Miquel Coniata o Acominat (en grec Μιχαήλ Χωνιάτης o Ἀκομινάτος), (Chonae, Frígia, ca. 1140 – monestir de Bodonitsa, Molos, Phthiotis, 1220) fou un arquebisbe cismàtic i escriptor. És venerat com a sant per l'Església Ortodoxa.

Plantilla:Infotaula personaMiquel Coniata, o
Miquel Acominat

Capitells romans d'Orient de l'Acròpolis d'Atenes, contemporanis de Miquel Coniata
Biografia
Naixementgrec: Μιχαήλ Χωνιάτης o Ἀκομινάτος (Mikhaïl Khoniatis o Akominatos)
1138 Modifica el valor a Wikidata
Cones Modifica el valor a Wikidata
Mortc. 1222 Modifica el valor a Wikidata (83/84 anys)
Arquebisbe metropolità
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióCristianisme ortodox Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióhistoriador, sacerdot, escriptor Modifica el valor a Wikidata
bisbe i confessor
CelebracióEsglésia Ortodoxa
Festivitat4 de juliol
Família
GermansNicetes Coniata Modifica el valor a Wikidata

Biografia

modifica

Germà de l'historiador Nicetes Coniata, de jove estudià a Constantinoble, sota la direcció d'Eustaci de Tessalònica des de 1157. Fou després sots secretari del patriarca i cap al 1182 fou nomenat arquebisbe d'Atenes. Quan els croats envaïren la ciutat el 1204, defensà la ciutat, però en 1205 ha de rendir-la a Lleó Esgur. Marxà a Tessalònica i Carístia, i es retirà després a l'illa de Ceos. Cap al 1217 anà al monestir de Bodonitsa (avui Mendenitsa, al municipi de Molos, Ftiòtida), prop de les Termòpiles, on morirà en 1220.

Consta que fou el darrer posseïdor de la versió completa de dues obres de Cal·límac de Cirene, Hècale i Aitia. La seva obra reflecteix la decadència i l'estat miserable de l'Àtica i Atenes en la seva època. En destaca la correspondència amb Eutimi Tornikes o l'informe adreçat a Aleix III Àngel sobre els abusos de l'administració romana d'Orient, o els iambs sobre la ruina d'Atenes, o una monòdia en honor del seu germà.

Les seves obres, compostes d'homilies, cartes, discursos i poemes, foren publicades en dos toms per l'erudit escriptor grec Lambros (Atenes, 1879-1880), algunes d'elles, traduïdes al llatí, figuren en diverses recopilacions com les de P. Morelli, Cave, Labbe, Fabricius, Oudin, Montfaucon, Combefis, Lequiem, Kollar.[1]

Referències

modifica
  1. Tom núm. 3 pag. 879 de l'enciclopèdia Espasa.