OH 7 (Olduvai Hominid No. 7; 'Homínid Núm. 7 d'Olduvai), conegut igualment pel sobrenom de «Johnny's Child» ('nen de Johnny'),[1] és l'espècimen tipus d'Homo habilis. Els fòssils foren descoberts el 4 de novembre del 1960 al congost d'Olduvai (Tanzània) per Jonathan i Mary Leakey. Les restes daten de fa aproximadament 1,75 milions d'anys i consisteixen en parts fragmentades d'un maxil·lar inferior (que encara conté tretze dents i diversos queixals del seny que no arribaren a erupcionar), una molar maxil·lar aïllada, dos ossos parietals i vint-i-un ossos dels dits, les mans i els canells.[2]

Infotaula de fòssilOH 7
Tipushominí fòssil, holotip i calavera Modifica el valor a Wikidata
Data de descobriment4 novembre 1960 Modifica el valor a Wikidata
DescobridorJonathan Leakey Modifica el valor a Wikidata

OH 7 tenia la mà ampla, amb el polze gros i les puntes dels dits amples, com els éssers humans. Tanmateix, a diferència dels éssers humans, els dits són relativament llargs i tenen una curvatura que recorda els ximpanzés. A més a més, l'orientació del polze en relació amb els altres dits s'assembla a l'anatomia dels grans simis.[3] Els ossos parietals (un parietal esquerre gairebé complet i un parietal dret fragmentat) es feren servir per deduir el volum cranial de l'homínid, que s'estimà en 663 cc tenint en compte que els fòssils pertanyien a un mascle de 12 o 13 anys. Extrapolant aquestes dades, Phillip Tobias estimà en 674 cc el potencial d'un homínid adult.[4] Tanmateix, altres científics han formulat estimacions del volum cranial que van des de 590 cc[5] fins a 710 cc.[6]

Louis Leakey, John Napier i Phillip Tobias foren uns dels primers que estudiaren exhaustivament aquests fòssils. L'equip de Leakey i altres científics argüiren que el seu gran volum cranial,[4] la reducció gnàtica, les dents postcanines relativament petites (en comparació amb Paranthropus boisei),[7] el patró de desenvolupament craniofacial propi del gènere Homo[8] i l'agafada de precisió en els fragments de les mans (que indicava que era capaç d'emprar eines) situaven OH 7 en una posició intermèdia com a espècie de transició entre Australopithecus africanus i Homo erectus.

L'equip de Leakey descrigué la nova espècie, Homo habilis, al número d'abril del 1964 de Nature,[9] engegant un debat en el si de la comunitat antropològica que es mantingué viu durant tota la dècada del 1970. El mateix maig del 1964, Kenneth Oakley i Bernard Campbell expressaren la seva preocupació per l'anàlisi de l'equip de Leakey en el seu propi article a Nature, mentre que dos mesos després, Sir Wilfrid Le Gros Clark digué sense embuts que esperava que H. habilis «desapareixegui tan ràpidament com ha arribat».[1] La controvèrsia i el seu biaix contra la nova espècie feu que alguns antropòlegs s'hi referissin com a Australopithecus habilis o assignessin restes fòssils associades a altres espècies d'Homo, tendència que continuà durant molt de temps després de la mort de Le Gros Clark el 1971.[10]

Altres crítics apuntaren que OH 7 havia estat trobat en una regió que se sabia que contenia fòssils de P. boisei, que pertanyia a un individu immadur i que les diferències entre H. habilis i P. boisei no eren suficients per justificar una nova espècie. D'altres creuen que OH 7 s'assembla particularment a A. africanus.

Referències modifica

Bibliografia modifica