Magnitud aparent

mesura de la lluminositat d'un astre percebuda des de la Terra
Escala de magnituds aparents
Mag. Ap. Objectes celestes
−26.8 Sol
−12.6 Lluna plena
−4.4 Brillantor màxima de Venus
−2.8 Brillantor màxima de Mart
−1.5 Estel més brillant: Sírius
−0.7 Segon estel més brillant: Canopus
0 El punt zero per definició: Vega
+3.0 Estels més febles visibles d'una ciutat estant
+6.0 Estel més feble observable a ull nu
+12.6 Quàsar més brillant
+30 Objectes més febles observables
amb el telescopi espacial Hubble

La magnitud aparent d'un astre és una mesura de la seva lluminositat aparent vista per un observador a la Terra, això és, la quantitat de llum rebuda de l'objecte.

La magnitud aparent és una mesura logarítmica, en què els nombres menors corresponen a una brillantor major. Cent vegades menys brillantor (o el mateix objecte deu vegades més lluny) correspon a una magnitud aparent cinc vegades major; 2,512 vegades menys brillantor[1] (o el mateix objecte 1,58 vegades més lluny) correspon a reduir la magnitud una unitat.

Com que la quantitat de llum rebuda depèn de l'espessor de l'atmosfera en la visual, la magnitud aparent està normalitzada segons el valor que tindria a fora de l'atmosfera.

La magnitud aparent no és igual a la magnitud real -un objecte molt brillant pot parèixer molt feble, si és molt llunyà.

És habitual mesurar la lluminositat estel·lar amb uns colors seleccionats prèviament, per la qual cosa s'utilitzen uns filtres apropiats: ultraviolat, blau i groc; d'aquesta manera, s'obtenen tres xifres que es denoten amb les lletres U, B i V, i són B i V les magnituds fotogràfica i visual, mentre U és l'ultraviolat. La diferència B-V és l'anomenat índex cromàtic, mentre la diferència U-B és l'excés ultraviolat.[1]

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 Jagjit Singh, Ideas y teorías fundamentales de la cosmología moderna. Versión española de Antonio Escohotado. Alianza Editorial. Segunda edición. 1979. ISBN 84-206-2072-6