Per a altres significats, vegeu «Nabí».

El moviment nabí o Els Nabís fou un cercle d'artistes postimpressionistes de París de la dècada del 1890.

L'Aven al Bois d'Amour, o El talismà (1888), Paul Sérusier

Va sorgir de l'Acadèmia Julian a partir de l'obra El talismà (1888) de Paul Sérusier feta sota la direcció de Paul Gauguin. El 1899 va tenir lloc l'última exposició col·lectiva. L'obra Homenatge a Cézanne (1900) de Maurice Denis suposa un manifest final amb retrats del mateix Denis i part del grup. En van ser membres destacats, a més de Sérusier i Denis, Pierre Bonnard, Aristides Maillol, Paul-Elie Ranson, József Rippl-Rónai i Édouard Vuillard.

A partir de la influència de Cézanne, Gauguin i l'Escola de Pont-Aven, va destacar pel caràcter decoratiu preparant el camí del fauvisme i cubisme.[1]

Història modifica

L'estiu del 1888, Paul Sérusier es va presentar a Pont-Aven, on hi havia Gauguin i altres membres de l'Escola de Pont-Aven. L'octubre, quan Gauguin estava a punt per marxar a Arle amb Vincent van Gogh, Sérusier li va demanar una lliçó de pintura. Van anar al bosc proper al poble i sota la seva direcció va pintar L'Aven al Bois d'Amour sobre una caixa de cigars. Van posar èmfasi en els colors purs i plans. Gauguin li va dir: «Com veus aquests arbres? Són grocs. Doncs bé, posa-hi groc; aquesta ombra, més aviat blava, pinta-la amb ultramarí pur; aquestes fulles vermelles? Posa-hi vermelló».[2]

De tornada a París el quadre va causar sensació entre els companys de l'Acadèmia Julien. Segons Denis, es van trobar alliberats de les restriccions academicistes, i l'obra la van anomenar El talismà. El poeta Henri Cazalis (1840-1909) va anomenar «nabís» al grup de col·legues a partir del terme hebreu nebiim, o en hebreu bíblic nābhī', que vol dir «profeta» o «il·luminat».[3]

L'Exposició del Cafè Volpini, inaugurada a París el juny de 1889, va suposar l'impuls definitiu adoptant les tècniques del sintetisme i cloisonisme de l'Escola de Pont-Aven.

 
Retrat de Paul Ranson vestit de nabí (1890), Paul Sérusier

Entre 1888 i 1896 el grup, que va anar variant fins a una dotzena de membres, es reunia cada mes, primer al cafè l'Os à Moëlle prop de l'Acadèmia Julian, i després a l'estudi de Ranson a Montparnasse, lloc que anomenaven «el temple».[4] Seguien alguns rituals entre místics, divertits i erudits. Cada membre tenia un malnom nabí, es reunien vestits amb túniques o vestits orientals i signaven la correspondència amb les sigles E.T.P.M.V.M.P., del francès En ta paume mon verbe et ma pensée (Al teu palmell el meu verb i el meu pensament).[5]

L'agost de 1890, Denis va publicar l'article «Definició del neotradicionalisme» a Art et critique, amb un axioma considerat com el manifest nabí: «Cal recordar que un quadre, abans que sigui un cavall de batalla, una dona nua o qualsevol anècdota, és essencialment una superfície plana recoberta de colors arranjats en un cert ordre».[6] El terme «neotradicionalisme» s'oposava al neoimpressionisme per mostrar la intenció de mantenir ponts amb el passat en comptes de trencar-hi. Però aviat el va abandonar en favor del simbolisme.[7]

L'agost de 1891 van fer la primera exposició col·lectiva al castell de Saint-Germain-en-Laye, repetida el 1892. Després van participar en les exposicions de pintors impressionistes i simbolistes fins al 1897. Van exposar a la galeria d'Ambroise Vollard, i l'última va tenir lloc a la galeria de Durand-Ruel el 1899.[4]

El 1900, Maurice Denis va pintar Homenatge a Cézanne, suposant també un homenatge als nabís, Gauguin i Odilon Redon. Representa un grup de crítics i pintors a la galeria d'Ambroise Vollard al voltant de l'obra Compotier, verre et pommes (1880) de Cézanne. En primer pa hi ha Redon i Sérusier, i al fons Édouard Vuillard, André Mellerio, Ambroise Vollard, Paul Ranson, Ker-Xavier Roussel i Pierre Bonnard.[8]

Posteriorment, Vuillard i Bonnard van seguir el seu propi estil, que van anomenar «intimisme». Maillol, després de la seva etapa inicial com a pintor, va destacar en el camp de l'escultura.

