Un notari romà (llatí notarius, plural notarii) era un escriptor a mà romà, generalment esclau o llibert, que aixecava les actes públiques del senat romà a diferència de l'actuari que recollia la resta d'actes públiques.

Infotaula ocupacióNotari romà
Tipus d'ocupació
professió modifica

Després, sota l'Imperi, els notaris (notarii) també van ser emprats pels emperadors per recollir les seves indicacions i van acabar esdevenint secretaris privats. En aquest temps notari va passar a ser equivalent a secretari imperial privat, i qualsevol altra significació del terme s'havia perdut; els notarii ja no eren esclaus ni lliberts sinó que eren persones d'alt rang. Les seves funcions anteriors van ser ocupades pels exceptores.

En temps de Constantí I el Gran els notarii van constituir una espècie de cancelleria imperial que servia a l'emperador en diverses missions diplomàtiques i administratives, sense perdre el seu caràcter de secretaris privats. El de més rang era anomenat Primicerius Notariorum, i el segon Secundicerius Notariorum. Després seguien els tribuni et notarii i els domestici et notarii. Finalment uns altres servien al prefecte del pretori i eren anomenats Notarii Praetoriam. Aquests càrrecs estan recollits al Codex Teodosià.[1]

ReferènciesModifica

  1. Smith, William (ed.). A Dictionary of Greek and Roman Antiquities. London: John Murray, 1875, p. 807.