Moamín (Moamyn, fl. segle IX) és el nom amb el qual era conegut en l'Europa medieval un falconer àrab del segle IX, autor d'un important tractat sobre falconeria que solament ens ha estat transmès per les seves versions llatina i romàniques.

Infotaula de personaMoamin
Biografia
Naixement800 (Gregorià) modifica (1219/1220 anys)
Activitat
OcupacióFalconer (en) Tradueix modifica
Obra
Obres destacables
Escena idíl·lica sobre la falconeria a les terres de suèvia: Frederic II i Bianca Lancia (mare de Manfred), en el Codex Manesse.

Sobre la seva identitatModifica

La identitat d'aquest falconer àrab és un misteri. El nom amb el qual se li coneix en l'Occident medieval és, sense cap dubte, el resultat de la corrupció o la simplificació de la pronunciació d'un nom àrab. François Viré va proposar identificar-lo amb Abū Zayd Ḥunayn ibn Isḥāq al-ʿIbādī (809-873), metge del califa abasí al-Mutawakkil, per tant, Moamín seria la deformació llatina de l'original Ḥunayn.[1] Posteriorment, a la llum del nom que apareix en una de les còpies del Libro de los animales que cazan, escrit per Muhammad ibn 'Abd Allah ibn Umar al-Bayzar, es va voler veure en Moamín una simplificació de Muhammad.[2] No obstant això, sembla molt més probable que es tracti d'una deformació de l'expressió àrab Amir al-mu'minim (Príncep dels Creients).[3] Segons això, llavors, Moamín no seria el nom l'autor, sinó el de la persona a la qual se li va dedicar.

Liber MoaminusModifica

El Moamín és un tractat de falconeria en àrab, l'original de la qual és desconegut i solament es té accés a ell per mitjà de la traducció llatina que Teodor d'Antioquia va realitzar abans de 1241 per ordre de Federico II de Hohenstaufen, quan aquest es trobava recopilant material pel seu De arte venendi cum avibus. Posteriorment va ser traslladat a altres llengües romàniques. El tractat es troba dividit en cinc parts; tres d'elles dedicades a la falconeria i les altres dues als gossos de caça. Així, el llibre I tracta de les aus de caça, de les cures que se'ls han de procurar i la manera de diagnosticar el seu estat; el llibre II presenta, al llarg de 62 capítols, les afeccions internes; i el llibre III les externes, a les quals dedica 15 capítols. El llibre IV i V se centren en els gossos i les seves malalties.

Encara que es desconeix l'original àrab del Moamín, sí es coneix la font última del mateix, doncs en gran manera agafa materials del tractat de al-Ghitrif, un falconer àrab del segle VIII.[4]

 
Detall de De arte venandi cum avibus
 
Un caçador amb el seu falcó. Miniatura de De arte venandi cum avibus.

Difusió del tractatModifica

Una vegada abocat al llatí va gaudir d'una àmplia i rica tradició manuscrita, com ho demostren els 43 testimonis censats, als que cal afegir diverses versions en llengua romanç.[5]

Traduccions vernaclesModifica

Entre les versions romàniques, destaca la que va realitzar al franc-italià Daniel Deloc de Cremona (1249-1272) per ordre del rei Enzo de Sardenya, fill bastard de Frederic II, mentre aquest va estar pres a Bolonya.[6] En el segle XIV va ser traduïda al toscà pel mestre Moroello de Sarzana, i al segle XV Iammarco Cinico la va traduir al dialecte napolità per a Ferran I de Nàpols.[7] Existeix una versió impresa parcial, en italià, en un incunable de Sebastiano Antonio de Marinis (1547).[8]

Hipòtesi sobre un segon tractat de falconeria de l'emperador FredericModifica

 
La cort d'Alfonso X «el Sabio».

També alguns han suggerit que el Moamín va ser incorporat un segon Falkenbuch, propietat de Frederic II.[9] La conjectura, originalment proposada per Haskins, va ser seguida per diversos estudiosos, incloent, en particular, Johannes Fried, i finalment acceptada per Anna Laura Trombetti Budriesi, autora d'una edició crítica (amb traducció a l'italià) de De art venandi cum avibus.[10][11][12]

