Viquipèdia

Nucli intern

part interior del nucli de la Terra

El nucli intern de la Terra és la capa geològica més interna i calenta segons estudis sismològics. És una esfera principalment sòlida d'uns 1.216 quilòmetres de radi, o un 70% del de la Lluna. Es creu que consisteix en un aliatge de ferro i níquel, i que podria tenir una temperatura similar a la de la superfície del Sol (aproximadament 5.778 K (5505 °C).[1]

Esquema de la Terra des del nucli a l'exosfera. Parcialment a escala.

No hi ha mostres del nucli de la Terra accessibles per a la mesura directa, com n'hi ha del mantell terrestre.[2] La informació sobre el nucli de la Terra prové principalment de l'anàlisi de les ones sísmiques i el camp magnètic de la Terra.[3]

Història científica

modifica

L'existència d'un nucli intern, diferenciat del nucli extern líquid va ser descoberta el 1936 per la sismòloga Inge Lehmann[4] utilitzant observacions d'ones sísmiques generades per terratrèmols de Nova Zelanda. Va observar que les ones sísmiques es reflecteixen al límit del nucli interior i poden ser detectades per sismògrafs sensibles a la superfície de la Terra. Va inferir un radi de 1400 km per al nucli interior, no lluny del valor acceptat actualment de 1221 km.[5][6][7] El 1938, Beno Gutenberg i Charles Richter van analitzar un conjunt de dades més extens i van estimar el gruix del nucli exterior en 1950 km amb una transició pronunciada però contínua de 300 km de gruix cap al nucli interior; que implica un radi entre 1230 i 1530 km per al nucli interior.[8]:p.372

Uns anys més tard, el 1940, es va plantejar la hipòtesi que aquest nucli interior fos de ferro massís. El 1952, Francis Birch va publicar una anàlisi detallada de les dades disponibles i va concloure que el nucli interior era probablement ferro cristal·lí.[9]

El límit entre els nuclis interior i exterior s'anomena de vegades la «discontinuïtat de Lehmann»,[10] encara que el nom sol referir-se a una altra discontinuïtat. El nom «Bullen» o «discontinuïtat de Lehmann-Bullen», per Keith Edward Bullen ha estat proposat,[11] però el seu ús sembla ser infreqüent. La rigidesa del nucli interior es va confirmar el 1971.[12]

Adam Dziewonski i James Freeman Gilbert van establir que les mesures dels modes normals de vibració de la Terra causats per grans terratrèmols eren coherents amb un nucli exterior líquid.[13] El 2005, es van detectar ones de cisalla passant pel nucli intern; aquestes afirmacions van ser inicialment controvertides, però ara estan guanyant acceptació.[14]

Fonts de dades

modifica

Ones sísmiques

modifica
 
Velocitat sísmica de compressió P i cisalla S a l'interior de la Terra segons el model PREM. La llavor és la regió més profunda a 5.150 km, etiquetat 6 per sota del nucli exterior, líquid, i que no permet la propagació de les ones de cisalla S.

Gairebé totes les mesures directes que tenen els científics sobre les propietats físiques del nucli interior són les ones sísmiques que el travessen. Les ones més informatives les generen terratrèmols profunds, 30 km o més per sota de la superfície de la Terra (on el mantell és relativament més homogeni) i les registren els sismògrafs a mesura que arriben a la superfície, arreu del planeta.

Les ones sísmiques inclouen ones «P» (primàries o de pressió), les ones de compressió que poden viatjar a través de materials sòlids o líquids i les ones «S» (secundàries o de cisalla) ones transversals que només es poden propagar a través de sòlids elàstics rígids. Les dues ones tenen velocitats diferents i són esmorteïdes a diferents velocitats mentre viatgen pel mateix material.

Són especialment interessants les anomenades ones «PKiKP»: ones de pressió (P) que comencen a prop de la superfície, travessen el límit mantell-nucli, viatgen a través del nucli (K), es reflecteixen al límit interior del nucli (i), creuen de nou el nucli líquid (K), creuen de nou al mantell i es detecten com a ones de pressió (P) a la superfície. També són interessants les ones «PKIKP», que viatgen a través del nucli interior (I) en lloc de ser reflectides a la seva superfície (i). Aquests senyals són més fàcils d'interpretar quan el camí des de la font fins al detector està a prop d'una línia recta, és a dir, quan el receptor està just per sobre de la font per a les ones PKiKP reflectides, i antípodal per a les ones PKiKP transmeses.[15]

Tot i que les ones S no poden arribar o sortir del nucli interior com a tal, les ones P es poden convertir en ones S i viceversa, ja que toquen el límit entre el nucli interior i l'exterior en un angle oblic. Les ones "PKJKP" són similars a les ones PKIKP, però es converteixen en ones S quan entren al nucli intern, viatgen a través d'ell com a ones S (J) i es tornen a convertir en ones P en sortir del nucli intern. Gràcies a aquest fenomen, se sap que el nucli intern pot propagar ones S i, per tant, ha de ser sòlid.

