Passage secret (pel·lícula)

Passage secret és una pel·lícula francesa dirigida per Laurent Perrin i escrita per Olivier Assayas, estrenada el 1985, l'última pel·lícula protagonitzada per Dominique Laffin, que va morir abans de l'estrena de la pel·lícula.

Passage secret

Fitxa
Direcció	Laurent Perrin
Protagonistes	Dominique Laffin François Siener Ged Marlon Julien Dubois Michel Subor Philippe Laudenbach Philippe Morier-Genoud
Guió	Laurent Perrin i Olivier Assayas
Música	Angélique Nachon i Jean-Claude Nachon
Dissenyador de so	Pierre Donnadieu (en)
Fotografia	Dominique Le Rigoleur
Muntatge	Denise de Casabianca
Dades i xifres
País d'origen	França
Estrena	1985
Durada	85 min
Idioma original	francès
Color	en color
Descripció
Gènere	comèdia dramàtica

Argument

Uns adolescents i uns quants adults joves juguen al gat i al ratolí, als policies i als lladres, al buit d'un mes d'agost parisenc. Alguns aprofiten per robar a les cases perquè els amos són de vacances. Un arquitecte els descobreix i vol la seva part.

Repartiment

• Dominique Laffin : Anita
• François Siene  : Serge
• Franci Camus : Camille
• Ged Marlon : Léo
• Michel Subor : Enrique
• Philippe Morier-Genoud : Burles
• Julien Dubois : Jeannot
• Mathias Standaert : Fabrice
• Martine Simonet : Marthe
• Philippe Laudenbach

Valoració crítica

«	Laurent Perrin no cedeix al realisme banal ni a la psicologia convencional conreada pel cinema francès. I la seva pel·lícula, realment, original no necessita l'almoina indulgent que un es creu obligat a concedir a un primer llargmetratge considerat "prometedor". El París de Laurent Perrin, des dels terrats del Marais fins a la terrassa de La Samaritaine o el laberint de les Catacumbes, és el, poètic i fantàstic, de Louis Feuillade i Georges Franju. Però en el temps d'avui això és fora de temps, amb colors filtrats, pintats “plans”. [...] Amagar-se, saltar, escapades, acrobàcies, expedicions subterrànies: els joves lladres romanen suspesos en un món mig imaginari. I després, hi ha Dominique Laffin, amb la seva veu ronca, els seus gestos bruscos, la seva sensibilitat pelada, per darrera vegada...	»
— Jacques Siclier, Le Monde, 22 novembre 1985