Mercè Riba i Romeva
| Aquest article o secció no és enciclopèdic i sembla un currículum. |
Mercè Riba i Romeva (Barcelona, 8 de juliol de 1952) és una escultora, gravadora i dibuixant barcelonina.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 8 juliol 1952 (71 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | escultora, gravadora |
| Família | |
| Germans | Pau Riba i Romeva i Carles Riba Romeva |
| Parents | Carles Riba i Bracons (avi patern) Clementina Arderiu i Voltas (àvia paterna) Pau Romeva i Ferrer (avi matern) |
| Lloc web | merceriba.com |
Estudià batxillerat a l'escola catalanista i liberal Isabel de Villena, Escultura a l'Escola Massana,(1968-76), i a la Facultat de Belles Arts de Barcelona la modalitat de pintura i escultura, on s'hi va llicenciar l'any 1980. En uns baixos del barri de Gràcia de Barcelona, juntament amb els artistes Ángel Camino i Carles Mauricio, forma el Taller Nou, espai de creació i d'exposició de les respectives obres, on aprèn les tècniques del gravat calcogràfic.
L'any 1973 es casa amb Jaume Torrent, advocat i escriptor, amb qui té tres fills: Daniel, pintor i il·lustrador [1] (1974), Mercè, tècnic tributari i editora (1980) i Guillem, arquitecte (1982). A partir de l'any 1980, juntament amb la seva família, es trasllada a viure a un petit poble rural de l'Alt Empordà, on instal·la el taller d'escultura i de gravat calcogràfic. Allà hi realitza la seva obra artística consolidant un personal estil expressionista dins la figuració, on el moviment i l'emoció son el seu vehicle d'expressió artística.
Família modifica
Mercè Riba és la cinquena filla d'una família de nou germans, entre els quals hi ha el cantautor Pau Riba i l'enginyer Carles Riba i Romeva. És neta per via materna de Pau Romeva, fundador d'Unió Democràtica de Catalunya, i per via paterna dels poetes Carles Riba i Bracons i Clementina Arderiu. També és besneta d'Antoni Riba. És neboda d'Oriol Riba, tia de Caïm Riba i cosina de Raül Romeva.[2]
Obra modifica
Mercè Riba entronca amb tota una línia, potent, densa, de la història de l'art, que té com a objectiu l'home, des de la seva individualitat, i tot allò que el condiciona, que el marca, que no li deixa desenvolupar les seves potències interiors. Ella, el seu art, entronca amb una gran part de l'expressionisme històric, amb aquell conjunt d'artistes que no els movia una preocupació d'estil, de llenguatge, sinó que se sentien, se senten, lligats al seu moment. I no tan sols en són un testimoni inquietant, sinó que a la vegada en són fiscals, en un judici íntim, en el qual tots tenim el nostre paper.
Mercè Riba, en aquests moments en què una bona part de l'art es decanta cap a l'espectacle i el buit, ens torna a un moment en el qual la passió íntima enllaça amb la societat i amb l'art. Per això la seva obra ens colpeix interiorment. I es converteix en consciència social.
Francesc Miralles
Historiador de l'Art
La temàtica de seves primeres obres està intrínsecament lligada al que està experimentant en la seva quotidianitat: terracotes i bronzes en torn de la gestació, l'adolescència, la complicitat entre dones, etc... Mercè Riba coneix i valora les tècniques tradicionals de l'ofici d'escultor i bona part la seva obra està materialitzada en terracota, fusta i bronze.[3] Però no es queda aquí i segueix experimentant amb nous materials, modelant directament amb resines, en les quals barreja marbre que li faciliten la realització d'obres de gran format com són el El minotaure, El maco-nu, Créixer, Segons bufa el vent , etc...
Exposa regularment a la Galeria Tuset ( Barcelona), Palau de Caramany ( Girona), Galeria Carlos Lozano ( Cadaqués) i altres espais de França, Suïssa, Luxemburg, Edimburg, Bèlgica i Estats Units. Té obra pública a diverses localitats de Catalunya.
