Palau Centelles

El Palau Centelles és un monument protegit com a bé cultural d'interès local del municipi de Barcelona. Actualment és la seu del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya i de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern.

Infotaula d'edifici
Palau Centelles
Palau Centelles.jpg
Dades
TipusEdifici modifica
Característiques
Estil arquitectònicGòtic-renaixement, barroc, academicisme
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaÀmbit Metropolità de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona modifica
LocalitzacióBda. Sant Miquel, 8 - c. Gegants, 2 bis - c. Pou Dolç, 1-3. Barcelona
 41° 22′ 54″ N, 2° 10′ 37″ E / 41.381623°N,2.177001°E / 41.381623; 2.177001Coord.: 41° 22′ 54″ N, 2° 10′ 37″ E / 41.381623°N,2.177001°E / 41.381623; 2.177001
BCIL
IdentificadorIPAC: 39048

És un notable exemple de palau barceloní elevat per Lluís de Centelles a final del segle XV sobre un altre edifici del segle XIII. Amb tres façanes de carreus de pedra de Montjuïc cedida de les pedreres municipals, destaca la de la baixada de Sant Miquel, amb portal cinccentista (1514, aproximadament), adovellat, i finestrals de traça gòtica convertits després en balcons; un nivell més de finestres petites s'anticipa al coronament d'arquets adherits el segle passat.

Aquest esquema es reprodueix de manera similar a les altre dues façanes. Fou el mestre d'obres Felip Ubach qui el 1863 obrí els portals al carrer Gegants eliminant, excepte una, totes les finestres d'entresòl d'aquell frontis, conservades als altres. El pati rectangular, ordenat entre el XV i el XVI, disposa d'escala allotjada al mur que al segon tram penetra per una de les crugies en forma de galeria. Les arcades del primer tram -especialment altes- foren afegides a final del segle XIX i estan reforçades per mitjà de peces de ferro colat.

Decorativament, la porta de l'estudi és una bona mostra de la introducció del Renaixement a Barcelona, amb un escut sostingut per gegants salvatges i voltat d'amoretes, cornucòpies, grotescos i petxina, que delaten el caràcter ornamental del cinccentisme català.

DescripcióModifica

Ubicada al districte de Ciutat Vella, la Casa Centelles es troba en l'extrem nord de l'illa de cases delimitada per la Baixada de Sant Miquel i els carrers dels Gegants, de Cervantes i d'Avinyó. Disposa de tres façanes afrontades als dos primers carrers, i al Carrer del Pou Dolç, al mateix temps que fa mitgera amb la parcel·la veïna. L'accés principal es produeix des de la Baixada de Sant Miquel.[1]

De planta rectangular, l'estructura en alçat de la casa comprèn semisoterrani, planta baixa, entresòl, dos pisos i teulada de vessants. L'accés principal dóna pas a una zona de vestíbul i a un pati central quadrangular d'àmplies dimensions en el qual sorgeixen dues escales nobles cobertes: una, d'un sol tram d'accés a l'entresòl; i l'altra, de dos trams amb replà, a la planta principal o primera.[1]

Es tracta d'un edifici de planta regular amb tres façanes que cerquen, també, la regularitat en els seus alçats exteriors, totalment realitzats amb carreus de pedra de Montjuïc. A la façana afrontada a la Baixada de Sant Miquel es troba l'entrada principal, coronada per un arc de mig punt adovellat de grans dimensions. Sobre dita porta, l'escut dels Centelles, emmarcat amb una orla renaixentista italianitzant i un guardapols gòtic. A banda i banda de la porta s'hi obren les petites finestres rectangulars dels graners i cellers ubicats al semisoterrani. Per damunt d'aquestes, s'obren les finestres de l'entresòl, amb brancals i llindes amb emmarcaments gòtics coronats per un guardapols sobre permòdols figuratius. La planta noble és aparent en façana a través dels amplis balcons en volada a base de perfils metàl·lics que sostenen una solera que donen sortida a llurs portes, coronades per un arc escarser amb guardapols conopial i, en alguns casos, amb traceries polilobulars. El segon pis, és a dir, el nivell de les golfes, presenta ben ritmats llurs finestres quadrangulars coronades per llindes de perfil mixtilini. Remata el conjunt una cornisa a base d'arquets cecs de perfil ogival que sosté un aparatós ràfec de zenc. Aquest esquema es repeteix a les tres façanes. Els elements petris de l'edifici es caracteritzen per la hibridació dels components de la tradició tardogòtica local amb d'altres inspirats en els nous repertoris decoratius del Renaixement.[1]

