Marçal de Mèrida
Marçal (fl. 252-254) és el primer bisbe documentat de Mèrida, conegut també per haver apostatat durant la persecució de Deci.
| Bisbe de Emerita Augusta | |
|---|---|
 | |
| Activitat | |
| Ocupació | sacerdot catòlic |
Considerat el primer bisbe documentat de Mèrida, aleshores encara la romana Augusta Emèrita, d'acord amb el que es desprèn de l'epístola 68 del bisbe Cebrià de Cartago.[1] Consagrat abans o en temps de la persecució de l'emperador Deci (249-251), temorós de les conseqüències de professar la fe cristiana davant les autoritats, va renunciar a la seva fe i feu acte d'apostasia.[2] Juntament amb el bisbe Basílides d'Astorga, va demanar als magistrats romans l'anomenat libel, és a dir, un certificat o patent que els posava a cobert de les persecucions religioses, posant-los al nivell de la idolatria envers els seus fidels cristians.[3]
No es va limitar únicament a demanar el certificat, que es pot considerar una renúncia a la fe simulada i obtinguda amb diners, sinó que va participar en actes públics de paganisme, enterrant els seus fills en llocs profans, assistint a banquets organitzats per gentils i va renegar de la fe cristiana davant del procurador ducenari o cobrador de tributs de la província. Tots aquests actes eren considerats crims a ulls de la comunitat cristiana.[1][2][3] Arran d'això, els fidels cristians de Mèrida van deposar Marçal i van elevar a la càtedra al prevere Fèlix, raó per la qual Marçal va acudir al bisbe de Roma, Esteve, a qui va enganyar perquè el restituís al bisbat.[2]
El conflicte va continuar i, finalment, es van adreçar al bisbe Cebrià de Cartago, considerat una autèntica autoritat a l'època, per consultar si eren vàlides les deposicions. Aquest va convocar un sínode que va comptar amb la participació de trenta-sis bisbes africans i van decidir que les deposicions eren vàlides. Cebrià ho va comunicar a les comunitats cristianes d'Hispània en l'epístola 68 i va censurar els actes de Marçal i del bisbe Basílides d'Astorga i va animar els cristians a no comunicar amb ells, als quals considera prevaricadors.[1][2][3] No obstant això, es desconeix com va acabar el conflicte, Menéndez Pelayo considerà que probablement el papa va anul·lar la seva ordre i va confirmar les destitucions.[3]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Flórez, Enrique. España Sagrada. Theatro geografico-histórico de la Iglesia de España (en castellà). Madrid: Oficina de D. José del Collado, 1816, p. 133-139.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Blázquez, José María. «Marcial» (en castellà). Diccionario biográfico electrónico. Reial Acadèmia de la Història. [Consulta: 26 juny 2023].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Menéndez Pelayo, Marcelino. «Capítol II. Herejes libeláticos: Basílides y Marcial». A: Historia de los heterodoxos españoles (en castellà). Madrid: Imprenta de F. Maroto e hijos, 1880.