Marco Anzoletti
Marco Anzoletti (Trento, 4 de juny de 1866 - Mesiano, 23 de gener de 1929) va ser un compositor i violinista italià.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 4 juny 1866 Trento (Itàlia) |
| Mort | 23 gener 1929 (62 anys) Mesiano (Itàlia) (en)  |
| Formació | Conservatori de Milà |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, professor, violinista, escriptor, pedagog |
| Professors | Gaetano Coronaro i Jakob Grün |
| Instrument | Violí |
| Família | |
| Germans | Luisa Anzoletti |
 | |
Biografia
modificaMarco Anzoletti va néixer en el si d'una família de músics. El seu pare Luigi era violoncel·lista, de qui va rebre les seves primeres lliçons de música.[1][2] Tots els seus oncles també eren músics: Francesco era pianista, organista i compositor, Giovanni era violinista i Giuseppe era violinista i compositor. La seva germana Luisa era poeta i escriptora, així com la seva companya de piano.[1]
Després de rebre les seves primeres lliçons de la seva família, Anzoletti va ingressar al Conservatori de Milà el 1879. Allà va aprofundir els seus coneixements sobre el violí sota la tutela de Gerolamo d'Angelis i va estudiar composició amb [[Gaetano Coronaro].[1][2] Després de graduar-se el 1885, Anzoletti va anar a Viena el 1886 per perfeccionar la seva interpretació del violí sota la direcció de Jakob Grün.[2][1] Després va fer nombroses gires per Àustria i Itàlia, on va gaudir d'èxit i reconeixement. El 1889 va ser nomenat professor de violí al Conservatori de Milà.[1][2][3]
L'activitat i el treball d'Anzoletti anaven encaminats a promoure la música de cambra i la música simfònica a Itàlia.[4] Entre 1893 i 1894 va compondre les 24 Variazioni per violino i pianoforte per a Johannes Brahms.[2] Anzoletti ha composat una àmplia gamma d'obres per a violí, incloent sonates, trios i quartets de corda, concerts i altres composicions amb acompanyament de piano o orgue. Anzoletti també va compondre música d'orgue. La seva composició Gran fantasia sacra per a dos orgues va guanyar un premi l'any 1909 en un concurs per provar els dos orgues de la catedral de Milà. El 1902 Anzoletti va aconseguir un gran èxit a Viena amb la seva cantata per a cor i gran orquestra i amb un poema simfònic titulat L'ospite della terra per a gran orquestra. Aquest últim va ser posteriorment adaptat per a violí i piano i es va interpretar a Milà el 1913.[4]
Amb finalitats didàctiques, Anzoletti va compondre 12 Studi per la viola (Milà, 1919), Il repertorio del piccolo violinista (Milà, 1920), Moto perpetuo sopra movimenti di scale (Milà, 1920).[4]
Anzoletti va compondre cinc òperes, totes amb llibrets propis: Militza o Sèrbia, un drama sobre la guerra entre el Principat de Montenegro i l'Imperi Otomà (1896–1897); Le Gare (1902); Faida, inspirada en Feida di Comune (1910–1915) de Giosuè Carducci; Belphegor, una adaptació de la novel·la de Nicolau Maquiavel (1920); i La fine di Mozart, estrenada al Teatre Lirico de Milà el 25 d'octubre de 1898.[1][3]
A més de la seva obra de composició, Anzoletti també es va dedicar a escriure sobre temes musicals. Les seves obres inclouen un estudi de Giuseppe Tartini: estudi crític i biogràfic (1891), estudi d'un autor; Sulle vicende dell'arte e sulla vita di Wolfango Mozart, a "La Rassegna Nazionale", XXI (1899); Amb motiu del centenari de Domenico Cimarosa, a "La Rassegna Nazionale, XXIII" (1901); L'insegnamento del violino in Italia", a "La Rassegna Nazionale, XXXI" (1901); així com 43 sonets musicals (Milà, 1902); Mozart, scene della vita intima in cinque quadri (Milà, 1906); i La musica – Stagioni e metamorfosi, a "La Rassegna Nazionale" (1911).[3][2]
Anzoletti va morir el 23 de gener de 1929 a la seva vil·la de Mesiano, un barri de Trento.
Obra
modifica- Publicacions
- Giuseppe Tartini: estudi crític i biogràfic. 1891.
- Sulle vicende dell’arte e sulla vita di Wolfango Mozart, a: La Rassegna Nazionale, XXI. 1899.
- In occasione del centenario di D. Cimarosa, a: La Rassegna Nazionale, XXIII. 1901.
- L'insegnamento del violino in Italia, a: La Rassegna Nazionale, XXXI, 1901.
- Sonetti musicali. Milà, 1902.
- Mozart, scene della vita intima in cinque quadri. Milà, 1906.
- La musica – Stagioni e metamorfosi, a: La Rassegna Nazionale, 1911.
- Treballa en música
- Militza oder Serbien (1896–1897)
- Das Ende Mozarts (1898)
- Die Rennen (1902)
- Schlägerei (1910–1915)
- Belfagor (1920)
- Educació musical
- 12 estudis per a viola. Ricordi, Milà, 1919.
- El repertori del petit violinista. Ricordi, Milà, 1920.
- Moviment perpetu a les escales. Ricordi, Milà, 1920.
- 12 estudis op 125. Ricordi, Milà, 1929.
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 le muse. Band I. De Agostini, 1964, S. 288 (italienisch).
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Operisti minori: dell'ottocento Italiano. (italienisch).
- ↑ 3,0 3,1 3,2 A. Della Corte: Dizionario di musica. Paravia, 1956, S. 18 (italienisch).
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Oscar Mischiati: Marco Anzoletti. In: Dizionario Biografico degli Italiani (DBI).
Bibliografia
modifica- A. Bonaventura: Storia del violino, dei violinisti e della musica per violino. 1906, Violinisti italiani moderni, S. 208–210 (italià)
- Anzoletti, Marco. a: Österreichisches Biographisches Lexikon 1815–1950 (ÖBL). Volum 1, Editorial de l'Acadèmia Austríaca de les Ciències, Viena 1957, p. 26.
- H. Riemann: Musiklexikon. Band I, 1959, S. 43.
- Dizionario Ricordi della Musica e dei Musicisti. 1959, S. 46 (italià).
- A. Della Corte: Dizionario di musica. Paravia, 1956, S. 18 (italià)
- Oscar Mischiati: Anzoletti, Marco. a: Alberto M. Ghisalberti (Hrsg.): Dizionario Biografico degli Italiani (DBI). Volum 3: Ammirato–Arcoleo. Istituto della Enciclopedia Italiana, Rom 1961.
- le muse. Volum I. De Agostini, 1964, Marco Anzoletti, S. 288 (italià).