Paisatge Protegit de la Costa Oriental d'Astúries

àrea geogràfica catalogada com paisatge protegit a la costa oriental asturiana, Espanya

El Paisatge Protegit de la Costa Oriental d'Astúries, és un petit sector de la costa oriental asturiana, catalogat com a tal per la Xarxa d'Espais Protegits d'Astúries. Dins d'aquest espai protegit es donen altres figures de protecció que van des dels LIC a les Zones d'especial protecció per a les aus (com la Zona d'Especial Protecció per a les Aus Ria de Ribadesella – Ria de Tinamayor (ÉS0000319), passant per Monuments Naturals (com el són el Monument natural de Bufons de Arenillas, la Platja de Gulpiyuri, el Monument natural del Bufó de Santiuste o la Platja de Cobijeru) i fins i tot reserves de la bioesfera, a més de Zones d'Especial conservació (com la de la Zona Especial de Conservació de Ria de Ribadesella-Ria Tinamayor (ÉS0000319), o la Zona Especial de Conservació Riu Purón (ÉS1200034)[1][2]

Infotaula de geografia físicaPaisatge Protegit de la Costa Oriental d'Astúries
Playa-cuevas-del-mar.JPG
TipusÀrea protegida
Ubicació
Entitat territorial administrativaLlanes (Astúries) i Ribadedeva (Astúries)
Dades i xifres
Superfície46.666ha.
Espècies conservadesRoure de fulla gran, bedoll, freixe, Acer (gènere), olivera... llúdria, salmó atlàntic (Salm salar), Llampresa de mar, Anàtid, Ocell limícola, Rascló, Polla d'aigua, Polla pintada, Balquer, Escateret, Martinet blanc,Gavià argentat...
Activitat
Gestor/operadorServei de Medi Natural (Direcció General de Recursos Naturals de la Conselleria d'Agroganadería i Recursos Autòctons) Paisatge Protegit de la Costa Oriental.
Modifica les dades a Wikidata

DescripcióModifica

Aquest Paisatge Protegit de la Costa Oriental d'Astúries està encara sense declarar, malgrat comptar amb un instrument de gestió recollit en el decret 38/94 publicat en el número 152 del Butlletí Oficial del Principat d'Astúries i de la província.[3] Es localitza en els concejos de Llanes i Ribadedeva constituint una estreta franja d'una amplària entre 1 i 4 quilòmetres i una extensió litoral que abasta la totalitat de la costa del concejo de Ribadedeva, i pràcticament tota la del concejo de Llanes. El paisatge protegit està limitat a l'occident per la vall del Riu Nova (Llanes), i per la part oriental, cap a la qual s'estén, per la ria de Tinamayor, limitant amb la vinguda Cantàbria. Meridionalment el traçat de la carretera N-634 marca els seus límits, mentre que septentrionalment la limita la pròpia línia costanera, incloent-hi en els seus límits molts illots que estan dispersos al llarg d'ella.[2]

Podria definir-se com un paisatge litoral, en el qual predomina la pedra calcària, i que posseeix una gran riquesa tant des del punt de vista de les seves varietats de vegetació, com d'aus marines, com pel seu patrimoni cultural i històric, en el qual es poden destacar els jaciments prehistòrics o la típica arquitectura indiana.[4]

ClimaModifica

La zona compresa en el Paisatge Protegit de la Costa Oriental d'Astúries, com sol ocórrer a la franja costanera del Principat, té un clima totalment definit per la influència oceànica. Les seves temperatures mitjanes anuals oscil·len entre els 13° C als 18° C, a l'estiu i entre els 18° C i 8° C, a l'hivern.

Respecte al règim de precipitacions, aquest es veu influït per la proximitat al mar de la Serra de Cuera i, en part, pels propers Pics d'Europa.[4]

GeologiaModifica

Des del punt de vista geològic, la costa oriental asturiana presenta una gran singularitat que radica en la naturalesa calcària de les roques que ho componen i en la complexa història geològica d'aquesta part de l'escorça terrestre.[5]

La costa oriental asturiana se situa en la vora del Massís Asturià, representant la zona més externa del Massís Hespérico. Característica de la zona és l'alternança de dos tipus de roques sedimentàries d'edat paleozoica: les calcàries del Carbonífer, les quals presenten una coloració grisa, mentre que les quarsites del Ordovícico es presenten amb colors groc pàl·lid i blanquecino. És per això que el paisatge de la costa oriental és tan dual:[2]

  • serres planes, o rases, que sorgeixen de l'abrasió d'origen marí de les quarsites,
  • dolines, lapiaces, avencs, cuetos (elevacions calcàries), coves i altres formacions, fruit de la capacitat de les calcàries per dissoldre's per acció de l'aigua (dissolució càrstica).[2][5]

A més, totes aquestes variacions del nivell del mar han contribuït a la connexió d'alguns avencs amb el nivell del mar donant lloc als cenotes i els bufons, que consisteixen en formacions càrstiques-marines que durant els temporals de mar expulsen columnes d'aigua marina que poden arribar a més de 50 m d'altura.[5][2]

D'altra banda, la presència de coves, unit al suau clima de les zones costaneres i la presència del mar, que sempre ha constituït una font d'aliment, ha provocat que la presència humana es donés des de molt pompte, per la qual cosa les restes de la presència de vida prehistòrica (eines, útils, pintures rupestres, concheros…), així com restes de la presència d'animals prehistòrics en el litoral són considerables.[5]

