Estat sobirà

(S'ha redirigit des de: Estat)
Aquest article tracta sobre la definició d'estat independent, és a dir, el subjecte de dret internacional representat per un govern. Vegeu-ne altres significats a «Estat (desambiguació)».


Un Estat sobirà, en el dret internacional, és una entitat política representada per un govern centralitzat que té sobirania en una àrea geogràfica. El dret internacional defineix els estats sobirans com aquells que tenen una població permanent, amb un terrioti definit, un únic govern i la capacitat per tenir relacions internacionals amb altres estats.[1][2] Normalment, s'entén que un estat sobirà no depèn ni està sotmès a cap altre poder o estat.[3][4][5]

Segons la teoria declarativa de l'estat, un estat sobirà pot existir sense ser reconegut per altres estats sobirans.[6][7] Els estats no reconeguts sovint tenen dificultats per exercir plens poders per fer tractats o per iniciar relacions diplomàtiques amb altres estats sobirans.

ReconeixementModifica

El reconeixement és un acte discrecional que emana de la predisposició dels subjectes preexistents. Aquest acte té efectes jurídics, sent considerats tots dos subjectes internacionals, el reconeixedor i el reconegut, d'igual a igual lloc que es crea un vincle entre els dos. Avui dia la doctrina acceptada per al reconeixement dels Estats és la doctrina Estrada, pragmàtica mentre un subjecte no sigui molest per a la societat internacional no va a tenir dificultat per ser reconegut. S'entén que si un subjecte reconeix a un altre es va a produir contactes entre tots dos, per la qual cosa al moment que s'inicien els tràmits per a l'establiment de relacions diplomàtiques se suposa que existeix un reconeixement internacional mutu. No obstant això, la ruptura d'aquestes relacions diplomàtiques no suposa la pèrdua del reconeixement. Igualment, una simple declaració formal també és vàlida per reconèixer a un altre Estat malgrat no iniciar relacions diplomàtiques.

Teoria constitutivaModifica

Entre l'1 d'octubre de 1814 al 9 de juny de 1815 se celebrà el Congrés de Viena, conferència entre ambaixadors de les majors potències d'Europa amb el propòsit de redibuixar el mapa polític del continent després de la derrota napoleònica. En l'acta final d'aquest només es reconeixen trenta-nou estats sobirans en el sistema diplomàtic europeu, establint-se, de manera ferma, que els futurs estats nous haurien d'ésser reconeguts per altres estats, la qual cosa significava, en la pràctica, el reconeixement d'aquests per part d'una o més de les grans potències.[8]

La teoria constitutiva es va desenvolupar al segle xix per definir el que és i no és un estat. Amb aquesta teoria, l'obligació d'obeir el dret internacional depèn del reconeixement d'un nou estat per part d'altres estats. A causa d'això, els nous estats no poden, immediatament, formar part de la comunitat internacional o quedar obligats pel dret internacional i els estats ja reconeguts no es veuen obligats a respectar el dret internacional en les seves relacions amb ells.[9]

Una de les principals crítiques d'aquesta norma és la confusió causada quan alguns estats reconeixen una nova entitat mentre que altres no ho fan, situació que la teoria no desenvolupa. Hersch Lauterpacht, un dels principals defensors de la teoria, va suggerir que és deure de l'estat garantir la concessió del reconeixement com a possible solució. No obstant això, un estat pot utilitzar qualsevol criteri per jutjar si s'ha de donar el reconeixement o no d'un nou estat, i no tenen cap obligació entorn dels criteris a emprar. Molts estats només tendeixen a reconèixer un estat nou si és per a benefici propi.[9]

En tot cas, segons el Dret internacional, la mera proclamació d'un Estat independent ja converteix en Estat i, per tant, en subjecte del Dret internacional.,[10] independentment del fet que altres estats el reconeguin o no; així i tot, en la pràctica, el reconeixement internacional és políticament vital per als estats naixents.

