Pépé le Moko
Pépé le Moko és una pel·lícula del 1937 basada en la novel·la de Henri Le Barthe dirigida per Julien Duvivier i protagonitzada per Jean Gabin i Mireille Balin.
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Julien Duvivier  |
| Protagonistes | |
| Producció | Robert and Raymond Hakim |
| Guió | Julien Duvivier i Henri Jeanson |
| Música | Vincent Scotto |
| Fotografia | Marc Fossard i Jules Kruger |
| Productora | Paris Filmes |
| Distribuïdor | Arthur Mayer i Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | França |
| Estrena | 28 gener 1937 |
| Durada | 94 min |
| Idioma original | francès |
| Rodatge | Marsella |
| Color | en color i en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | cinema de ficció criminal, drama i cinema romàntic |
| Lloc de la narració | Algèria |
          | |
Sinopsi modifica
La policia està buscant el líder de l'entorn parisenc, Pépé le Moko, qui s'ha refugiat amb la seva banda a Casbah d'Alger. Allà ell és intocable, però no pot sortir-ne sense ser detingut. La vida de Moko canvia quan s'enamora de Gaby, una jove demi monde, mantinguda per un home ric, que hi passa com a turista i que representa tot el que la zona de la Casbah no és: parisenca i sofisticada. La relació que s'estableix entre els dos provoca la gelosia d'Inès, amant de Pépé. L'inspector Slimane segueix amb detall aquesta història i s'aprofita del triangle amorós per treure al fugitiu del seu amagatall i detenir-lo.
Fitxa tècnica modifica
|
|
Repartiment modifica
|
|
Etimologia del títol modifica
Moco és un nom propi utilitzat per referir-se a les persones del sud de França en general, però més concretament als tolonesos (habitants de Toló). La paraula va ser inventada pels mariners bretons que, enfrontats als de Provença, retreien sovint a aquests últims que intercalaven les seves frases amb em'aco (traduit "i amb això"), pronunciat aproximadament "m'oco" a Toló. L'obra mestra de Julien Duvivier té una grafia molt parisenca.
Producció modifica
La major de la pel·lícula va ser rodada en una reconstrucció de la Casbah duta a terme per Jacques Frauss als estudis de Joinville-le-Pont. El motiu del rodatge en aquesta reconstrucció va ser la dificultat d'utilitzar tot el material pesant necessari pels carrers estrets de la Casbah, on només alguns plans exteriors van ser filmats. Així doncs, Mireille Balin no va tenir la oportunitat de posar els peus a Alger en aquesta ocasió, ja que a més se la va doblar en els plans de l'escena final del vaixell.[2]
Curiositats de la pel·lícula modifica
- La cantant Fréhel interpreta el paper d'una cantant oblidada pel públic i interpreta Où est-il donc? ("On és ell doncs?"), una cançó nostàlgica que evoca París. El mateix Jean Gabin interpreta a la pel·lícula una cançó d'amor dels seus inicis al music-hall a l'estil de Maurice Chevalier.
- Error de continuïtat detectat: cap a la meitat de la història, quan Pépé le Moko porta una camisa fosca i es treu la jaqueta, s'observen les inicials "J. G." (Jean Gabin).
- Va ser per preparar el rodatge de Pépé le Moko que Jean Gabin i Mireille Balin es van conèixer i es van enamorar. La seva relació sentimental, força discreta, i la seva relació professional van durar el mateix: fins al final de Gueule d'amour, el mateix any.[2]
- Pépé le Moko va tenir una influència important a la pel·lícula Casablanca.
- Remakes: posteriorment a la seva estrena, Pépé le Moko va ser adaptada dues vegades als Estats Units: l'any 1938, amb el títol Algiers (en francès Casbah) per John Cromwell, i més tard l'any 1948, amb el títol Casbah per John Berry.
- L'any 1949, Totò, un famós actor còmic italià, va substituir Jean Gabin en una pel·lícula de paròdia: Totò le moko, de Carlo Ludovico Bragaglia.
- La pel·lícula va gaudir de diverses estrenes en cinemes a França l'agost del 1940, al gener 1953 i al maig de 1958.[3]
Recepció crítica modifica
L'acollida de Pépé le Moko va ser triomfant a França, i també va ser ben acollida a l'estranger, inclús als Estats Units, malgrat el moralisme del Codi Hays i la censura, que van fer retrassar fins a l'any 1941 l'estrena de la pel·lícula a algunes ciutats com Nova York.[2]
La pel·lícula va obtenir almenys dos premis internacionals:[2]
- Premi japonès Kinema Junpo: millor pel·lícula en una llengua estrangera el 1940.
- Premi americà National Board of Review: millor pel·lícula estrangera el 1941.
" Pépé le Moko és l'instal·lació oficial, en el cinema francès de la preguerra, del romanticisme dels éssers al marge, de la mitologia del fracàs. És poesia populista a flor de pell: nois dolents, prostitutes, alcohol, paneroles i sentiments", segons Jacques Siclier.
En una entrevista del 1999 a la cinemateca imaginària, el cineasta Jean-Pierre Mocky va citar Pépé le Moko: "En les pel·lícules franceses, per mi Pépé le Moko és una pel·lícula emblemàtica. Forma part dels films interpretats per actors que avui en dia ja no existeixen, és a dir, papers secundaris que podrien ser protagonistes[5]."
Notes i referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Pépé le Moko (1937) - IMDb.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Loïc Gautelier, Mireille Bazin, Les passagers du rêve, Paris, 2019
- ↑ https://www.encyclocine.com/index.html?menu=0&film=4184