Altres fonts

modifica

Altres fonts d'informació sobre el nucli intern inclouen:

  • El camp magnètic de la Terra. Tot i que sembla que es genera principalment per corrents fluids i elèctrics al nucli exterior, aquests corrents es veuen fortament afectats per la presència del nucli intern sòlid i per la calor que en surt. (Tot i que està fet de ferro, el nucli no és ferromagnètic, perquè està per sobre de la temperatura de Curie.)
  • La massa de la Terra, el seu camp gravitatori i el seu inèrcia angular. Tots ells es veuen afectats per la densitat i les dimensions de les capes interiors.[16]
  • Les freqüències naturals d'oscil·lació i modes de totes les oscil·lacions de la Terra, quan grans terratrèmols fan que el planeta «soni» com una campana. Aquestes oscil·lacions també depenen molt de la densitat, la mida i la forma de les capes interiors.[17]

Propietats físiques

modifica

Velocitat de l'ona sísmica

modifica

La velocitat de les ones S al nucli varia suaument d'aproximadament 3,7 km/s al centre a aproximadament 3,5 km/s a la superfície. Això és considerablement menor que la velocitat de les ones S a l'escorça inferior (aproximadament 4,5 km/s) i menys de la meitat de la velocitat al mantell profund, just per sobre del nucli extern (aproximadament 7,3 km/s).[18]:fig.2

La velocitat de les ones P al nucli també varia suaument a través del nucli intern, des d'aproximadament 11,4 km/s al centre a aproximadament 11,1 km/s a la superfície. Per tant, la velocitat cau abruptament al límit del nucli intern-extern a aproximadament 10,4 km/s.[18]:fig.2

Grandària i forma

modifica

Sobre la base de les dades sísmiques, s'estima que el radi del nucli intern és d'aproximadament 1.221 km (2.442 km de diàmetre),[18] que és aproximadament el 19% del radi de la Terra i el 70% del radi de la Lluna.

El seu volum és d'aproximadament 7,6 mil milions de km cúbics (7,6 × 1018 m³) que és aproximadament 1/140 (0,7%) del volum de tota la Terra.

La seva forma es creu que és molt a prop d'un el·lipsoide aplatat de revolució, com la superfície de la Terra, però més esfèrica: l'aplanament f s'estima entre 1/400 i 1/416[16]:f.2 significa que el radi al llarg de l'eix de la Terra s'estima aproximadament 3 km més curts que el radi en l'equador. En comparació, l'aplanament de la Terra com un tot és molt a prop de 1/300 i el radi polar és 21 km més curts que l'equatorial.

Pressió i gravetat

modifica

La pressió al nucli intern de la Terra és lleugerament més gran que al límit entre els nuclis extern i intern: oscil·la entre aproximadament 330 a 360 gigapascals (3.300.000 a 3.600.000 atm).[18][19][20]

La acceleració de la gravetat a la superfície del nucli intern es pot calcular perquè sigui 4,3 m/s2;[21] que és menys de la meitat del valor a la superfície de la Terra (9,81 m/s2).

Densitat i massa

modifica

Es creu que la densitat del nucli intern varia suaument d'aproximadament 13,0 kg/L (= g/cm³ = t/m³) al centre a aproximadament 12,8 kg/L a la superfície. Com passa amb altres propietats del material, la densitat cau sobtadament en aquesta superfície: es creu que el líquid just per sobre del nucli intern és significativament menys dens, aproximadament a 12,1 kg/L.[18] A manera de comparació, la densitat mitjana als 100 km superiors de la Terra és aproximadament 3,4 kg/L.

Aquesta densitat implica una massa d'aproximadament 1023 kg per al nucli intern, que és 1/60 (1,7%) de la massa de tota la Terra.

Temperatura

modifica

La temperatura del nucli interior es pot estimar a partir de la temperatura de fusió del ferro impur a la pressió sota la qual es troba el ferro al límit del nucli interior (uns 330 GPa). A partir d'aquestes consideracions, l'any 2002 D. Alfè i altres van estimar la seva temperatura entre 5.400 K (5.100 °C) i 5.700 K (5.400 °C).[18] Tanmateix, l'any 2013 S. Anzellini i altres van obtenir experimentalment una temperatura substancialment més alta per al punt de fusió del ferro, 6.230 ± 500 K.[22]

El ferro pot ser sòlid a temperatures tan altes només perquè la seva temperatura de fusió augmenta dràsticament a pressions d'aquesta magnitud (vegeu l'Equació de Clausius-Clapeyron).[23][24]