Estil modifica

 
Paisatge nabí (1890), Paul Ranson

El grup segueix els preceptes del simbolisme aplicat a les arts, publicats pel crític d'art Albert Aurier al Mercure de France el 1891: l'obra d'art ha de ser idealista, sintètica, subjectiva i decorativa.[9] L'article comentava l'obra de Gauguin, però el 1892 a La Revue encyclopédique va aclamar els nabís com a hereus de Gauguin. Sota la seva influència van adoptar el sintetisme i el cloisonisme de l'Escola de Pont-Aven. Destacant el caràcter decoratiu, paral·lel al de l'Art Nouveau, van fer decorats d'escenaris, cartells i il·lustracions, especialment per a La Revue blanche.[1] Predomina la llum amb colors plans i purs. La línia de l'horitzó sol ser alta, sense perspectiva. Influenciats per la literatura simbolista, cerquen vies espirituals, tant en el cristianisme com l'orientalisme, en particular el japonisme i les estampes ukiyo-e.

Gauguin hi veu una sinestèsia entre pintura i música: «Bonnard, Vuillard, Serusier, per citar alguns joves, són músics, i podeu estar convençuts que la pintura acolorida entra en una fase musical».[10]

 
La senyora i la minyona (1896), Félix Vallotton

Es va produir dos corrents dintre del grup. El primer nucli tenia preocupacions espirituals, Sérusier amb la teosofia, Denis amb el catolicisme i Ranson amb l'esoterisme. Els temes són freqüentment espirituals i simbòlics, utilitzen colors purs donant importància a la figura humana, al dibuix i a la simplicitat. Un segon corrent, amb Bonnard i Vuillard, preferien l'observació d'escenes mundanes i domèstiques, especulant amb les sensacions i no amb l'abstracte. Els tons són més obscurs i utilitzen siluetes despreocupant-se del dibuix.[10]

Van tenir el mèrit de reconèixer la transcendència de l'obra d'artistes com Cézanne, van Gogh, Gauguin i Redon, en un moment en què encara no eren reconeguts.[11]

Membres del grup modifica

El grup inicial que va sorgir com a germandat estudiantil de l'Acadèmia Julien estava format per Paul Sérusier, que n'era l'impulsor; Maurice Denis, com a teòric; Pierre Bonnard, Paul-Elie Ranson, Henri-Gabriel Ibels i René Piot, que aviat va prendre un estil independent. El 1889, Édouard Vuillard i Ker-Xavier Roussel van ingressar a l'Acadèmia Julien i al grup dels nabís. El 1891 s'hi van afegir l'holandès Jan Verkade a través de Meyer de Haan, deixeble de Gauguin; i el danès Morgens Ballin que s'havia traslladat de Copenhaguen a París. El 1892, s'hi va unir Georges Lacombe a través de Sérusier. El 1894, s'hi van afegir l'hongarès Jozsef Rippl-Ronai i el seu amic escocès James Pitcairn-Knowles. El 1895 Ronai hi va portar Aristedes Maillol.[12]

 
El nabí de la barba rutilant (1894), retrat de Paul Sérusier per Georges Lacombe

Cada membre del grup tenia un malnom nabí.

