Le Monde

diari francès

Le Monde és un diari vespertí[1] francès fundat per Hubert Beuve-Méry el 1944. És el diari de pagament més llegit a França (2,87 milions de lectors el 2022).[2][3]

Infotaula de publicacions periòdiquesLe Monde

Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Tipusdiari i diari en línia Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
Llenguafrancès Modifica el valor a Wikidata
Data d'inici18 desembre 1944 Modifica el valor a Wikidata
FundadorHubert Beuve-Méry, Christian Funck-Brentano i René Courtin Modifica el valor a Wikidata
Lloc de publicacióParís Modifica el valor a Wikidata
EstatFrança Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Format de periòdicberlinès Modifica el valor a Wikidata
Periodicitat1 dia Modifica el valor a Wikidata
EditorJérôme Fenoglio Modifica el valor a Wikidata
Editor en capMarie-Pierre Lannelongue Modifica el valor a Wikidata
EditorialSociete Editrice Du Monde Modifica el valor a Wikidata
Ideologiasocioliberalisme Modifica el valor a Wikidata
Nominacions i premis
Premis
Identificadors
ISSN0395-2037, 1284-1250 i 2262-4694 Modifica el valor a Wikidata
OCLC1758539 Modifica el valor a Wikidata

Lloc weblemonde.fr Modifica el valor a Wikidata
RSS  Modifica el valor a Wikidata Hemeroteca  Modifica el valor a Wikidata
Facebook: lemonde.fr Twitter: lemondefr Mastodon: lemonde@social.bitcast.info Instagram: lemondefr Youtube: UCYpRDnhk5H8h16jpS84uqsA GitHub: lemonde Modifica el valor a Wikidata

A partir dels anys 2000 Le Monde va permetre als seus subscriptors publicar un bloc al seu lloc web. Aquests blocs es van anomenar les blogs abonnées du Monde.fr. El 10 d'abril de 2019, Le Monde va anunciar que tancaria la seva plataforma de blocs el 5 de juny de 2019.[4][5] Tot i que els motius del tancament dels blocs no estaven clars, es podria relacionar amb el domini de xarxes socials com Facebook.[6]

Història modifica

La primera entrega de Le Monde va aparèixer el 18 de desembre del 1944. El 19 de desembre només tenia una sola pàgina. Le Monde succeeix el diari Le Temps, del qual recupera el seu format i la presentació. El general Charles de Gaulle és un element motor d'aquesta presentació de Hubert Beuve-Méry, el qual va crear una societat de responsabilitat limitada amb un capital de 200.000 francs repartits en 200 accions. El seu fundador maldà per mantenir la independència econòmica i editorial del diari.[7][8]

El 1951 es va crear la Societat de redactors, que des de 1968 fou una de les dues societats d'empleats i d'executius. Els assalariats del diari mantenien l'ocupació central dins la gestió rotativa. L'any 80 i 90 el diari va patir certes dificultats financeres. El 1994 va canviar el seu estatut de SARL pel de societat anònima amb un directori i un consell de vigilància.

Des de 1985, la primera plana del diari mostrava una caricatura d'actualitat dibuixada sovint per Plantu. L'arribada de Plantu, qui va publicar íntegrament un reportatge d'acusació al president dels Estats Units Bill Clinton en el cas Lewinsky, va sorprendre uns quants lectors. No obstant això, altres van trobar aquesta publicació molt interessant, ja que posava en evidència el caràcter conservador i moralista de la justícia americana.

L'any 2009 una editorial del diari va criticar la fanfarroneria del president de la República, Nicolas Sarkozy. Diverses publicacions controlades per empresaris, amics personals del president (Vincent Bolloré, Arnaud Lagardère i Bernard Arnault), van deixar d'utilitzar les impressores de Le Monde.[9] Mancat d'aquests importants ingressos, el diari va començar a cercar el suport dels seus accionistes, però BNP Paribas, el banc tradicional del diari, el deixà a l'estacada. Al president del banc (Michel Pébereau) no li havia agradat que el diari el cités en una investigació sobre el capitalisme a la francesa.[9] Així doncs, sense recursos ni ajuts econòmics, el diari es va posar a la venda i al final de 2010 va tenir lloc un punt d'inflexió històric: els periodistes del diari van deixar de ser els seus accionistes de referència i van passar a ser controlats per tres empresaris francesos (Pierre Bergé, mort el 2017, Xavier Niel i Matthieu Pigasse), amb una Societat de cartera anomenada Le Monde libre (LML).[10][11]