Camp magnètic

modifica

El 2010, Bruce Buffett va determinar que el camp magnètic mitjà al nucli exterior líquid és d'uns 2,5 mil·litesles (25 gauss), que és unes 40 vegades la força màxima a la superfície. Va partir del fet conegut que la Lluna i el Sol causen marees al nucli exterior líquid, tal com ho fan als oceans a la superfície. Va observar que el moviment del líquid a través del camp magnètic local crea corrents elèctrics, que dissipen energia en forma de calor segons la llei d'Ohm. Aquesta dissipació, al seu torn, esmorteeix els moviments de les marees i explica les anomalies detectades prèviament en la nutació de la Terra. A partir de la magnitud d'aquest darrer efecte, va poder calcular el camp magnètic.[25] El camp dins del nucli interior presumiblement té una força similar. Tot i que és indirecta, aquesta mesura no depèn significativament de cap hipòtesi sobre l'evolució de la Terra o la composició del nucli.

Viscositat

modifica

Tot i que les ones sísmiques es propaguen pel nucli com si fos sòlid, les mesures no poden distingir entre un material sòlid d'un extremadament viscós. Per tant, alguns científics s'han plantejat si pot haver-hi convecció lenta al nucli intern (com es creu que existeix al mantell). Això podria ser una explicació de l'anisotropia detectada en estudis sísmics. El 2009, B. Buffett va estimar la viscositat del nucli intern en 1018 Pa,[26] que és un sextilió de vegades la viscositat de l'aigua, i més de mil milions de vegades la de la brea.

Composició

modifica

Encara no hi ha evidència directa sobre la composició del nucli intern. No obstant això, basant-nos en la prevalença relativa de diversos elements químics al sistema solar, la teoria de la formació planetària, i les restriccions imposades o implicades per la química de la resta del volum de la Terra, es creu que el nucli intern consisteix principalment en un aliatge de ferro-níquel.

A les pressions conegudes i les temperatures estimades del nucli, es preveu que el ferro pur podria ser sòlid, però la seva densitat superaria la densitat coneguda del nucli en aproximadament un 3%. Aquest resultat implica la presència d'elements més lleugers al nucli, com ara silici, oxigen o sofre, a més de la probable presència de níquel.[27] Les estimacions recents (2007) permeten fins a un 10% de níquel i un 2–3% d'elements més lleugers no identificats.[18]

Segons els càlculs de D. Alfè i altres, el nucli exterior líquid conté entre el 8 i el 13% d'oxigen, però a mesura que el ferro cristal·litza per formar el nucli intern, l'oxigen es queda majoritàriament al líquid.[18]

Els experiments de laboratori i l'anàlisi de les velocitats de les ones sísmiques semblen indicar que el nucli intern consisteix específicament en ε-ferro, una forma cristal·lina del metall amb l'estructura hexagonal tancada. Aquesta estructura encara pot admetre la inclusió de petites quantitats de níquel i altres elements.[15][28]

Creixement

modifica
 
Esquema del moviment del nucli interior i exterior de la Terra i del camp magnètic que genera.

Es creu que el nucli intern de la Terra està creixent lentament a mesura que el nucli exterior líquid al límit amb el nucli intern es refreda i se solidifica a causa del refredament gradual de l'interior de la Terra (a uns 100 graus Celsius per mil milions d'anys).[29]

Segons els càlculs d'Alfé i altres, a mesura que el ferro cristal·litza al nucli intern, el líquid just a sobre d'ell s'enriqueix en oxigen i, per tant, és menys dens que la resta del nucli exterior. Aquest procés crea corrents de convecció al nucli exterior, que es creu que són el principal conductor dels corrents que creen el camp magnètic de la Terra.[18]

Dinàmica

modifica

Com que el nucli interior no està rígidament connectat al mantell sòlid de la Terra, la possibilitat que giri una mica més ràpid o lentament que la resta de la Terra s'ha tractat durant molt de temps.[30][31] A la dècada de 1990, els sismòlegs van fer diverses afirmacions sobre la detecció d'aquest tipus de superrotació mitjançant l'observació dels canvis en les característiques de les ones sísmiques que travessen el nucli intern durant diverses dècades, utilitzant la propietat esmentada que transmet les ones més ràpidament en algunes indicacions. El 1996, X. Song i P. Richards van estimar aquesta «superrotació» del nucli intern en relació amb el mantell en aproximadament un grau per any.[32][33] El 2005, ells i J. Zhang van comparar enregistraments de «doblets sísmics» (enregistraments de la mateixa estació de terratrèmols ocorreguts al mateix lloc al costat oposat de la Terra, amb anys de diferència) i van revisar aquesta estimació entre 0,3 i 0,5 graus per any.[34]

