Otó III de Montferrat

Otó III de Montferrat, forma escurçada de Secondottone de Montferrat, [a] fou marquès de Montferrat del 1372 al 1378. Va assumir el títol encara molt jove i va morir en circumstàncies poc clares, sense haver tingut fills.

Infotaula de personaOtó III de Montferrat
Biografia
Naixement1360 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Piemont (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort16 desembre 1378 Modifica el valor a Wikidata (17/18 anys)
Langhirano (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCatedral de Parma Modifica el valor a Wikidata
Stemma del marchesato del Monferrato.svg  marquès de Montferrat
1372 – 1378
Activitat
Ocupaciópolític Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolMarcgravi Modifica el valor a Wikidata
DinastiaPaleòleg
CònjugeViolant Visconti
ParesJoan II de Montferrat i
Elisabet de Mallorca
GermansJoan III de Montferrat, Teodor II de Montferrat, Margarida de Montferrat i Michael von Reischach Modifica el valor a Wikidata

Arms of the house of Palaiologos-Montferrat (1).svg Modifica el valor a Wikidata

Sota tutoriaModifica

Secondottone era fill del marquès Joan II de Montferrat i de la seva esposa Elisabet de Mallorca. Es creu que el seu nom italià probablement derivi de Secondo, el sant patró d'Asti, ciutat que el seu pare va tenir com a capital, i unit al nom Otto en honor d'Otó IV de Brunswick-Grubenhagen, amic i aliat del seu pare.

Va néixer entre el 1358 i el 1360; pel desembre del 1361, com a part del l'acord de pau establert entre Joan II i Galeàs II Visconti, cogovernant de Milà, va quedar promès a Maria, la filla de quatre anys de Galeàs. Amb aquesta unió, la ciutat d'Asti que en aquell moment pertanyia als Visconti, passaria als Montferrat com a dot de la núvia. La pau no va durar gaire, ja que Maria va morir el maig de l'any següent.

Quan tenia uns 12 anys el pare va morir i ell va heretar el títol de marquès, però com que era menor d'edat va quedar sota la tutoria del seu oncle Otó, duc de Brunswick-Grubenhagen, i d'Amadeu VI de Savoia, cosa que havia deixat per escrit Joan II en el seu testament.[b] En aquestes darreres voluntats es deia que, si ho creien convenient, Secondottone podria estar sota els seus tutors fins als vint-i-cinc anys; tanmateix l'oncle Otó va marxar cap a Nàpols el 1376 per casar-se amb la reina Joana I.

Govern en solitariModifica

Secondottone, encara massa jove, no es va veure capaç de carregar amb la responsabilitat del govern i es va casar amb Violant (2 d'agost del 1377), la filla de Galeàs II Visconti, vídua de Lionel d'Antwerp, primer duc de Clarence, i comptar amb el suport dels Visconti envers els enemics del marquesat, els Savoia.[2]

Quan el germà d'Otó de Brunswick va atacar i conquerir Asti, Secondottone va reclamar el suport del seu sogre qui, amb un gran exèrcit va recuperar Asti i la va mantenir sota control de Milà. Secondottone es va adonar, massa tard, del perill d'haver-se aliat a Milà: el sogre no li negaria els socors però es cobraria amb el territori recuperat. Va reunir unes tropes, va atacar les de Milà i va ser derrotat. Probablement per por, es va retirar del camp de batalla i va anar a un lloc desconegut. El van trobar mort amb una ferida al cap a Langhirano, en les proximitats de Parma.[2] S'ha especulat si la ferida va ser efectuada durant la batalla, si potser es va ficar en alguna baralla (es deia que tenia mal caràcter i fàcilment es ficava en baralles), o si un agent dels Visconti el va assassinar. El seu cos va ser portat a Parma i enterrat davant l'altar major de la catedral.[3]

Quan el seu oncle va rebre la notícia de la mort, va tornar al marquesat per fer-se'n càrrec de la successió i va designar Joan, germà de Segondottone, per portar el títol. També va obrir negociacions amb Galeàs, en les quals va estar present el pretendent a emperador, Venceslau IV, per tal de recuperar Asti per als Montferrat, però no ho va aconseguir.

NotesModifica

  1. Alguns historiadors moderns escriuen el nom: Secondo Ottone
  2. El testament es pot llegir en [1]

ReferènciesModifica

  1. Sangiorgio, 1780, p. 209–224.
  2. 2,0 2,1 Sangiorgio, 1780, p. 232.
  3. Cook, 1916, p. 107-109.

BibliografiaModifica

  • Sangiorgio, Benvenuto. Cronica del Monferrato. Torí: Giuseppe Vernazza, 1780. 
  • Cook, Albert Stanburrough «The last months of Chaucer's earliest patron». Transactions of the Connecticut Academy of Arts and Sciences, 1916.
  • Settia, Aldo. Dizionario Biografico degli Italiani. Treccani, 2001. 

Enllaços externsModifica