El dialecte de les Marques (Marchigià) és un conjunt de parlars romànics que es parla a la part central de la regió de les Marques, a Itàlia, a l'àrea que inclou les províncies d'Ancona, Macerata i Fermo. S'inclou dins dels dialectes italians centrals.

Infotaula de llenguaMarchigià
Tipusdialecte Modifica el valor a Wikidata
Dialecte deitalià Modifica el valor a Wikidata
Ús
Parlants900,000
Autòcton deMarche (províncies d'Ancona, Macerata i Fermo)
EstatItaly
Classificació lingüística
llengua humana
llengües indoeuropees
llengües itàliques
llengües romàniques
llengües italo-romàniques
Italià central Modifica el valor a Wikidata

Tot i que hi ha notables diferències gramaticals, lèxiques i idiomàtiques entre el marchigià i la llengua italiana estàndard, en general se sol considerar, juntament amb la resta de dialectes italians centrals, que és intel·ligible per a un parlant d'italià estàndard.

Dins del mateix marchigià, que no és uniforme entre una població i una altra, hi ha dues varietats principals:

Característiques comunes

modifica

Les dues variants del Marchigià tenen un seguit de característiques comunes i que difereixen de la resta de variants italianes centrals :

  • Les paraules italianes accentuades en la penúltima síl·laba que acaben en -no o -ne experimenten una apòcope en l'última síl·laba. Així, la paraula contadino (pagès) esdevé contadì, la paraula piccioni (coloms) esdevé picciò, i cane (gos) esdevé .[1]
  • Les paraules italianes que acaben en -aio canvien l'última síl·laba per -aro. Així, la paraula fornaio (forner) esdevé fornaro.
  • El so [ʎ] (gli) de les paraules italianes esdevé [i]. Així, la paraula figlio [ˈfiʎːo] (fill) esdevé fìio o fio [ˈfio].
  • Generalment el so final -o de les paraules italianes canvia a -u: fornaio (forner) > fornaru, figlio (fill) > fiiu.
  • L'infinitiu dels verbs italians perd el so final -re : amare (estimar) > amà, mettere (posar) > mette, morire (morir) > morì.[2]
  • El grup -ng experimenta assimilació a -gn : mangiamo (mengem) > magnamo.
  • La tercera persona del plural és igual a la del singular. Així, la paraula ama pot significar ell o ella estima o ells o elles estimen.


Les conjugacions de ser i tenir en present d'indicatiu són:

  Català Anconità Maceratese Italià
Jo soc so so sono
Tu ets sei (sai) ssi sei
Ell(a) és è adè è
Nosaltres som semo simo siamo
Vosaltres sou sete siete
Ells/es son è(-ne) adè sono
  Català Anconità Maceratese Italià
Jo tinc ciò ciò ho
Tu tens ciài ci(ài) hai
Ell(a) cià cià ha
Nosaltres tenim ciavémo ciaìmo abbiamo
Vosaltres teniu ciavé ciaéte avete
Ells/es tenen cià(-ne) cià hanno

Vocabulari

modifica

Termes propis del Marchigià (la versió anconitana de les formes no tenen geminació:[3] babu, ciambòtu, nèrtu, etc.):

  • ammò (ara); anconità: adè
  • babbu (pare)
  • bardasciu o vardasciu (nen); anconità: fiòlo
  • bedollu o bidullu (pollancre)
  • brenciu o vrenciu (amarg)
  • ciambottu o ciammottu (gripau/maldestre)
  • cuscì (així)
  • grannola (calamarsa)
  • (a)lluccà (cridar); anconità: sgagià
  • nnertu (gruixut)
  • rosciu o rusciu (vermell, roig)
  • sbisgià o sbiscià (relliscar)
  • scì (sí)

Vegeu també

modifica

Enllaços externs

modifica
  1. Massimo Morroni, Vocabolario del dialetto osimano
  2. Carlo Grillantini, Saggi e studi sul dialetto osimano
  3. Loporcaro, Michele; Edited by Martin Maiden, Mair Parry. «Lengthening and "raddoppiamento fonosintattico"». A: The Dialects of Italy. Abingdon: Routledge, 1997. ISBN 0-415-11104-8.