El 1999, M. Greff-Lefftz i H. Legros van assenyalar que els camps gravitatoris del Sol i la Lluna que són responsables de les marees oceàniques també apliquen parells de forces a la Terra, afectant el seu eix de rotació i un alentiment de la seva velocitat de rotació. Aquests parells de forces se senten principalment per l'escorça i el mantell, de manera que el seu eix de rotació i la seva velocitat poden diferir de la rotació global del fluid al nucli exterior i la rotació del nucli interior. La dinàmica és complicada a causa dels corrents i camps magnètics del nucli interior. Troben que l'eix del nucli intern oscil·la lleugerament amb un període d'aproximadament un dia. Amb algunes hipòtesis sobre l'evolució de la Terra, conclouen que els moviments dels fluids al nucli exterior haurien entrat en ressonància amb les forces de marees en diversos moments en el passat (fa 3,0, 1,8 i 0,3 mil milions d'anys). Durant aquestes èpoques, que van durar entre 200 i 300 milions d'anys cadascuna, la calor addicional generada pels moviments de fluids més forts podria haver aturat el creixement del nucli intern.[35]

Edat

modifica

Les teories sobre l'edat del nucli formen part necessàriament de les teories de la història de la Terra com un tot. Aquest ha estat un tema llargament debatut i encara està en discussió en l'actualitat. Es creu àmpliament que el nucli intern sòlid de la Terra es va formar a partir d'un nucli inicialment completament líquid a mesura que la Terra es refredava. Tanmateix, encara no hi ha evidència ferma sobre el moment en què va començar aquest procés.[3]

Estimacions d'edat en milers de milions d'anys a partir de
diferents estudis i mètodes
T = modelització termodinàmica
P = anàlisi de paleomagnetisme
(R) = amb elements radioactius
(N) = sense ells
Data Autors Edat Mètode
2001 Labrosse i al.[36] 1±0.5 T(N)
2003 Labrosse[37] ~2 T(R)
2011 Smirnov i al.[38] 2–3.5 P
2014 Driscoll i Bercovici[39] 0.65 T
2015 Labrosse[40] < 0.7 T
2015 Biggin i al.[41] 1–1.5 P
2016 Ohta i al.[42] < 0.7 T
2016 Konôpková i al.[43] < 4.2 T
2019 Bono i al.[44] 0.5 P

S'han utilitzat dos enfocaments principals per inferir l'edat del nucli intern: modelització termodinàmica del refredament de la Terra, i anàlisi de les evidències paleomagnètiques. Les estimacions obtingudes per aquests mètodes encara varien en un rang ampli, entre 0,5 i 2 mil milions d'anys.

Evidència termodinàmica

modifica

Una de les maneres d'estimar l'edat del nucli interior és modelant el refredament de la Terra, limitat per un valor mínim per al flux de calor al límit entre nucli i mantell (CMB). Aquesta estimació es basa en la teoria predominant que el camp magnètic de la Terra es desencadena principalment per corrents de convecció a la part líquida del nucli, i el fet que es requereix un flux de calor mínim per mantenir aquests corrents. El flux de calor al CMB actualment es pot estimar de manera fiable perquè està relacionat amb el flux de calor mesurat a la superfície de la Terra i amb la velocitat mesurada de la convecció del mantell.[45][36]

L'any 2001, S. Labrosse i altres, assumint que no hi havia elements radioactius al nucli, van donar una estimació d'1±0,5 mil milions d'anys per a l'edat del nucli intern, considerablement inferior a l'edat estimada de la Terra i del seu nucli líquid (uns 4.500 milions d'anys)[36] L'any 2003, el mateix grup va concloure que, si el nucli contenia una quantitat raonable d'elements radioactius, l'edat del nucli interior podria ser uns centenars de milions d'anys més antic.[37]

L'any 2012, els càlculs teòrics de M. Pozzo i altres van indicar que la conductivitat elèctrica del ferro i altres materials hipotètics de nucli, a les altes pressions i temperatures previstes allí, eren dues o tres vegades més altes del que s'assumia en investigacions anteriors.[46] Aquestes prediccions es van confirmar el 2013 per mesures de Gomi i altres.[47] Els valors més alts de conductivitat elèctrica van provocar un augment de les estimacions de la conductivitat tèrmica, fins a 90 W/m·K; que, al seu torn, va reduir les estimacions de la seva edat a menys de 700 milions d'anys.[40][42]

Tanmateix, l'any 2016 Konôpková i altres van mesurar directament la conductivitat tèrmica del ferro sòlid a les condicions del nucli intern i van obtenir un valor molt més baix, 18-44 W/m·K. Amb aquests valors, van obtenir un límit superior de 4.200 milions d'anys per a l'edat del nucli intern, compatible amb l'evidència paleomagnètica.[43]