Teoria declarativaModifica

Un dels criteris més comunament citat per les micronacions pel que fa a la dificultat per aconseguir el reconeixement internacional és la Convenció de Montevideo (convenció sobre drets i deures dels estats), un tractat internacional signat a Montevideo (Uruguai), el 26 de desembre de 1933, en el marc de la Setena Conferència Internacional dels Estats Americans. Aquesta convenció va ser signada pels Estats Units, Hondures, El Salvador, República Dominicana, Haití, Argentina, Veneçuela, Uruguai, Paraguai, Mèxic, Panamà, Bolívia, Guatemala, el Brasil, l'Equador, Nicaragua, Colòmbia, Xile, el Perú i Cuba, però no ha rebut mai el consens internacional.[11]

La Convenció de Montevideo compta quatre condicions que ha de complir una entitat per tal de convertir-se en estat:

  • Una població permanent
  • Territori definit
  • Govern
  • La capacitat d'establir relacions amb altres estats

Estats de facto i de iureModifica

La majoria dels estats sobirans són estats de iure i de facto (és a dir, que existeixen tant jurídicament com en la realitat). No obstant això, a vegades els estats només existeixen com a estats de dret; en aquest cas, es reconeix una entitat com a sobirana i dotada de governació legítima d'un territori sobre el qual no té cap control real. Molts estats de l'Europa continental mantingueren governs a l'exili durant la Segona Guerra Mundial, els quals continuaren mantenint relacions diplomàtiques amb els aliats, tot i que els seus països estaven sota l'ocupació nazi.

Altres estats poden tenir la sobirania sobre un territori, però no tenir reconeixement internacional, fet que els converteix en estats de fet però no de dret. Somàlia i Taiwan són dos exemples d'aquest fet.

Organització políticaModifica

Existeixen dues formes d'estat:

Independentment de la forma d'estat, el règim polític pot ésser una democràcia o una dictadura. En les democràcies hi ha partits polítics que representen diferents ideologies, interessos o grups socials. En les dictadures el poder recau en una sola persona, o en una oligarquia, que apliquen la censura i la repressió política.

 
Al·legoria de la Pau i la felicitat de l'Estat. La Pau era la conseqüència lògica de la justícia i el bon govern i es lligava amb el concepte de florir i fer fructificar un Estat. Obra conservada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer

L'estat modern té tres poders: el poder legislatiu, que elabora i aprova les lleis; el poder executiu, que les aplica i que dirigeix l'administració; i el poder judicial, que interpreta les lleis i en castiga els infractors. Aquesta separació de poders fou elaborada per Montesquieu al seu L'Esprit des lois.

Tipus d'estatModifica

Una primera classificació dels estats fa referència a llur estructura, amb què es distingeix entre estats unitaris, d'una banda, i, de l'altra, estats d'estructura complexa, que consisteixen, generalment, en federacions o en confederacions, així com en altres tipus intermedis.

