Loís Alibèrt
Loís Alibèrt (Bram, Lauraguès, 12 d'octubre de 1884 - Montpeller, 16 d'abril de 1959) fou un lingüista i gramàtic occità. Es dedicà a la restauració i la normalització de la llengua occitana moderna, sobre la base deixada per Antonin Perbosc i Prospèr Estieu. Fou secretari general de la Societat d'Estudis Occitans, creada a Tolosa el 1930, i seguí de prop els mètodes de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1935 l'Oficina de Relacions Meridionals de la Generalitat de Catalunya li publicà a Barcelona la Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, dedicada exclusivament als parlars llenguadocians, la qual fou la base per a la depuració de la resta dels dialectes occitans.[1]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Adrien Louis Marie Alibert 12 octubre 1884 Bram (França) |
| Mort | 16 abril 1959 (74 anys) Montpeller (França) |
| Activitat | |
| Camp de treball | Cultura occitana |
| Ocupació | lingüista, lexicògraf, romanista, farmacèutic, dialectòleg |
| Partit | Action Française |
| Membre de | |
| Llengua | occità |
| Obra | |
Obres destacables | |
Així establia la norma clàssica occitana que avui és el sistema normatiu més general de l'occità. Fou "col·laborador" del règim Pétainista i va ser condemnat per la justícia francesa juntament amb sa muller després de l'alliberament de França. Emprengué el camí cap a la creació d'una llengua literària comuna, assolida parcialment, després de la Segona Guerra Mundial, pel nou Institut d'Estudis Occitans, continuador de la Societat. Consagrà la maduresa a aplegar materials per a un diccionari occità, destinat a posar fi a la fragmentació dialectal escrita i a la francesització del vocabulari, de l'ortografia i de la sintaxi. Morí abans d'acabar aquella obra, que fou publicada pòstumament (Dictionnaire occitan-français, 1965).
Segons Joan Coromines: «La Gramàtica occitana segons els parlars llenguadocians és una obra substancial i cabdal per a l'elaboració de la norma escrita de l'occità modern; la qual és majoritària avui mateix. Fou escrita pel farmacèutic i lingüista audenc Loís Alibèrt, admirador de la tasca duta a terme per Pompeu Fabra».
Vegeu també
modificaReferències
modificaBibliografia
modifica- Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, 1935-1937
- Les troubadours de l'Aude, 1941 (Revista Pyrénées n° 2)
- Origine et destin de la langue d'Oc, 1942 (Cahiers du Sud)
- Tèrra d'Òc, 1908-1930
- Sur quelques toponymes catalano-occitans dans l'Aude, 1956 (Revue internationale d'onomastique n° 2)
- Toponymes de l'Aude, 1957 (Revue internationale d'onomastique n° 4)
- Sept élégies de Tibulle traduites en languedocien, 1928
- Dictionnaire occitan-français d'après les parlers languedociens, 1966 (pòstum)
Enllaços externs
modifica- Louis Alibert : Dictionnaire occitan - français en línia
- Gramatica occitana segon los parlars lengadocians - Introducció: marc geogràfic i origen dels mots occitans
- Louis Alibert : Lexique français-occitan des gallicismes corrigés
- Loís Alibèrt al lloc Montpelhièr l'occitana
- Ressenya de la Gramatica occitana, segona edició, per Xavier Lamuela