El 2014, Driscoll i Bercovici van publicar una història tèrmica de la Terra que va evitar l'anomenada catàstrofe tèrmica i la paradoxa del nou nucli del mantell invocant 3 TW d'escalfament radiogènic per la desintegració de potassi 40 al nucli. Aquestes abundàncies tan altes de K al nucli no estan sostingudes pels estudis experimentals de partició, de manera que aquesta història tèrmica continua sent molt discutible.[39]

Evidència paleomagnètica

modifica

Una altra manera d'estimar l'edat de la Terra és analitzar els canvis en el camp magnètic de la Terra durant la seva història, atrapat en roques que es van formar en diversos moments (el «registre paleomagnètic»). La presència o absència del nucli intern sòlid podria donar lloc a diferents processos dinàmics al nucli que podrien provocar canvis notables en el camp magnètic.[48]

El 2011, Smirnov i altres van publicar una anàlisi del paleomagnetisme en una gran mostra de roques que es van formar al Neoarqueà (fa 2.800–2.500 milions d'anys) i al Proterozoic (2.500–541 milions). Van trobar que el camp geomagnètic era més proper al d'un dipol magnètic durant el Neoarca que després. Van interpretar aquest canvi com una evidència que l'efecte dinamo estava més profundament arrelat al nucli durant aquella època, mentre que en el temps posterior els corrents més propers al límit nucli-mantell van créixer en importància. A més, especulen que el canvi podria haver estat degut al creixement del nucli intern sòlid entre 3,5 i 2,0 mil milions d'anys enrere.[38]

El 2015, Biggin i altres van publicar l'anàlisi d'un conjunt extens i acuradament seleccionat de mostres del Precambrià i van observar un augment destacat de la força i la variància del camp magnètic de la Terra fa uns 1.000-1.500 milions d'anys. Aquest canvi no s'havia notat abans a causa de la manca de mesures robustes suficients. Van especular que el canvi podria ser degut al naixement del nucli interior sòlid de la Terra. De la seva estimació d'edat van derivar un valor força modest per a la conductivitat tèrmica del nucli exterior, que va permetre models més senzills de l'evolució tèrmica de la Terra.[41]

El 2016, P. Driscoll va publicar un model numèric de dinamo en evolució que va fer una predicció detallada de l'evolució del camp paleomagnètic sobre 0,0–2,0 Ga. El model dinamo en evolució va ser impulsat per condicions de límit variables en el temps produïdes per la solució d'història tèrmica de Driscoll i Bercovici (2014). El model dinamo en evolució va predir una dinamo de camp fort abans de 1,7 Ga que és multipolar, una dinamo de camp fort d'1,0–1,7 Ga que és predominantment dipolar, una dinamo de camp feble de 0,6–1,0 Ga que és un dipol no axial i una dinamo de camp fort després de la nucleació del nucli intern de 0,0–0,6 Ga que és predominantment dipolar.[49]

Una anàlisi de mostres de roques del període Ediacarià (format fa uns 565 milions d'anys), publicada per Bono i altres el 2019, va revelar una intensitat inusualment baixa i dues direccions diferents per al camp geomagnètic durant aquest temps que proporciona suport a les prediccions de Driscoll (2016). Tenint en compte altres evidències d'alta freqüència de inversions de camp magnètic al voltant d'aquella època, especulen que aquestes anomalies podrien ser degudes a l'inici de la formació del nucli intern, que llavors tindria 0.500 milions d'anys.<ref. name=bono2019 /> Una Notícies i visualitzacions de P. Driscoll resumeix l'estat del camp després dels resultats de Bono.[50]

