Lo pi de Formentor

El pi de Formentor és un dels poemes més característics i coneguts de Miquel Costa i Llobera i un dels poemes més representatius de l'Escola Mallorquina. És considerat tècnicament com la culminació de la poesia romàntica en català.[1]

Infotaula de llibreLo pi de Formentor
Tipuspoema Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
AutorMiquel Costa i Llobera Modifica el valor a Wikidata
Llenguacatalà Modifica el valor a Wikidata
Lo pi de Formentor a l'edició de 1885 de Poesies.
El poema, llegit per Patrícia Gabancho.

HistòriaModifica

Miquel Costa i Llobera va escriure el poema l'any 1875, durant la seva primera etapa de producció.

Per composar-lo s'inspirà en els paisatges i visions feréstegues dels pins arrelats en els penya-segats de la península de Formentor (Mallorca), en una extensa propietat familiar. Costa i Llobera freqüentà aquells paisatges des de molt jove, que li serviren d'inspiració per a bona part de la seva obra.

Mètrica i versosModifica

El poema es troba estructurat en 40 versos alexandrins amb cesura a la sisena síl·laba (12 síl·labes mètriques) i la rima és consonant.[2] El seu inici és cèlebre:

« Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, / més poderós que el roure, més verd que el taronger, / conserva de ses fulles l'eterna primavera, / i lluita amb les ventades que assalten la ribera, / com un gegant guerrer. »

ComentariModifica

L'autor, a la primera estrofa, descriu un arbre tot admirant-lo, i en fa una descripció, del qual tracta el poema; a la segona, ens diu que l'arbre no pot veure qui està enamorat d'ell, i que Déu l'ha posat en el lloc més alt on té i troba tota l'aigua que necessita. També es fa una descripció, però en aquest cas no del pi, sinó del lloc on està situat; a la tercera estrofa ens diu que durant el transcurs del dia passen diferents ocells volant a prop seu, també trobem la sortida del sol, etc. que fa moure les seves fulles situades a les branques. A la quarta ens explica que té molts anys de vida, i per sobreviure només necessita allò que li ofereix la mare naturalesa. En la cinquena i sisena, el poeta dona atributs divins (de perfecció) a l'arbre. Posa a l'arbre com a ésser dominant del paisatge, on esmenta que les muntanyes on està situat, estan plenes d'arbres.

 
Formentor

A les dues últimes estrofes, l'autor declara la seva admiració i a la vegada enveja que sent envers l'arbre. Miquel Costa i Llobera ens expressa la perfecció que té aquest arbre, i que només necessita allò que té, el descriu com un heroi, un vividor que ho observa tot, des dels ocells que passen pel seu voltant, fins a la llum de l'alba.

Està clar que és una oda a un pi estimat. El personifica: diu que és lluitador (per viure), lliure, realment bell. És un pi que ha viscut tot tipus d'inclemències del temps, i així i tot, és tan fort que ho aguanta tot. La simbologia de l'arbre apareix de manera constant i de forma reiterada en la poesia de Miquel Costa i Llobera. L'arbre és un símbol recurrent que adopta valors diferents, on l'autor el personifica i l'elogia.

ReferènciesModifica