Libro de los animales que caçanModifica

Durant algun temps s'ha considerat com una versió castellana del Liber Moaminus, però directa de l'àrab, l'anomenat Libro de los animales que caçan, també conegut, equívocament, com a Arte de ceteria. L'error d'identificació parteix que quan es va posar en relació el text llatí amb el castellà, l'únic manuscrit de la versió castellana que es coneixia (L'Escorial, ms. V.ii.19) mancava dels cinc primers folis, en els quals devia constar tant el nom de l'autor com el títol de l'obra, per la qual cosa a causa de la seva similitud amb el Moamín es va establir que el text castellà era una versió hispànica del mateix.[13] No obstant això, en 1983 es va posar a la venda una manuscrit procedent de la col·lecció del bibliófil britànic Sir Thomas Phillipps, manuscrit que va ser adquirit en 1985 per a la Biblioteca Nacional d'Espanya (ms. Reservat 270), que declarava no solament el títol de l'obra, Libro de los animales que caçan sinó també el nom del seu autor «Mafomat, fijo d'Aud Alla e nieto de Homar el Acetrero de las aves e de las bestias que caçan», és a dir, Muhammad ibn Abdallah ibn Umar al-Bayzar.[2] No obstant això, la publicació d'una part de l'original àrab del que procedeix el Libro de los animales que caçan, el Kitab al-Mutawakkil, ha demostrat que no es pot considerar com un membre de la família dels Moamín al text castellà, encara que tenen certes relacions a causa que comparteixen fonts comunes.[3]

ReferènciesModifica

  1. «Sur l'identité de Moamin le fauconnier» (en fr). Falta indicar la publicació [París], abril-junio 1967, pàg. 172-176.
  2. 2,0 2,1 «Muhammad ibn Abd Allah ibn Umar al-Bayzar (Moamín). Libro de los animales que cazan». Falta indicar la publicació [Madrid], 1987. ISSN: 1887-5343. OCLC: 31719214.
  3. 3,0 3,1 Muhammad ibn 'Abdallah al-Bazyar - Das Falken- und Hundebuch des Kalifen al-Mutawakkil. Ein arabischer Traktat aus dem 9. Jahrhundert. Berlín: Akademie-Verlag, 2005. ISBN 3-05-004199-4. 
  4. van den Abeele, Baudouin. La fauconnerie au Moyen Age : connaissance, affaitage et médecine des oiseaux de chasse d'après les traités latins. París: Klincksieck, 1994. 
  5. Georges, Stefan. Das zweite Falkenbuch Kaiser Friedrichs II: Quellen, Entstehung, Überlieferung und Rezeption des Moamin; mit einer Edition der lateinischen Überlieferung. Berlín: Akademie Verlag, 2008. 
  6. Tjerneld, Håkan. Moamin et Ghatrif; traités de fauconnerie et des chiens de chasse. Estocolmo: Fritze, 1945. 
  7. Llibre de' falconi et altri uccelli di rapina
  8. Minervini, Laura. «Teodoro di Antiochia». A: Enciclopedia Federiciana. Roma: Istituto dell'Enciclopedia Italiana Treccani. 
  9. Trombetti Budriesi, Anna Laura. «De arte venandi cum avibus». A: Enciclopedia Federiciana. Roma: Istituto dell'Enciclopedia Italiana Treccani. 
  10. «The De Arte Venandi Cum Avibus of the Emperor Frederick II» (en en). Falta indicar la publicació [Oxford], 36, 143, julio 1921, pàg. 334-355. ISSN: 0013-8266.
  11. «Kaiser Friedrich II, als Jäger oder ein zweites Falkenbuch Kaiser Friedrichs II.?» (en de). Falta indicar la publicació [Gotinga], 4, 1996. OCLC: 38739419.
  12. «D'art venandi cum avibus».
  13. «Una fuente desconocida del Libro de la montería». Studia Neophilologica, 22/2, 1949-50, pàg. 171-193.

BibliografiaModifica

- Italià

- Català

  • Bover Pujol, Jaume. Alguns aspectes de la falconeria de les Balears (s. XIII-XV), relacionats amb la falconeria àrab". Al-Andalus Magreb: Estudios árabes e islámicos, Nº 11, 2004, págs. 67-76 (2004) En línia
  • Cifuentes Comamala, Lluis. "La Ciència en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement". Barcelona : Universitat de Barcelona ; Palma de Mallorca : Universitat de les Illes Balears, 2006. ISBN 8447531201
  • Garcia Sempere, Marinela. "La versió catalana medieval dels tractats de falconeria Dancus Rex i Guillelmus falconarius". Alacant : Universitat d'Alacant, 1999. ISBN 84-7908-452-9
  • Mas Miralles, Antoni. "El "Libre de caça" : estudi i edició d'un tractat de falconeria medieval". Alacant : Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana ; Barcelona : Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013. ISBN 978-84-9883-622-6.