Referències

modifica
  1. ↑ E. R. Engdahl; E. A. Flynn and R. P. Massé «Differential PkiKP travel times and the radius of the core». Geophys. J. R. Astr. Soc., 40, 3, 1974, pàg. 457–463. DOI: 10.1111/j.1365-246X.1974.tb05467.x.
  2. ↑ «Earth's Interior». National Geographic, 18-01-2017. [Consulta: 17 novembre 2021].
  3. ↑ 3,0 3,1 Allègre, Claude J.; Manhès, Gérard; Göpel, Christa «The age of the Earth». Geochimica et Cosmochimica Acta, 59, 8, 4-1995, pàg. 1445–1456. Bibcode: 1995GeCoA..59.1445A. DOI: 10.1016/0016-7037(95)00054-4. ISSN: 0016-7037.
  4. ↑ Edmond A. Mathez. EARTH: INSIDE AND OUT. American Museum of Natural History, 2000. 
  5. ↑ Lehmann, Inge. «P′». A: Publications du Bureau central séisismologique international. fascicule 14, 1936, p. 87–115. 
  6. ↑ Lehmann, Inge «Seismology in the days of old». Eos, Transactions American Geophysical Union, 68, 3, 1987, pàg. 33–35. Bibcode: 1987EOSTr..68...33L. DOI: 10.1029/EO068i003p00033-02.
  7. ↑ Bolt, Bruce A.; Hjortenberg, Erik «Memorial essay: Inge Lehmann (1888–1993)». Bulletin of the Seismological Society of America, 84, 1, 1994, pàg. 229–233. DOI: 10.1785/BSSA0840010229.
  8. ↑ Richter, Gutenberg C.F. «P′ and the Earth's Core». Geophysical Supplements to the Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 4, 5, 1938, pàg. 363–372. Bibcode: 1938GeoJ....4..363G. DOI: 10.1111/j.1365-246X.1938.tb01761.x.
  9. ↑ Birch, Francis «Elasticity and constitution of the Earth's interior». Journal of Geophysical Research, 57, 2, 1952, pàg. 227–286. Bibcode: 1952JGR....57..227B. DOI: 10.1029/JZ057i002p00227.
  10. ↑ Krebs, Robert E. The Basics of Earth Science. Greenwood Publishing Company, 2003. ISBN 978-0-313-31930-3. 
  11. ↑ Mihai, Andrei. «The Thinnest Layer of the Earth». ZME Science, 02-02-2021. [Consulta: 17 novembre 2021].
  12. ↑ International Handbook of Earthquake and Engineering Seismology. part A. Academic Press, 2002, p. 926. ISBN 978-0-12-440652-0. 
  13. ↑ Dziewoński, A.M.; Gilbert, F. Gilbert «Solidity of the inner core of the Earth inferred from normal mode observations». Nature, 234, 5330, 24-12-1971, pàg. 465–466. Bibcode: 1971Natur.234..465D. DOI: 10.1038/234465a0.
  14. ↑ Britt, Robert Roy «Finally, a solid look at Earth's core». , 14-04-2005 [Consulta: 22 maig 2007].
  15. ↑ 15,0 15,1 Romanowicz, Barbara; Cao, Aimin; Godwal, Budhiram; Wenk, Rudy; Ventosa, Sergi; Jeanloz, Raymond «Seismic anisotropy in the Earth's innermost inner core: Testing structural models against mineral physics predictions». Geophysical Research Letters, 43, 1, 2016, pàg. 93–100. Bibcode: 2016GeoRL..43...93R. DOI: 10.1002/2015GL066734.
  16. ↑ 16,0 16,1 Denis, C.; Rogister, Y.; Amalvict, M.; Delire, C.; Denis, A. İbrahim; Munhoven, G. «Hydrostatic flattening, core structure, and translational mode of the inner core». Physics of the Earth and Planetary Interiors, 99, 3–4, 1997, pàg. 195–206. Bibcode: 1997PEPI...99..195D. DOI: 10.1016/S0031-9201(96)03219-0.
  17. ↑ Tromp, Jeroen «Support for anisotropy of the Earth's inner core from free oscillations». Nature, 366, 6456, 1993, pàg. 678–681. Bibcode: 1993Natur.366..678T. DOI: 10.1038/366678a0.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 18,6 18,7 18,8 Alfè, D.; Gillan, M.J.; Price, G.D. «Temperature and composition of the Earth's core». Contemporary Physics, 48, 2, 2007, pàg. 63–80. Bibcode: 2007ConPh..48...63A. DOI: 10.1080/00107510701529653.
  19. ↑ David. R. Lide. CRC Handbook of Chemistry and Physics. 87a edició, 2006–2007, p. j14–13. 
  20. ↑ Dziewoński, Adam M.; Anderson, Don L. «Preliminary reference Earth model». Physics of the Earth and Planetary Interiors, 25, 4, 1981, pàg. 297–356. Bibcode: 1981PEPI...25..297D. DOI: 10.1016/0031-9201(81)90046-7.
