Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque
Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque (Cadis, 2 d'agost de 1827-Madrid, 4 de gener de 1895) va ser un general espanyol el cop d'estat del qual va significar la fi pràctica de la Primera República Espanyola.[1] En l'imaginari col·lectiu ha quedat que va entrar al Congrés a lloms del seu cavall, el «cavall de Pavía». No obstant això, aquest fet en realitat no va ocórrer.[2]
  | |
| Nom original | (es) Manuel Pavía |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 2 agost 1827 Cadis (Espanya) |
| Mort | març 1895 (67 anys) Madrid |
| Sepultura | cementiri de San Justo |
 Governador de Puerto Rico | |
| 1887 – | |
.svg){kind=small} Capità general de la I Regió Militar | |
| febrer 1885 – gener 1887 | |
-Common_Version.svg){kind=small} Capità general de Catalunya | |
| 24 juny 1880 – 17 octubre 1881 ← Luis de Prendergast y Gordon – Luis de Prendergast y Gordon → | |
 Senador al Senat espanyol | |
| 5 gener 1880 – 4 gener 1895 Circumscripció electoral: senador vitalici | |
| Activitat | |
| Ocupació | militar, polític |
| Carrera militar | |
| Rang militar | general |
| Conflicte | Tercera Guerra Carlina Cop d'Estat de Pavía |
| Premis | |
Biografia
modificaEra fill de l'almirall Pavia, un oficial naval del segle xix. Va ingressar a l'Acadèmia d'Artilleria de Segòvia en 1841; ascendí a tinent el 1846, a capità el 1855 i a major el 1862. Tres anys més tard es va unir al personal de Joan Prim i Prats i va participar en la revolta de Villarejo de Salvanés (3 de gener de 1866). Després del fracàs del pronunciament militar, va marxar a l'exili, i tornà després de la Revolució de 1868 que va destronar Isabel II.[3]
Durant la I República va combatre contra els carlins a Navarra i contra els moviments cantonals a Andalusia. Fou designat capità general de Castella la Nova durant la presidència del republicà unitari Emilio Castelar, un president amb qui va mantenir una bona relació, atès que tots dos compartien la idea que Espanya havia de solucionar els seus problemes amb «ordre, unitat i disciplina», si bé el mandatari considerava que tota acció havia de dur-se a terme dins de la legalitat i Pavía era conegut per la seva proclivitat a donar un cop militar si la legalitat no bastava per arribar a aquesta fi.[4]
Cop d'estat del 1874
modificaEl 3 de gener del 1874, quan Castelar va perdre una moció de confiança i es va procedir a l'elecció d'un nou president (el federalista Eduardo Palanca Asensi), Pavía va fer arribar una nota al president de les Corts, Nicolás Salmerón, ordenant-li que «desallotgés el local».[4] Els diputats no van obeir l'ordre i van romandre en els seus seients, encara que van acabar fent-ho quan una dotació de la Guàrdia Civil es va presentar a l'hemicicle i els va desallotjar, dissolent les Corts i donant fi al règim parlamentari republicà.
Després del cop d'estat, Pavía va convocar tots els partits polítics —excepte cantonalistes, federalistes i carlins— per formar un govern de concentració nacional, que donaria el poder al general Serrano, començant així una dictadura republicana que culminaria amb la restauració de la monarquia en la persona d'Alfons XII.[5]
Durant el regnat d'Alfons XII d'Espanya fou nomenat capità general de Catalunya el 1880, càrrec que va ostentar fins al 1881.
Referències
modifica- ↑ «Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Jorge Vilches - El caballo de Pavía en las Cortes» (en castellà). [Consulta: 6 maig 2018].
- ↑
«Pavia y Albuquerque, Manuel». A: Hugh Chisholm. Encyclopædia Britannica (en anglès). 20. 11a ed. Cambridge University Press, 1911.
- ↑ 4,0 4,1 Martí Gilabert, Francisco. Primera República Española 1873-1874. Ediciones Rialp, 2007.[Enllaç no actiu] En Google Books.
- ↑ Palomero Caro, Rafael i Pérez Rodríguez, Josep Maria: Histocard 2. Història contemporània de Catalunya i d'Espanya. Castellnou Edicions. Barcelona, abril del 2006. Col·lecció Minimanual, núm. 14. ISBN 84-9804-211-9. Plana 46.