El 15 de desembre de 2010, els nous propietaris destituïren al director de la publicació (Éric Fottorino) per divergeències amb l'accionariat, i nomenaren en lloc seu, i de forma interina, a Louis Dreyfus.[12][13] El 7 de febrer de 2011, el consell de supervisió del grup Le Monde nomenà a Érik Izraelewicz com a redactor en cap i director del rotatiu, decisió que es ratificà el 10 de febrer amb un 74% dels vots dels periodistes.[14][15]

El 2020 l'anomenat pôle d'indépendance, (format bàsicament per periodistes, lectors, quadres, empleats i accionistes minoritaris) controlava el 25,4% del capital de l'editora del diari i el 72,5% en poder de LML, amb Xavier Niel, Matthieu Pigasse i el grup Prisa. A l'abril del 2021 les accions de Xavier Niel va ser transferides a un fons de dotació (Fons per l'independència de la premsa), estatutàriament inaccessibles, per no ser venudes a un nou accionista sense l'aval del Pol d'independència.[11]

Poc després de fer els setanta-cinc anys, el gener del 2020 Le Monde i les altres capçaleres del grup (Télérama, L'Obs, La Vie, Courrier International) van inaugurar nova seu al 13è districte de París, davant del Sena i al costat de l'estació d'Austerlitz, un paral·lelepípede de 23.000 m², set plantes i un auditori per 200 persones.[16] L'edifici va ser dissenyat per l'estudi d'arquitectura noruec Snøhetta, responsables entre d'altres de l'Òpera d'Oslo, en col·laboració amb la firma francesa SRA.[17][18]

Direcció modifica

Redacció en cap modifica

Política modifica

El 1981, Le Monde va donar suport a l'elecció del socialista François Mitterrand, en part sobre la base que l'alternança al govern seria beneficiosa per al caràcter democràtic de l'estat. El diari va donar suport al candidat de centredreta Édouard Balladur a les eleccions presidencials de 1995, i Ségolène Royal, la candidata del Partit Socialista, a les eleccions presidencials de 2007.

Segons els investigadors de l'Arxiu Mitrokhin, (nom en clau de la KGB VESTNIK, "missatger") va ser la via clau de la KGB per a la desinformació soviètica als mitjans francesos. L'arxiu va identificar dos grans periodistes i uns quants col·laboradors que van ser utilitzats en les operacions.[23]

Michel Legris, un antic periodista del diari, va escriure Le Monde tel qu'il est ('Le Monde tal com és') el 1976. Segons ell, el diari va minimitzar les atrocitats que van cometre els Khmers rojos cambodjans.

En el seu llibre de 2003 titulat La Face cachée du Monde ('La cara oculta de Le Monde'), els autors Pierre Péan i Philippe Cohen van al·legar que Colombani i l'aleshores editor Edwy Plenel havien mostrat, entre altres coses, un biaix partidista i s'havien compromès a tractes que comprometien la independència del diari. També acusava el diari de danyar perillosament l'autoritat de l'estat francès en haver revelat uns quants escàndols polítics (sobretot els escàndols de corrupció al voltant de Jacques Chirac, l'afer dels irlandesos de Vincennes i l'enfonsament d'un vaixell de Greenpeace, el Rainbow Warrior, per part dels francesos). intel·ligència sota el president François Mitterrand). Aquest llibre segueix sent controvertit, però va atreure molt l'atenció i la cobertura mediàtica a França i a tot el món en el moment de la seva publicació. Arran d'una demanda, els autors i l'editorial van acordar l'any 2004 no procedir a cap reimpressió.

Història de circulació recent modifica

Any 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016
Circulació total 390.840 392.772 405.983 407.085 389.249 371.803 360.610 350.039 358.655 340.131 323.039 319.022 325.295 318.236 303.432 298.529 292.054 289.555
2017 2018 2019 2020
301.528 302.624 325.565 393.109