  21. ↑ Souriau, Annie; Souriau, Marc «Ellipticity and density at the inner core boundary from subcritical PKiKP and PcP data». Geophysical Journal International, 98, 1, 1989, pàg. 39–54. DOI: 10.1111/j.1365-246X.1989.tb05512.x.
  22. ↑ «Melting of iron at Earth's inner core boundary based on fast X-ray diffraction». Science, 340, 6136, 2013, pàg. 464–466. Bibcode: 2013Sci...340..464A. DOI: 10.1126/science.1233514. PMID: 23620049.
  23. ↑ Aitta, Anneli «Iron melting curve with a tricritical point». Journal of Statistical Mechanics: Theory and Experiment, 2006, 12, 01-12-2006, pàg. 12015–12030. arXiv: cond-mat/0701283. Bibcode: 2006JSMTE..12..015A. DOI: 10.1088/1742-5468/2006/12/P12015.
  24. ↑ Error: hi ha títol o url, però calen tots dos paràmetres.Aitta, Anneli. «[{{{url}}} Light matter in the core of the Earth: Its identity, quantity and temperature using tricritical phenomena]», 01-07-2008.
  25. ↑ Buffett, Bruce A. «Tidal dissipation and the strength of the Earth's internal magnetic field». Nature, 468, 7326, 2010, pàg. 952–954. Bibcode: 2010Natur.468..952B. DOI: 10.1038/nature09643. PMID: 21164483.
  26. ↑ Buffett, Bruce A. «Onset and orientation of convection in the inner core». Geophysical Journal International, 179, 2, 2009, pàg. 711–719. Bibcode: 2009GeoJI.179..711B. DOI: 10.1111/j.1365-246X.2009.04311.x.
  27. ↑ Stixrude, Lars; Wasserman, Evgeny; Cohen, Ronald E. «Composition and temperature of Earth's inner core». Journal of Geophysical Research: Solid Earth, 102, B11, 10-11-1997, pàg. 24729–24739. Bibcode: 1997JGR...10224729S. DOI: 10.1029/97JB02125. ISSN: 2156-2202.
  28. ↑ Lincot, A.; Cardin, Ph.; Deguen, R.; Merkel, S. «Multiscalemodel of global inner-core anisotropy induced by (sard) alloy plasticity». Geophysical Research Letters, 43, 3, 21-01-2016, pàg. 1084–1091. arXiv: 1601.05674. Bibcode: 2016GeoRL..43.1084L. DOI: 10.1002/2015GL067019.
  29. ↑ Jacobs, J.A. «The Earth's inner core». Nature, 172, 4372, 1953, pàg. 297–298. Bibcode: 1953Natur.172..297J. DOI: 10.1038/172297a0.
  30. ↑ Aaurno, J.M.; Brito, D.; Olson, P.L. «Mechanics of inner core super-rotation». Geophysical Research Letters, 23, 23, 1996, pàg. 3401–3404. Bibcode: 1996GeoRL..23.3401A. DOI: 10.1029/96GL03258.
  31. ↑ Xu, Xiaoxia; Song, Xiaodong «Evidence for inner core super-rotation from time-dependent differential PKP traveltimes observed at Beijing Seismic Network». Geophysical Journal International, 152, 3, 2003, pàg. 509–514. Bibcode: 2003GeoJI.152..509X. DOI: 10.1046/j.1365-246X.2003.01852.x.
  32. ↑ Song, Xiaodong; Richards, Paul G. «Seismological evidence for differential rotation of the Earth's inner core». Nature, 382, 6588, 1996, pàg. 221–224. Bibcode: 1996Natur.382..221S. DOI: 10.1038/382221a0.
  33. ↑ Monasterski, R. «Putting a New Spin on Earth's Core». , 20-07-1996, p. 36.
  34. ↑ Zhang1, Jian; Song, Xiaodong; Li, Yingchun; Richards, Paul G.; Sun, Xinlei; Waldhauser, Felix «Inner core differential motion confirmed by earthquake waveform doublets». Science, 309, 5739, 2005, pàg. 1357–1360. Bibcode: 2005Sci...309.1357Z. DOI: 10.1126/science.1113193. PMID: 16123296.
  35. ↑ Greff-Lefftz, Marianne; Legros, Hilaire «Core rotational dynamics and geological events». Science, 286, 5445, 1999, pàg. 1707–1709. DOI: 10.1126/science.286.5445.1707. PMID: 10576731.
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 Labrosse, Stéphane; Poirier, Jean-Paul; Le Mouël, Jean-Louis «The age of the inner core». Earth and Planetary Science Letters, 190, 3–4, 2001, pàg. 111–123. Bibcode: 2001E&PSL.190..111L. DOI: 10.1016/S0012-821X(01)00387-9. ISSN: 0012-821X.
  37. ↑ 37,0 37,1 Labrosse, Stéphane «Thermal and magnetic evolution of the Earth's core». Physics of the Earth and Planetary Interiors, 140, 1–3, 11-2003, pàg. 127–143. Bibcode: 2003PEPI..140..127L. DOI: 10.1016/j.pepi.2003.07.006. ISSN: 0031-9201.
