Manuel Rosenthal
Manuel Rosenthal (París, França, 18 de juny de 1904 - 5 de juny de 2003) fou un director d’orquestra i compositor francès.
 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement |
18 de juny de 1904 París (França) |
| Mort |
5 de juny de 2003 (als 98 anys) París (França) |
| Lloc d'enterrament | Crematori i Columbari del Père-Lachaise |
| Nacionalitat | França |
| Formació | Conservatori nacional superior de música i dansa de París (1918–) |
| Activitat | |
| Ocupació | Director d'orquestra, compositor, arreglista, violinista, professor d'universitat i membre de la Resistència Francesa |
| Ocupador |
Orchestre Philharmonique de Liège  (1964–1967)Conservatori nacional superior de música i dansa de París (1962–1974) Seattle Symphony (1948–1951)Orquestra Nacional de França (1944–1947) Pasdeloup Orchestra (1928–)Moulin Rouge Orquesta Lamoureux Casino de Paris Conservatoire de Paris |
| Moviment | Música clàssica |
| Professors | Jean Huré, Maurice Ravel, Jules Boucherit, Nadia Boulanger i Alexis Roland-Manuel |
| Orquestra | Orquestra de París – Orquestra de l’Òpera de París – Orquestra Simfònica de Seattle |
|
Premis | |
|
| |
     | |
 | |
Des de molt jove tocava el violí, però la mort del seu pare l’obligà a treballar per a sustentar la família. Abandonà els estudis escolars i es dedicà plenament a la música, estudiant el violí amb Natan Alterman i tocant per l’orquestra d’una sala de cinema. El 1918, ingressà en el Conservatori de París, on rebé lliçons de Jules Boucherit. Quan assolí un nivell destacat amb el seu instrument, pogué incorporar-se a les orquestres Pasdeloup, Lamoreux i finalment a l'Orquestra Simfònica de París. A més inicià la seva carrera com a compositor, que aconseguí clars resultats en interessar-se Maurice Ravel per la seva obra i convertir-se en un dels pocs deixebles d’aquest compositor francès. Completà els seus estudis de contrapunt i fuga amb Jean Huré.
El 1928, inicià la seva carrera com a director amb l'Orquestra Pasdeloup. Fou instrumentista de l'Orquestra Nacional de París fins que el seu titular, Désiré-Émile Inghelbrecht, li oferí el lloc d’adjunt a la direcció musical. Després de la guerra, ocupà el càrrec de director titular de l'Orquestra Nacional de París de (1944 a 1947).
Es traslladà als Estats Units, on fou director de l'Orquestra Simfònica de Seattle de 1948 a 1951, i dirigí per tot el món coma director invitat. El 1962 fou nomenat professor de direcció musical del Conservatori de París, lloc que ocupà fins al 1974 i que alternà durant alguns anys amb la direcció musical de l'Orquestra Simfònica de Lieja.
Discografia seleccionadaModifica
- Isaac Albéniz: Iberia 1,2,3,6,7, (per a orquestra), amb l’Orquestra de l’Òpera de París. ADÊS
- Claude Debussy: La Mer, Cantates, Marxa escocesa, Nocturnes, amb l’Orquestra de París. ADÈS
- Claude Debussy: Prelude à l’après-midi d’un faune, amb l’Orquestra de París. ADÈS
- Manuel de Falla: El amor brujo, amb Prulièr, amb l’Orquestra de París. ADÈS
- Manuel de Falla: Noches en los jardines de España; Tricornio, amb l’Orquestra de París. ADÈS
- Maurice Ravel: Boléro, Menuet antique, Pavane pour une infante défunte, Le Tombeau du Coopein, Valses nobles et sentimentales, amb l’Orquestra del teatre Nacional de l’Òpera de París. ADÈS
- Eric Satie: En habit de cheval, piano a 4 mans, amb l’Orquestra Nacional de la RTF ADÊS
- Eric Satie: Parade, Socrate, amb l’orquestra Nacional de la RTF. ADÈS
BibliografiaModifica
- Enciclopèdias Planeta La Discoteca Ideal de Interpretes, pàg. 382 (ISBN 84-08-02160-5)