El pati central, de planta quadrangular, té el seu accés per mitjà d'un vestíbul proveït, a banda i banda, de dues porteries. D'aquí s'arriba pròpiament al pati, que proporciona ventilació i il·luminació a les estances desenvolupades al seu voltant per mitjà de simples finestres conopials i coronelles. Les dues escales apareixen incorporades a les crugies que envolten el pati, al que s'obren per mitjà d'esvelts arcs apuntats sobre columnes de secció polilobulada. En ser l'espai principal de representació, el pati presenta major riquesa ornamental, especialment en forma d'escultura aplicada a les obertures. D'entre aquestes cal destacar les portes de l'estudi i d'accés a la planta noble, que tot i que veuen de la tradició gòtica, palesen una incipient assimilació del vocabulari renaixentista a través de la incorporació d'elements de gust clàssic. Els escuts que coronen dites portes han estat atribuïts a l'imaginaire francès René Ducloux i són, en definitiva, els elements més clarament "renaixentistes" i de major qualitat dins l'edifici.[1]

La planta noble destaca per les estances principals de l'edifici, configurades a partir de les reformes barroques que tingué el Palau Centelles, i de posteriors campanyes decoratives. La sala principal del palau disposa d'un ric enteixinat de fusta -obra del segle XVIII- l'estructura del qual ocupa l'espai de la segona planta. És també remarcable la coneguda com a "Sala dels miralls", les parets i el sostre de la qual mostren delicats motius ornamentals realitzats en la reforma de l'edifici de la segona meitat del segle XIX.[1]

HistòriaModifica

La família Centelles tenia la seva residència habitual al Castell de Sant Martí de Centelles (Osona), però s'ha estimat que, com a mínim des de mitjan s. XIV, també tenien casa a Barcelona, com han demostrat els documents de compra de diverses cases pertanyents a la parròquia de Sant Miquel per Gilabert de Centelles. La construcció de la Casa Centelles es produí entre 1514 i 1517, quan Lluís de Centelles (cosí segon del rei Joan II) adquirí les parcel·les del voltant per ampliar la seva finca. Tot indica que la nova casa dels Centelles es bastí de bell nou des dels fonaments, amb un disseny unitari i proper a les novetats procedents d'Itàlia.[1]

El propietari de la finca a principis del s. XVIII Francesc de Blanes, que s'havia sumat al llinatge dels Centelles-Carròs, adquirí un terraplè veí per convertir-lo en jardí elevat l'any 1728. En aquest mateix període, la gran sala del s. XVI seria compartimentada i adquiriria les dimensions i acabats actuals. El monumental enteixinat que cobreix la sala es desenvolupa en el segon pis que es construí, precisament, en aquest període. Aquesta planta no suposà la remunta de l'edifici, sinó la construcció d'una nova línia de forjat que subdividia l'alçada de l'antiga i molt alta planta noble. Aquest nou nivell es fa evident en façana a la galeria superior de finestres.[1]

