Obre el menú principal

Un ministre d'Espanya és un càrrec polític en l'administració pública central espanyola[1] i membre del govern d'Espanya junt al President del Govern d'Espanya.[2] Són els òrgans individuals més importants d'aquesta administració i estan especialitzats en les branques d'aquesta, anomenades ministeris o departaments ministerials. Diversifiquen l'activitat administrativa estatal i recondueixen els diversos òrgans que formen els ministeris.[1]

FuncionsModifica

Les funcions dels ministres són:

  • Preparar i presentar al Govern avantprojectes de llei o de drets que tracten assumptes relatius a la seua competència.
  • Exercit la potestat reglamentària respecte matèries de la seua competència.
  • Resoldre els recursos contra les resolucions dels organismes i autoritats del Departament,[1] excepte si una llei especial autoritza altre recurs.[3]
  • Resoldre discussions entre autoritats administratives que depenen del departament.
  • Nomenar i separar autoritats i funcionaris del Departament quan no siga competència de les Comissions Delegades del Govern o del Consell de Ministres.
  • Destinar i promocionar els funcionaris del Departament quan siga competència del ministre.
  • Signar els contractes dels assumptes propis del Departament en nom de l'estat.
  • Formular l'avantprojecte de pressupostos del Departament.
  • Diposar les despeses dels serveis del Ministeri que no estiguen reservats a la competència del Consell de Ministres i interessar del Ministeri d'Hisenda l'ordenació del pagament corresponent.[4]

Tipus de ministresModifica

Hi ha ministres amb estatus de fet especial que es dediquen a un departament especialment important per a l'Estat, com són el Ministeri d'Economia i Hisenda i el Ministeri d'Interior.[5] Es caracteritzen per tindre una influència superior a la resta, condicionant les altres malgrat que sense seguir una jerarquia formal.[6]

Davant els superministeris hi ha els ministeris menors. Solen durar un govern i solen combinar-se amb altres.

Destaquen també els departament de coordinació com són el de Presidència o el de Relacions amb les Corts i de la Secretaria del Govern.

També hi ha els ministres sense cartera, que realitzen funcions que no es corresponen exclusivament a un departament. No gestionen cap ministeri però poden dirigir un òrgan menor que aquest.[7]

HistòriaModifica

Durant l'Edat Moderna, el rei nomenava ministres per no carregar ell sol de les tasques de l'administració. Així, delega en persones que haurien de ser capacitades.[8]

José Ramón Urquijo Goitia trobà que les llistes cronològiques de ministres d'Espanya anteriors a la seua (del 2001) contenien nombroses errades.[9]

El segle XIX, els ministres aconseguiren més importància que els secretaris d'estat perquè els problemes eren massa grans com per no permetre governar a persones de cierta competència. Ferran VII establí els Ministeris de la Guerra, d'Hisenda i el de Gràcia i Justícia.[10] Malgrat l'existència dels ministres, el consell d'individus anomenats la camarilla no deixà de ser el govern a l'ombra.[11]

Els ministres espanyols durant la dictadura de Francisco Franco es caracteritzaren des de la Llei de Règim Jurídic de l'Administració de l'Estat de 1957 per tindre les competències i les funcions definides mitjançant una enumeració tancada en l'article 14.[12]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Pérez de Lama, 1998, p. 131.
  2. García Roca, 2005, p. 160.
  3. Pérez de Lama, 1998, p. 131-132.
  4. Pérez de Lama, 1998, p. 132.
  5. García Roca, 2005, p. 173.
  6. García Roca, 2005, p. 173-174.
  7. García Roca, 2005, p. 174.
  8. Castellano, Juan Luis. «El rey, la corona y los ministros». A: La pluma, la mitra y la espada : estudios de historia institucional en la Edad Moderna. Madrid: Marcial Pons, 2000, p. 31-48. ISBN 84-95379-08-2. 
  9. Urquijo Goitia, José Ramón. Gobiernos y ministros españoles (1808-2000). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2001, p. 15. ISBN 8400063023. 
  10. Ainud de Lasarte, 1996, p. 21-22.
  11. Ainud de Lasarte, 1996, p. 22.
  12. García Roca, 2005, p. 184-185.

BibliografiaModifica

  • Ainud de Lasarte, Josep Maria. Ministros catalanes en Madrid. 1a ed. Barcelona: Planeta, 1996. ISBN 8408018884. 
  • Pérez de Lama, Ernesto (dir.). Manual del Estado Español 1999. Madrid: LAMA, 1998. ISBN 84-930048-0-4.