La parkesina, precursora del cel·luloide, va ser descoberta per Alexander Parkes, professor de ciències naturals de Birmingham, Anglaterra.

Al voltant de l'any 1850, Parkes experimentava al seu laboratori amb la nitrocel·lulosa, i en barrejar-la amb la càmfora va descobrir que el compost formava una substància transparent, dura però flexible, que va anomenar parkesina. A la dècada de 1860 John Wesley Hyatt adquiriria la patent britànica i el doctor Parkes es mostraria més que satisfet per poder vendre els drets de la patent d'aquella novetat, que havia intentat comercialitzar sense èxit.

A causa d'una gran escassetat d'ivori, un fabricant de boles de billar de Nova Anglaterra va oferir un premi de 10.000 dòlars a qui trobés un succedani adequat. Hyatt s'hi va presentar i va guanyar el premi amb el que havia batejat com cel·luloide. L'any 1872 va patentar “el seu invent”.

Amb ell es van començar a fabricar molt diversos objectes, com ara mànecs de ganivet, marcs d'ulleres i pel·lícula cinematogràfica. Sense el cel·luloide no hagués pogut iniciar-se la indústria cinematogràfica a finals del segle XIX. El cel·luloide pot ser estovat repetidament i modelat de nou mitjançant calor, per la qual cosa rep el qualificatiu de termoplàstic.

La parkesina és una substància feta a partir de la reacció de components naturals, mentre que la baquelita, una altra substància plàstica pionera, és la primera feta a partir de processos de síntesi.

Vegeu també modifica

Referències modifica

Enllaços externs modifica