1.1) estat federal és la unió d'un nombre específic de territoris amb personalitat jurídica pròpia (estats federats, regions autònomes, etc.) units en un estat comú i amb institucions "federals" supremes i comunes a tots. En una federació, l'estatus autònom dels estats federats o regions autònomes que la constitueixen, normalment és establert constitucionalment i no pot ser alterat per decisió unilateral del govern central. Les federacions es conformen usualment per acord entre els estats i/o regions, encara que generalment no gaudeixen del dret a la secessió de manera unilateral; la sobirania, en darrera instància, resideix en el conjunt i no en les parts. L'estructura constitucional d'una federació es coneix com a federalisme. Sovint s'aplica a estats multinacionals, com a forma de reconeixement d'aquesta multinacionalitat (com fou el cas de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques); però també pot respondre a una filosofia d'autogovern popular al si d'un estat que es considera mononacional (com ara els Estats Units d'Amèrica), o a una combinació d'ambdós motius a què se suma una llarga tradició històrica (cas de Suïssa).
1.2) Confederació és un estat format per acord entre estats independents i sobirans que pacten cedir part de la sobirania a les institucions comunes, tot conservant cadascun la sobirania sobre el propi territori i, sovint, forces armades i política exterior pròpies, així com el dret a abandonar la Confederació unilateralment; en la Confederació, la sobirania, en darrera instància, resideix en les parts i no pas en el conjunt. Actualment no existeix cap confederació pròpiament dita (tot i que el mot figura en la denominació oficial d'algun estat, com Suïssa), de manera que avui es tracta d'una possibilitat teòrica. Àustria-Hongria tenia força trets confederals; la fundació de l'URSS partí d'una filosofia més o menys confederalista.
1.3) estat unitari, o estat centralitzat, és aquell estat governat constitucionalment com a una sola unitat, sovint amb només una assemblea legislativa, només un sistema judicial de què formen part les estructures judicials locals, i només una constitució. El poder polític del govern en aquests estats pot ser transferit a nivells inferiors, a les assemblees regionals o locals, als governadors o als batlles per mitjà d'un procés de descentralització, però el poder central conserva el dret de revocar qualsevol poder delegat. La majoria dels estats del món són estats unitaris. Atès que el poder executiu recau en la totalitat o majoritàriament sobre el govern central, el sistema de govern dels estats unitaris sovint es coneix com a centralisme. En el sentit més pur, tanmateix, tots els estats del món exhibeixen un grau relatiu de centralisme o una convergència del poder cap al govern central. L'extrem més radical del centralisme és la dictadura, en què totes les decisions de govern, de l'estat o de les regions que el constitueixen, són preses per una sola autoritat.

El dret internacional dóna també una altra classificació dels estats segons la seva capacitat d'obrar en les relacions internacionals:

1) D'una banda hi ha els estats amb plena capacitat d'obrar, és a dir, que poden exercir totes les seves capacitats com a estat sobirà i independent. En aquest cas es troben gairebé tots els estats del món.

2) D'altra banda es troben aquells estats amb limitacions en la seva capacitat d'obrar per distintes qüestions. Així, dintre d'aquesta tipologia es pot observar, al seu torn, una segona classificació d'aquests:

2.a) Estats neutrals són aquells que s'abstenen de participar en conflictes internacionals. Aquesta neutralitat s'ha anat adaptant en funció de:

2.a.1) si posseeix neutralitat absoluta per disposició constitucional. És el cas de Suïssa. També Suècia entre 1807 i 1993 va mantenir una neutralitat absoluta en assumptes internacionals.
2.a.2) si és un estat neutralitzat. Són estats neutrals respecte d'algú i d'alguna cosa concreta. És una neutralitat imposada per un tractat internacional, una disposició constitucional o per sanció internacional. Va ser el cas d'Àustria, que en 1956, després de la retirada de les forces ocupants de França, Regne Unit, Estats Units i l'URSS, hi van redactar una constitució on es va disposar que Àustria havia de ser neutral respecte a les quatre potències signants.

2.b) Estat sobirà que renuncia a exercir les seves competències internacionals. Són estats dependents en matèries de relacions internacionals. Sol ser el cas de microestats que cedeixen les relacions internacionals a un tercer estat, bé circumdant, bé amb els quals mantinga bones relacions. És el cas de San Marino, que encomana les relacions internacionals a Itàlia; de Liechtenstein, que les cedeix a Suïssa, o Mònaco a França.

2.c) Estat lliure associat. És un estat independent però en el qual un tercer estat assumeix una part de les seves competències exteriors, així com altres matèries tals com la defensa, l'economia o la representació diplomàtica i consular. És el cas de Puerto Rico respecte als Estats Units.