Finalment podem destacar entre les formacions geomorfològiques diferents de les ja nomenades anteriorment, les platges de característiques variades com: platges de costa baixa, platges de serra plana, platges en la desembocadura de rius, platges d'ocupació de dolines…[2]

VegetacióModifica

La vida vegetal de l'àrea que conforma el Paisatge Protegit de la Costa Oriental està condicionada per la ja esmentada dualitat de substrats geològics, tan definitòria del seu paisatge. Malgrat que en temps remots les serres planes cuarcíticas van haver de comptar amb frondosos boscos de carbayo (Quercus robur) i bedoll (Betula pubescens subsp. celtiberica), és a dir carbayedas oligótrofas (com pot trobar-se encara en la Serra de Cuera); i a les àrees calcàries, dominarien les carbayedas eútrofas, és a dir, els boscos mixts de carbayo, freixe (Fraxinus excelsior) i arce (Acer pseudoplatanus), entre altres; l'acció de l'home al llarg tant de la prehistòria com de la història, han fet que en l'actualitat s'hagi produït una substitució dels boscos naturals per cultius i plantacions forestals.[2]

Durant el segle XX en la majoria de les serres planes cuarcíticas es van plantar pins, plantacions que avui en actualitat ocupen matolls de tojo i bruc. Per part a les zones calcàries van instal·lar prats i cultius, que conserven en l'actualitat retazos dels antics boscos en les bogues i tanques. Malgrat tot poden destacar-se els boscos d'alzina (Quercus ilex), que ocupa cuetos calizos assolellats i ben drenats, que no són utilitzats per a l'agricultura la qual cosa ha permès que s'hagin conservat fins a l'actualitat amb les seves característiques naturals, i per això les hi considera espècie catalogada com d'interès especial.[2][4]

Per la seva banda, la vegetació s'estén en la línia litoral, estant present amb gran freqüència en les mateixes les platges, que es presenten en gran nombre i normalment petita grandària. Aquestes dimensions fan que els arenals siguin escassos, per la qual cosa els sistemes dunares es presenten com a excepcionals, malgrat comptar amb algun. Alguna cosa semblant ocorre amb els estuaris, en ser el drenatge principalment subterrani i no haver-hi rius d'importància, en els quals es presenta vegetació de marismas, com ocorre a la Platja de Cobijero, Platja de Poo, Platja La Huelga i platja de la Canalina o badia de Niembro. cal destacar per la seva peculiaritat l'estuari de la Ria de Tinamayor, que desenvolupa la major part de la seva àrea de marisma a Cantàbria.[2][4] També existeixen en la costa asturiana una gran quantitat de penya-segats que presenten la seva pròpia vida vegetal, destacant la vegetació halófila que és dominant en aquestes zones acantilades.[2][4]

El límit superior dels penya-segats costaners, sobretot en posicions orientades al sud i protegides, per farallons costaners, de la brisa marina, es caracteritzen per la presència freqüent de "acebuchales", que són masses arbustivas dominades per l'olivera silvestre (Olea europea var. silvestris),  catalogada com d'interès especial.[2]

FaunaModifica

Igual que ocorre amb la vida vegetal, la vida animal s'ha vist molt condicionada per la primerenca presència de l'home en aquesta àrea que actualment està protegida. Aquesta presència ha fet que les grans espècies de mamífers anessin reduint la seva presència, quedant convertida en pràcticament testimonial, i quedant reduïda a la presència d'un gran nombre i varietat d'aus marines. Així destaca la presència, cada vegada més freqüent, en els rierols i a les platges de la llúdria paleártica (Lutra lutra); o la presència d'anguila en la major part dels rius que desemboquen en aquest espai, i, més localitzada, s'observa la presència de salmó atlàntic (Salm salar) i llampresa de mar (Petromyzon marinus).[1][2]

La falta d'estuaris fa que no existeixin zones de refugi i implantació per anátides i aus limícoles, per la qual cosa la seva presència és molt ocasional en la major part del litoral. Per aquesta raó és encara més destacable la Ria de Tinamayor, com a zona de presència d'aquest tipus d'aus.[2]

En els canyissars de la ria realitzen la cria aus com el Rascló, la Polla d'aigua o el ánade real (Anas platyrhynchos). De vegades també poden trobar-se niuades de Polla pintada i Balquer malgrat ser espècies de nidificació escassa a Astúries. Sens dubte el que més destaca són les poblacions nidificantes d'aus marines: cormorán moñudo, espècie considerada d'interès especial al Catàleg Regional d'Espècies Amenaçades i manté en el litoral oriental un nombre molt reduït de colònies reproductores; i l'Escateret, espècie catalogada com a espècie d'interès especial, que utilitza petites oquedades i fissures per la seva nidación, per la qual cosa els penya-segats càrstics del litoral oriental constitueixen la seva zona favorita d'implantació. El Castro de Santiuste, limítrof entre els concejos de Llanes i Ribadedeva, acull a una colònia que podria ser la major de tot el litoral cantàbric, malgrat comptar amb l'amenaça de la presència des d'antic d'una població de conills domèstics naturalitzada; sent a més l'única zona de cria de la Martinet blanc comuna (Egretta garzetta). També la Gavià argentat utilitza aquests penya-segats com a zona de nidificació.[2]

ReferènciesModifica