  • Ballin (1872-1914): el nabí danès (le nabi danois).
  • Bonnard (1867-1947): el nabí molt japonesat (le nabi très japonard).
  • Denis (1870-1943): el nabí de les belles icones (le nabi aux belles icônes), per les seves representacions simbòliques.
  • Ibels (1867-1936): el nabí periodista (le nabi journaliste).
  • Lacombe (1868-1960): el nabí escultor (le nabi sculpteur).
  • Maillol (1861-1944)
  • Piot (1869-1934)
  • Pitcairn-Knowles (1864-?)
  • Ranson (1864-1909): el nabí més japonesat que el nabí japonesat (le nabi plus japonard que le nabi japonard)
  • Rippl-Rónai (1961-1927): el nabí hongarès (le nabi hongrois).
  • Roussel (1867-1944)
  • Sérusier (1863-1927): el nabí de la barba rutilant (le nabi à la barbe rutilante), o el bon nabí (le bon nabi), o el nabí dels escops de fusta (le nabi boutou coat, expressió bretona).
  • Vallotton (1865-1925): el nabí estranger (le nabi étranger), ja que era suís.
  • Verkade (1868-1846): el nabí obelisc (le nabi obéliscal), per la seva estatura.
  • Vuillard (1868-1940): el nabí zuau (le nabi zouave), per la seva barba retallada a l'estil militar.

A més, el poeta Henry Cazalis era el nabí de paraula titubejant (le nabi ben kalyris), ja que era tartamut;[13] Meyer de Haan era el nabí holandès, encara que no formava part del grup; i Gauguin va ser nomenat com el nabí en missió a Tahití després de marxar a la Polinèsia.[10]

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 «Moviment nabí». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Paul Sérusier : Le Talisman» (en francès). Œuvres commentées. París: Museu d'Orsay, 2006. Arxivat de l'original el 3 de març 2016. [Consulta: 31 març 2010].
  3. «Moviment nabí». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. 4,0 4,1 Clement, Russell T; Houzé, Annick; Erbolato-Ramsey, Christiane. A sourcebook of Gauguin's symbolist followers (en anglès). Westport (CT, EUA): Greenwood, 2004, p. 7-10 (Art reference collection). ISBN 9780313312052 [Consulta: 1r abril 2010]. 
  5. Alamantra «The Prophets of Montmartre» (en anglès). Ashé Journal, vol. 4, núm. 1, primavera 2005 [Consulta: 1r abril 2010].
  6. Dorra, Henri. «Paul Sérusier: Nabi Principles (1889)». A: Symbolist art theories: a critical anthology (en anglès). University of California Press, 1995, p. 235. ISBN 9780520077683 [Consulta: 1r abril 2010]. 
  7. Clement, Russell T. «Maurice Denis». A: Four French symbolists: a sourcebook on Pierre Puvis de Chavannes, Gustave Moreau, Odilon Redon, and Maurice Denis (en anglès). Westport (CT, EUA): Greenwood, 1996, p. 443 (Art reference collection). ISBN 9780313297526 [Consulta: 1r abril 2010]. 
  8. «Maurice Denis: Hommage à Cézanne» (en francès). Œuvres commentées. París: Museu d'Orsay, 2006. Arxivat de l'original el 3 de març 2016. [Consulta: 31 març 2010].
  9. Martínez Gorriarán, Carlos; Aguirre Arriaga, Imanol. Estética de la diferencia: el arte vasco y el problema de la identidad, 1882-1966 (en castellà). Irun: Alberdania, 1995, p. 29. ISBN 9788488669193 [Consulta: 1r abril 2010]. 
  10. 10,0 10,1 10,2 Solana, Guillermo; Shiff, Richard; Cogeval, Guy. Gauguin y los orígenes del simbolismo (en castellà). Sant Sebastià: Nerea, 2008, p. 61-63. ISBN 9788486763862 [Consulta: 31 mag 2010]. 
  11. Le Saux, Marie-Françoise. «Maurice Denis, Emile Bernard, Paul Serusier: L'âge d'or de la peinture en Bretagne» (en francès). Suriyakantha, 2001. [Consulta: 30 maig 2010].
  12. «The Nabis» (en anglès), 2003. [Consulta: 1r abril 2010].
  13. «La peinture des Nabis» (en francès). París: Authenticité, 20-10-2009. [Consulta: 31 maig 2010].