2.d) Estats sota administració fiduciària. Són una espècie d'estat tutelat d'una forma semblant al que foren els mandats, no possibles actualment, i els protectorats. La Societat Internacional protegeix o assumeix la tutela d'aquest estat com a mesura cautelar o transitòria en temps de crisi. Va ser el cas de Namíbia fins a 1998.

2.i) Estats sobirans no reconeguts internacionalment. Són estats sobirans i independents però que, en no ser reconeguts per cap altre estat, tenen molt limitada la capacitat d'obrar. La manca de reconeixement pot deure's, bé a una sanció internacional, bé a pressions d'un tercer estat (cas de Taiwan, no reconegut per evitar enfrontaments amb la Xina continental, encara que manté una gran activitat internacional, i fins a 2019, també de l'oposició grega al reconeixement de Macedònia, l'actual Macedònia del Nord), bé per desinterès (cas de Somalilàndia). Un altre cas referent a això van ser els bantustans, únicament reconeguts per Sud-àfrica i rebutjats per la resta de la comunitat internacional.

Estat fallitModifica

El concepte d'estat fallit és un concepte polèmic que s'utilitza amb freqüència pels comentaristes polítics i periodistes per descriure un estat en què es perceben mancances greus (o fracassos) en algunes de les condicions bàsiques i responsabilitats d'un govern sobirà. Per tal que aquesta definició més precisa, els següents atributs, foren proposats pel Fons per a la Pau, i s'utilitzen sovint per caracteritzar a un estat fallit:

  • La pèrdua de control físic del seu territori, o del monopoli de l'ús legítim de la força física dins les seves fronteres,
  • Erosió de l'autoritat legítima per prendre decisions col·lectives,
  • La incapacitat de proporcionar garanties raonables dels serveis públics, i
  • Incapacitat per interaccionar amb altres estats com a membre ple de la comunitat internacional.

Les característiques comunes d'un estat fallit són un govern central feble o ineficaç de manera que té poc control pràctic sobre gran part del seu territori, la no-prestació de serveis públics, la corrupció generalitzada i la delinqüència, els refugiats i el moviment involuntari de les poblacions, i la decadència econòmica aguda.[12]

El nivell de control requerit pel govern per evitar ser considerat un estat fallit varia considerablement entre les diferents autoritats.[13] A més, la declaració que un estat ha "fracassat" és, en general, polèmica i pot portar a importants conseqüències geopolítiques.[13]

 
Estats Fallits segons el "Failed States Index 2009" de Foreign Policy
  • Alerta
  • Avís
  • Moderat
  • Sostenible
  • Sense informació/Territori dependent
  • Des de 2005, el Think tank dels Estats Units, el Fons per a la Pau i la revista Foreign Policy, publiquen un índex anual anomenat Índex d'estats fallits. La llista només avalua els estats sobirans (determinada per la pertinença a les Nacions Unides.)[14]

    l'any 2009 177 països van ser inclosos en la llista, de les quals 38 van ser classificats com en "alerta", 93 com "avís", 33 com "moderat", 13 com "sostenible". A continuació us indiquem els pitjors 20 estats (el canvi de posició respecte al 2008 s'indica entre parèntesis).[15]

    1.   Somàlia (0)
    2.   Zimbàbue (+1)
    3.   Sudan (-1)
    4.   Txad (0)
    5.   R.D. del Congo (+1)
    6.   Iraq (-1)
    7.   Afganistan (0)
    8.   República Centreafricana (+2)
    9.   Guinea (+2)
    10.   Pakistan (-1)

    11.   Costa d'Ivori (-3)
    12.   Haití (+2)
    13.   Burma (0)
    14.   Kenya (+12)
    15.   Nigèria (+3)
    16.   Etiòpia (0)
    17.   Corea del Nord (-2)
    18.   Iemen (+3)
    19.   Bangla Desh (-7)
    20.   Timor Oriental (+5)

    Estats del mónModifica

    Hi ha 206 estats sobirans al món, entre aquests n'hi ha 194 que gaudeixen d'un ampli reconeixement internacional, que són els 193 estats membres de l'Organització de les Nacions Unides (ONU)[16] i la Ciutat del Vaticà.