L'edifici arriba al s. XIX en molt mal estat a causa de l'abandó i els efectes de l'ocupació de la casa durant la Guerra del Francès. L'any 1815 l'arquitecte Francesc Mestres obrí una porta sota el pati elevat i convertí els finestrals de la planta noble en balcons. A instàncies de la comtessa María Concepción Pignatelli, la casa dels Centelles acollí, a partir de 1847, la seu de la Societat Filharmònica de Barcelona, seguint un projecte de reforma realitzat per Josep Oriol Mestres i Esplugas. Amb aquesta finalitat es construí una gran sala de concerts al pis principal, convertint la sala en foyer. L'any 1863 el cunyat de la comtessa Pignatelli contractà l'arquitecte Felip Ubach Vinyeta per obrir tres portals a la planta baixa de la façana del Carrer dels Gegants i substituir el jardí elevat per un edifici d'habitatges de quatre pisos afrontat al mateix carrer. L'any 1871 el mateix propietari contractà Josep Pellicer per la construcció d'un seguit de noves estances a la planta noble que havien de substituir la ja inutilitzada sala de concerts de la Societat Filharmònica. En el marc d'aquestes obres es reféu tota la teulada, dotant les façanes de l'actual cornisament a base d'arquets cecs. Després d'aquesta important intervenció quedaren definides la forma i les característiques de la casa en ser venuda l'any 1981 a "La Caixa". En el seu temps, aquesta llogaria la casa a la Generalitat de Catalunya l'any 1982, essent utilitzada per a allotjar-hi el Consell Consultiu de la Generalitat i l'Institut d'Estudis Autonòmics i no sent comprada fins al 1987. Les darreres remodelacions de l'edifici com a seu d'aquestes institucions anaren a càrrec dels arquitectes Carles Solsona i Piña, Anna Soleri Sallent i Sílvia Farriol i Gil, entre 1982 i 2001 en un procés llarg i intermitent.[1]

Durant el segle XIX el Palau es va conèixer amb el nom dels seus habitants del moment, els Ducs de Solferino. El 1847 el palau va ser designat seu oficial de la Societat Filharmònica de Barcelona, i es va construir un auditori a l'espai actualment ocupat per la sala d'actes.[2] A l'espai actualment ocupat per la biblioteca, hi va viure Jaume Callís, destacat jurista medieval català.[2]

ArqueologiaModifica

L'any 2000 es va dur a terme una intervenció arqueològica a l'edifici. La intervenció al Palau Centelles o Solferino va consistir en la realització d’una única cala al subsòl de l’antiga cotxera, on actualment hi ha ubicada una biblioteca. Amb els treballs es va posar al descobert part d’una habitació d’una domus de l'insula delimitada pels actuals carrers Baixada de Sant Miquel i dels Gegants. A partir del material ceràmic recuperat es van poder datar les restes al voltant dels segles I – II dC. La part millor conservada estava definida per dos murs d’opus caementicium. La resta de l’habitació es trobava malmesa per la construcció, en època medieval, d’un pou. No obstant, per damunt de les restes baiximperials, es van documentar estrats amb abundants restes ceràmiques (sobretot àmfores) amb una datació del segle V dC. Per últim, aquests estrats romans es trobaven coberts i tallats per estructures datades en època moderna, segle xvi, possiblement relacionades amb la construcció del palau.[3]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «Palau Centelles». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 31 desembre 2015].
  2. 2,0 2,1 Ribas Tur, Xavier «Barceloa llueix la seva arquitectura». Diari Ara [Barcelona], 27-10-2012, p.37. ISSN: 2014-010X.
  3. «Palau Centelles». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

BibliografiaModifica

  • BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO, J., La Barcelona tardoantiga: urbanisme, societat i comerç als segles V-VII. XI Congrés d'Història de Barcelona, La ciutat en xarxa (Barcelona, 2009), Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona. [Data de consulta: 24/11/2010]
  • BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO, J., 2010. Barcino, de colonia augustea a sede regia en época visigoda. Las transformaciones urbanas a la luz de las nuevas aportaciones de la arqueología. Arqueología, Patrimonio, y desarrollo urbano. Problemática y soluciones, Girona, pp. 31-49.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Centelles