El seu interès per la introspecció i els processos psicològics la fa entrar en contacte amb les línies emergents de teràpia psico-corporal i, durant vint anys, simultanieja l'activitat artística amb la de terapeuta morfo-analista (1991-2011).[4]
El contacte amb vivències i sentiments humans profunds marca un gir en la seva temàtica, que encara sentiments no tan tangibles com són la fragilitat humana, l'opressió o la necessitat de trencar barreres, incorporant en la seva figuració expressionista materials diversos com són la fusta, el ferro o elements simbòlics trets de la quotidianitat, com per exemple rodes de bicicleta. D'aquesta època és la sèrie de bronzes Caixes, que en gravat anomena Perduts en l'univers. [5]
L'any 2012, juntament amb d'altres socis, funda l'editorial independent Edicions Cal·lígraf, amb seu a Figueres, fent la funció d'editora artística, realitzant portades i il·lustracions per algun dels llibres publicats.[6]
A l'any 2015 obté la Menció d'honor en la 3.ª Bienal Internacional mulheres d'artes, Espinho, Portugal.[7][8]
Principals exposicions modifica
2023 Finestres, Cambra de la Propietat Urbana, Girona
Batecs, Ca l'Anita, Roses
El plaer de llegir, Fundació Fita, Girona [9]
2021 Intangible, Ca l'Anita, Roses [10]
Fundació Salut Empordà. Hospital de Figueres
Galeria Abartium, Calldetenes, Barcelona
2019 Escultures al Claustre, Centre la Mercè. Girona
Ponts.22.44.66. Dual Galeria d'Art. Girona
2017 4.ª Bienal Internacional mulheres d'artes, Espinho, Portugal
Galeria Abartium, Calldetenes, Barcelona
2015 De les dues a les tres dimensions, Amics del Museu d'Art, Girona
2014 Casa de la vila, Vilafant, Girona
2013 Balanç, ArtAcasa, Barcelona
Espace Points de Vue, Lauzerte, FRANÇA
2009 Palais des Congrès G. Pompidur, Perpignan, FRANÇA
2008 Metamorfosis, Galeria Tuset, Barcelona.
2005 Galería de la Riba, Cadaqués, Girona.
Nau Côclea, Camallera, Girona
2004 Galeria Tuset, Barcelona. ( imatge
Maison de l’Avocat, Nîmes, FRANÇA
2002 Galeria Tuset, Barcelona.
Col·legi d’Advocats de Figueres, Figueres
Església de Sant Pere de Vilamajor,Barcelona
Galeria Toc Art, Tarragona.
Ha participat recurrentment en propostes artístiques col·lectives com Empordoneses [11]( Figueres), Tramuntanart (Port de la Selva) i Symposium catalán de sculptures, (Saint Genis des Fontaines, França).
Obra pública [12] modifica
2011 Sant Jordi i el drac, Plaça Catalunya de Figueres.
2007 El llançador de Llampaies, Plaça Nova de Llampaies.
2006 Josep Irla, Plaça Josep Irla i Bosch de Girona.
2005 Sant Llehí , Sant Antoni de Vilamajor.
2004 El poeta, escultor de la paraula Plaça Salvador Espriu, Sant Fruitós de Bages.
2001 Crist, talla de fusta, Sant Antoni de Vilamajor.
Marededéu, terracota policromada, Sant Antoni de Vilamajor.
1999 Peix de colors, marbre i resina de polièster ,Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires, Barcelona.
1998 Cal·líope, marbre i resina de polièster, Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires, Barcelona.
1997 La noia del llac, marbre i resina de polièster, font de Llavaneres.
1993 Figura alada, escaiola armada, instal·lació Claustre de la Mercè, Girona.
Referències modifica
- ↑ Emporda.info. «Els mons de Mercè Riba i Dani Torrent dialoguen a Ca l'Anita» (en castellà), 20-06-2023. [Consulta: 15 abril 2024].
- ↑ dit, Pere Llovet Planas ha. «Mercè Romeva, la dona reivindicada a ‘Sa meu mare’, de Pau Riba Romeva - Raül Romeva i Rueda», 05-11-2014. [Consulta: 17 abril 2024].
- ↑ VILÀ, CRISTINA. «Mercè Riba reflexiona sobre desequilibris i fragilitat», 30-03-2020. [Consulta: 15 abril 2024].
- ↑ «Asociación Española de Terapeutas Morfoanalistas» (en castellà). Asociación Española de Terapeutas Morfoanalistas.
- ↑ Miralles, Francesc. 'Mercè Riba'. Edicions Galeria Tuset. Barcelona: Tuset, 01-01-2002.
- ↑ «Edicions Cal·lígraf».
- ↑ EMPORDÀ.INFO. «Premien una obra de l'escultora Mercè Riba a Portugal», 19-05-2015. [Consulta: 15 abril 2024].
- ↑ «[4 Museu Municipal Espinho]» (en portuguès).
- ↑ Riba, Cedides per Mercè. «L'exposició de l'escultora Mercè Riba, a la Fundació Fita», 21-11-2023. [Consulta: 15 abril 2024].
- ↑ Bartis, Cristina Vilà. «Mercè Riba i l'exploració de l'intangible, nova exposició a Roses», 01-07-2021. [Consulta: 15 abril 2024].
- ↑ ddg, girona |. «Els artistes de l'Empordà troben la inspiració en Bicicletas Sin Fronteras», 05-03-2015. [Consulta: 15 abril 2024].
- ↑ «Mercè Riba». [Consulta: 15 abril 2024].