Obre el menú principal

Lluïsa Dalmau Falç

abadessa de Santa Maria de Vallbona de les Monges

Lluïsa Dalmau Falç (Montbrió del Camp, 1774 - Vallbona de les Monges, 1853) fou abadessa del monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges entre 1815 i 1853, data de la seva mort.[1][2]

Infotaula de personaLluïsa Dalmau Falç
Biografia
Naixement 1774
Montbrió del Camp (Baix Camp)
Mort 1853 (78/79 anys)
Vallbona de les Monges (Urgell)
Activitat
Ocupació Abadessa
Activitat 1815 –  1853
Orde religiós Orde del Cister
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Filla de Domènec Dalmau i Bergalló i de Maria Francesca de Falç i de Roger. Va entrar al monestir de Vallbona de les Monges de molt jove i ja vestia l'hàbit religiós a l'octubre de 1789, amb tan sols quinze anys.[1] Quan en tenia 40, en va ser nomenada abadessa. Procedia d'una família noble, i la seva humilitat i senzillesa la van caracteritzar tota la vida. El juny de 1825[1] va implantar la vida comunitària al monestir. Amb aquesta iniciativa controlava la vida de les religioses, que fins llavors vivien en cases particulars, i es tornava al primitiu sentit de vida comuna i de pobresa. L'enclaustrament obligà a crear un nou edifici per les noies joves que volien ingressar.[2]

El seu abaciat va ser força difícil, ja que la seva vida es va veure zigzaguejada pels esdeveniment polítics i socials que van marcar la història de Catalunya fins a la segona meitat del segle XIX. Poc després d'esclatar la primera guerra carlina (1733-40), les monges de Vallbona es veuen obligades a deixar el convent. El perill que corrien les religioses va portar M. Lluïsa, el 1835, a repartir-les en diferents pisos i a refugiar-se a Sitges, a l'espera que els ànims antirreligiosos es calmessin. Sis mesos més tard de la sortida, reagrupà la seva comunitat i tornà a Vallbona, però la tranquil·litat no duraria gaire.[2]

La desamortització de 1837, el període progressista de 1839-1843 i la segona guerra carlina (1846-1849) van traspassar els murs de Vallbona. Amb el seu tarannà noble i conciliador, però al mateix temps ferm, va poder defensar el monestir de les colles de revolucionaris que pretenien cremar-lo o saquejar-lo. El seu saber fer i el seu esperit conciliador la van convertir en una de les abadesses més respectades de Vallbona. El càrrec l’exercirà fins a la seva mort, ocorreguda el 1853.[2]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Julio Giménez, Teresa. Catalanes del IX al XIX (en català). Vic: Eumo, octubre de 2010, p. 40,41. ISBN 9788497663830. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Lluïsa Dalmau Falç». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).

BibliografiaModifica

  • Julio, Teresa (en premsa). «Abadesses». En: Sanmartí, Carme; Sanmartí, Montserrat (eds.). Catalanes del IX al XIX. Vic: Eumo.
  • Pladevall, Antoni (1968). Els monestirs catalans. Barcelona: Destino.
  • Piquer i Jover, Josep Joan (1978). Abaciologi de Vallbona. Santes Creus: Fundació Roger de Bellfort.
  • Zaragoza i Pascual, Ernest (1997). Catàleg de monestirs catalans. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.