  38. ↑ 38,0 38,1 Smirnov, Aleksey V.; Tarduno, John A.; Evans, David A.D. «Evolving core conditions ca. 2 billion years ago detected by paleosecular variation». Physics of the Earth and Planetary Interiors, 187, 3–4, 8-2011, pàg. 225–231. Bibcode: 2011PEPI..187..225S. DOI: 10.1016/j.pepi.2011.05.003.
  39. ↑ 39,0 39,1 Driscoll, Peter E.; Bercovici, David «On the thermal and magnetic histories of Earth and Venus: Influences of melting, radioactivity, and conductivity». Physics of the Earth and Planetary Interiors, 236, 01-11-2014, pàg. 36–51. Bibcode: 2014PEPI..236...36D. DOI: 10.1016/j.pepi.2014.08.004.
  40. ↑ 40,0 40,1 Labrosse, Stéphane «Thermal evolution of the core with a high thermal conductivity». Physics of the Earth and Planetary Interiors, 247, 10-2015, pàg. 36–55. Bibcode: 2015PEPI..247...36L. DOI: 10.1016/j.pepi.2015.02.002. ISSN: 0031-9201.
  41. ↑ 41,0 41,1 Biggin, A.J.; Piispa, E.J.; Pesonen, L.J.; Holme, R.; Paterson, G.A.; Veikkolainen, T.; Tauxe, L. «Palaeomagnetic field intensity variations suggest Mesoproterozoic inner-core nucleation». Nature, 526, 7572, 10-2015, pàg. 245–248. Bibcode: 2015Natur.526..245B. DOI: 10.1038/nature15523. PMID: 26450058.
  42. ↑ 42,0 42,1 Ohta, Kenji; Kuwayama, Yasuhiro; Hirose, Kei; Shimizu, Katsuya; Ohishi, Yasuo «Experimental determination of the electrical resistivity of iron at Earth's core conditions». Nature, 534, 7605, 6-2016, pàg. 95–98. Bibcode: 2016Natur.534...95O. DOI: 10.1038/nature17957. PMID: 27251282.
  43. ↑ 43,0 43,1 Konôpková, Zuzana; McWilliams, R. Stewart; Gómez-Pérez, Natalia; Goncharov, Alexander F. «Direct measurement of thermal conductivity in solid iron at planetary core conditions». Nature, 534, 7605, 6-2016, pàg. 99–101. Bibcode: 2016Natur.534...99K. DOI: 10.1038/nature18009. PMID: 27251283.
  44. ↑ Bono, Richard K.; Tarduno, John A.; Nimmo, Francis; Cottrell, Rory D. «Young inner core inferred from Ediacaran ultra-low geomagnetic field intensity». Nature Geoscience, 12, 2, 28-01-2019, pàg. 143–147. Bibcode: 2019NatGe..12..143B. DOI: 10.1038/s41561-018-0288-0.
  45. ↑ Mollett, S. «Thermal and magnetic constraints on the cooling of the Earth». Geophysical Journal International, 76, 3, 3-1984, pàg. 653–666. Bibcode: 1984GeoJ...76..653M. DOI: 10.1111/j.1365-246x.1984.tb01914.x. ISSN: 0956-540X.
  46. ↑ Pozzo, Monica; Davies, Chris; Gubbins, David; Alfè, Dario «Thermal and electrical conductivity of iron at Earth's core conditions». Nature, 485, 7398, 11-04-2012, pàg. 355–358. arXiv: 1203.4970. Bibcode: 2012Natur.485..355P. DOI: 10.1038/nature11031. PMID: 22495307.
  47. ↑ Gomi, Hitoshi; Ohta, Kenji; Hirose, Kei; Labrosse, Stéphane; Caracas, Razvan; Verstraete, Matthieu J.; Hernlund, John W. «The high conductivity of iron and thermal evolution of the Earth's core». Physics of the Earth and Planetary Interiors, 224, 01-11-2013, pàg. 88–103. Bibcode: 2013PEPI..224...88G. DOI: 10.1016/j.pepi.2013.07.010.
  48. ↑ Aubert, Julien; Tarduno, John A.; Johnson, Catherine L. «Observations and models of the long-term evolution of Earth's magnetic field». A: Terrestrial Magnetism. Springer New York, 2010, p. 337–370. ISBN 978-1-4419-7954-4. 
  49. ↑ Driscoll, Peter E. «Simulating 2 Ga of geodynamo history». Geophysical Research Letters, 43, 1, 16-05-2016, pàg. 5680–5687. Bibcode: 2016GeoRL..43.5680D. DOI: 10.1002/2016GL068858.
  50. ↑ Daniel, A.Frost; Romanowicz, Barbara «On the orientation of the fast and slow directions of anisotropy in the deep inner core». Physics of the Earth and Planetary Interiors, 286, 2019, pàg. 101–110. Bibcode: 2019PEPI..286..101F. DOI: 10.1016/j.pepi.2018.11.006.

Vegeu també

modifica
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Nucli_intern&oldid=34021996»