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 «Natalie Nougayrède, primera dona en dirigir Le Monde». Comunicació 21, 08-03-2013. [Consulta: 26 novembre 2022].
  2. «Presse Quotidienne Nationale». Alliance pour les Chiffres de la Presse et des Médias. [Consulta: 26 novembre 2022].
  3. «Quand la presse française s'emparait du web». [Consulta: 29 agost 2023].
  4. «La fin annoncée des blogs abonnées du Monde.fr, la fin du blog paysages sur les blogs leMonde.fr» (en francès). Blogs le Monde on LeMonde.fr, 14-04-2019. Arxivat de l'original el 4 de maig de 2019. [Consulta: 11 maig 2019].
  5. «Le Monde supprime tous les blogs qu'il héberge» (en francès). Blogs le Monde on LeMonde.fr, 14-04-2019. Arxivat de l'original el 17 abril 2019. [Consulta: 11 maig 2019].
  6. «La fin du blog paysages sur les blogs LeMonde.fr – Das Ende des Blog " paysages " auf den Blogs von Le Monde.fr» (en fr, de). Blogs le Monde on LeMonde.fr, 23-04-2019. Arxivat de l'original el 4 de maig de 2019. [Consulta: 11 maig 2019].
  7. Greenhouse, Steven; Times, Special To the New York «Hubert Beuve-Mery, 87, Dies; Founded Le Monde» (en anglès). The New York Times, 08-08-1989. ISSN: 0362-4331.
  8. «L’histoire du « Monde », 75 ans de combats pour l'indépendance» (en francès). Le Monde.fr, 11-02-2021.
  9. 9,0 9,1 Halimi, Serge «Vingt années qui ont changé Le Monde». Le Monde diplomatique, 59, 700, juliol 2012, pàg. 16.
  10. « Les actionnaires du Monde valident son rachat par le trio “BNP” », L'Express, 2 novembre 2010.
  11. 11,0 11,1 «« Le Monde », une indépendance éditoriale totale et absolue» (en francès). Le Monde.fr, 27-01-2021 [Consulta: 26 novembre 2022].
  12. «Eric Fottorino révoqué de la présidence du directoire du groupe Le Monde» (en francès). LeMonde.fr, 15-12-2010. [Consulta: 23 febrer 2014].
  13. «Eric Fottorino n'est plus le patron du groupe le Monde» (en francès). Liberation.fr, 15-12-2010. Arxivat de l'original el 26 d’abril 2013. [Consulta: 25 gener 2018].
  14. «Érik Izraelewicz, un journaliste spécialiste de l'économie à la tête du "Monde"» (en francès). LeMonde.fr, 11-02-2011. [Consulta: 6 octubre 2012].
  15. Editorial de Le Monde de dimarts 15 de febrer de 2011
  16. Flurin, Richard. «Le nouveau siège du Groupe Le Monde se livre en images – in interiors» (en francès), 17-12-2020. [Consulta: 26 novembre 2022].
  17. «Sede de Le Monde, París» (en castellà). Arquitectura Viva. [Consulta: 26 novembre 2022].
  18. Giner, Juan Antonio. «La nueva sede del Grupo Le Monde» (en castellà), 07-02-2021. [Consulta: 26 novembre 2022].
  19. «Pierre Jeantet élu patron du Monde par les salariés» (en francès). LeFigaro.fr, 14-10-2007. Arxivat de l'original el 28 de juny 2007. [Consulta: 31 d’agost 2012].
  20. «Une nouvelle équipe de direction de la rédaction au « Monde »» (en francès). Le Monde.fr, 15-12-2020.
  21. «Sylvie Kauffmann est nommée directrice de la rédaction du Monde» (en francès). LeMonde.fr, 19-01-2010. [Consulta: 25 gener 2018].
  22. 22,0 22,1 «Caroline Monnot succèdera à Luc Bronner à la direction de la rédaction du « Monde »» (en francès). Le Monde.fr, 07-10-2020 [Consulta: 26 novembre 2022].
  23. Christopher Andrew, Vasili Mitrokhin: The Mitrokhin Archive.

Bibliografia modifica

  • Eveno, Patrick. Le journal Le monde: une histoire d'indépendance (en francès). Odile Jacob, 2001. ISBN 978-2-7381-0946-0. 
  • Eveno, Patrick. Histoire du journal « Le Monde » 1944-2004 (en francès). ALBIN MICHEL, 2015-11-01. ISBN 978-2-226-33469-5. 
  • Fottorino, Éric. Mon tour du "Monde" (en francès). Editions Gallimard, 2014-10-22. ISBN 978-2-07-255228-1. 
  • Greilsamer, Laurent. Hubert Beuve-Méry: 1902-1989 (en francès). Fayard, 1990. ISBN 978-2-213-02509-4. 
  • Guillamet, Jaume. Història del periodisme: Notícies, periodistes i mitjans de comunicació. Universitat de València, 2018-11-19. ISBN 978-84-370-9573-8. 
  • Jeanneney, Jean-Noël; Julliard, Jacques. «Le Monde» de Beuve-Méry ou le Métier d'Alceste (en francès). Seuil (reedició digital FeniXX), 1979. ISBN 978-2-02-126095-3. 

Vegeu també modifica

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Le Monde