Marchigià

Marchigià
Tipus	dialecte
Dialecte de	italià
Ús
Parlants	900,000
Autòcton de	Marche (províncies d'Ancona, Macerata i Fermo)
Estat	Italy
Classificació lingüística
	llengua humana; llengües indoeuropees; llengües itàliques; llengües romàniques; llengües italo-romàniques; Italià central

El dialecte de les Marques (Marchigià) és un conjunt de parlars romànics que es parla a la part central de la regió de les Marques, a Itàlia, a l'àrea que inclou les províncies d'Ancona, Macerata i Fermo. S'inclou dins dels dialectes italians centrals.

Tot i que hi ha notables diferències gramaticals, lèxiques i idiomàtiques entre el marchigià i la llengua italiana estàndard, en general se sol considerar, juntament amb la resta de dialectes italians centrals, que és intel·ligible per a un parlant d'italià estàndard.

Dins del mateix marchigià, que no és uniforme entre una població i una altra, hi ha dues varietats principals:

El dialecte d'Ancona (Anconità), que inclou els parlars d'Osimo, Jesi i Fabriano.
El dialecte de Macerata i Fermo (Fermano-Maceratese), inclosa la varietat de l'àrea de Camerino.

Característiques comunes

Les dues variants del Marchigià tenen un seguit de característiques comunes i que difereixen de la resta de variants italianes centrals :

Les paraules italianes accentuades en la penúltima síl·laba que acaben en -no o -ne experimenten una apòcope en l'última síl·laba. Així, la paraula contadino (pagès) esdevé contadì, la paraula piccioni (coloms) esdevé picciò, i cane (gos) esdevé cà.^[1]
Les paraules italianes que acaben en -aio canvien l'última síl·laba per -aro. Així, la paraula fornaio (forner) esdevé fornaro.
El so [ʎ] (gli) de les paraules italianes esdevé [i]. Així, la paraula figlio [ˈfiʎːo] (fill) esdevé fìio o fio [ˈfio].
Generalment el so final -o de les paraules italianes canvia a -u: fornaio (forner) > fornaru, figlio (fill) > fiiu.
L'infinitiu dels verbs italians perd el so final -re : amare (estimar) > amà, mettere (posar) > mette, morire (morir) > morì.^[2]
El grup -ng experimenta assimilació a -gn : mangiamo (mengem) > magnamo.
La tercera persona del plural és igual a la del singular. Així, la paraula ama pot significar ell o ella estima o ells o elles estimen.

Les conjugacions de ser i tenir en present d'indicatiu són:

	Català	Anconità	Maceratese	Italià
Jo	soc	so	so	sono
Tu	ets	sei (sai)	ssi	sei
Ell(a)	és	è	adè	è
Nosaltres	som	semo	simo	siamo
Vosaltres	sou	sé	sete	siete
Ells/es	son	è(-ne)	adè	sono

	Català	Anconità	Maceratese	Italià
Jo	tinc	ciò	ciò	ho
Tu	tens	ciài	ci(ài)	hai
Ell(a)	té	cià	cià	ha
Nosaltres	tenim	ciavémo	ciaìmo	abbiamo
Vosaltres	teniu	ciavé	ciaéte	avete
Ells/es	tenen	cià(-ne)	cià	hanno

Vocabulari

Termes propis del Marchigià (la versió anconitana de les formes no tenen geminació:^[3] babu, ciambòtu, nèrtu, etc.):

ammò (ara); anconità: adè
babbu (pare)
bardasciu o vardasciu (nen); anconità: fiòlo
bedollu o bidullu (pollancre)
brenciu o vrenciu (amarg)
ciambottu o ciammottu (gripau/maldestre)
cuscì (així)
grannola (calamarsa)
(a)lluccà (cridar); anconità: sgagià
nnertu (gruixut)
rosciu o rusciu (vermell, roig)
sbisgià o sbiscià (relliscar)
scì (sí)

Vegeu també

Enllaços externs

Notes

↑ Massimo Morroni, Vocabolario del dialetto osimano
↑ Carlo Grillantini, Saggi e studi sul dialetto osimano
↑ Loporcaro, Michele; Edited by Martin Maiden, Mair Parry. «Lengthening and "raddoppiamento fonosintattico"». A: The Dialects of Italy. Abingdon: Routledge, 1997. ISBN 0-415-11104-8.

[ReferenceA-1] Massimo Morroni, Vocabolario del dialetto osimano

[ReferenceB-2] Carlo Grillantini, Saggi e studi sul dialetto osimano

[3] Loporcaro, Michele; Edited by Martin Maiden, Mair Parry. «Lengthening and "raddoppiamento fonosintattico"». A: The Dialects of Italy. Abingdon: Routledge, 1997. ISBN 0-415-11104-8.

[1]

[2]

[3]