    A més hi ha 12 estats que tot i no tenir un reconeixement internacional general ni ser membres de les Nacions Unides, poden ser considerats com a estats sobirans segons la Convenció de Montevideo:

    Vegeu tambéModifica

    ReferènciesModifica

    1. Shaw, Malcolm Nathan. International law. Cambridge University Press, 2003, p. 178. «Article 1 of the Montevideo Convention on Rights and Duties of States, 1933 lays down the most widely accepted formulation of the criteria of statehood in international law. It note that the state as an international person should possess the following qualifications: (a) a permanent population; (b) a defined territory; (c) government; and (d) capacity to enter into relations with other states. (L'article 1 de la Convenció de Montevideo de drets i deures dels estats de 1933 estableix la formulació més àmpliament acceptada dels criteris de la condició d'estat en el dret internacional. Indica que un estat com un subjecte jurídic internacional ha de reunir els requisits següents: (a) una població permanent, (b) un territori definit, (c) un govern, i (d) capacitat d'establir relacions amb d'altres estats.)» 
    2. Perspectives on international law. Kluwer Law International, 1995, p. 20. 
    3. Wheaton, Henry. Elements of international law: with a sketch of the history of the science. Carey, Lea & Blanchard, 1836, p. 51. «A sovereign state is generally defined to be any nation or people, whatever may be the form of its internal constitution, which governs itself independently of foreign powers. (Un estat sobirà és generalment definit com aquella nació o poble, sigui quina sigui la forma de la seva constitució interna, que es governa a ell mateix de manera independent dels poders estrangers.)» 
    4. «sovereign». The American Heritage Dictionary of the English Language, 2004. [Consulta: 21 febrer 2010].
    5. sovereign. 2nd. Oxford University Press, 2005. ISBN 978-0-19-517077-1. 
    6. Thomas D. Grant, The recognition of states: law and practice in debate and evolution (Westport, Connecticut: Praeger, 1999), chapter 1.
    7. Lauterpacht, Hersch. Recognition in International Law. Cambridge University Press, 2012, p. 64. ISBN 9781107609433 [Consulta: 19 gener 2018]. 
    8. Kalevi Jaakko Holsti Taming the Sovereigns p. 128
    9. 9,0 9,1 Hillier, Tim. Sourcebook on Public International Law. Routledge, 1998, p. 201–2. ISBN 1859410502. 
    10. Tunkin, G. Curso de derecho internacional: manual. Moscú: Progreso, 1979. Libro 1, p. 158.
    11. «Convention on Rights and Duties of States (inter-American); December 26, 1933». The Avalon Project. Yale University, 17-11-2008.
    12. «Failed States FAQ Number 6». the Fund for Peace. [Consulta: 22 octubre 2007].
    13. 13,0 13,1 Patrick, Stewart «'Failed' States and Global Security: Empirical Questions and Policy Dilemmas». International Studies Review. Blackwell Publishing, 9, 2007, pàg. 644–662. ISSN: 1079-1760.
    14. «Failed States FAQ». the Fund for Peace. [Consulta: 25 agost 2007].
    15. «Failed States Index 2009». Fund for Peace. [Consulta: 25 juny 2009].
    16. «Member States of the United Nations» (en anglès). Organització de les Nacions Unides, 03-07-2006. [Consulta: 22 març 2012].
    17. Krüger, Heiko. The Nagorno-Karabakh Conflict: A Legal Analysis. Springer, 2010, p. 55. ISBN 978-3-642-11787-9. 
    18. 18,0 18,1 [enllaç sense format] http://untreaty.un.org/cod/repertory/art102/english/rep_supp8_vol6-art102_e_advance.pdf

    Enllaços externsModifica