Pere Julià
Pere Julià és un personatge fictici al qual es van atribuir, primer, les funcions de cònsol de catalans a Constantinoble,[1] i posteriorment, les de capità d'armes o militar en cap d'una suposada guarnició catalana present a Constantinoble el maig del 1453, quan va ser conquerida pels otomans de Mehmet II.[2] L'únic esment del seu nom (Πέτρῳ Γουλιάνῳ) apareix en un dels manuscrits del Chronicon Maius de Pseudo-Franza, variant que s'incorporà a l'edició crítica del text (Bonn, 1838).[3] Segons aquesta crònica Julià seria el cònsol dels catalans i presumptament hauria estat executat juntament amb els seus dos fills poc després de la presa final de la ciutat.[4]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | segle XV  |
| Mort | 29 maig 1453 (Gregorià) Constantinoble (Turquia) |
| Activitat | |
| Ocupació | diplomàtic, militar |
Constantin Marinescu ja va assenyalar l'error d'aquella indentificació gràcies a les seves recerques als arxius de la cancelleria reial que li van permetre demostrar que el cònsol dels catalans per aquelles dates era Joan de la Via.[5] L'historiador romanès, però, es va decantar per considerar-lo un militar que estaria present durant l'episodi en qüestió, en donar validesa el testimoni del Chronicon Maius. Com ell, la majoria d'investigadors han acceptat fins a temps recents la historicitat del personatge de Pere Julià. Amb tot, des de 1934 la crítica filològica i històrica han posat de manifest que el text de Pseudo-Franza és, de fet, una reelaboració del Chronicon Minus o Dietari de Franza confeccionada pel bisbe de Monembàssia Macari Melisurg-Melissè, refugiat a Nàpols el 1571 i que la fiabilitat de les seves informacions és relativa.[6] En l'actualitat es considera que les interpolacions del nom de Julià, així com el del castellà Francisco de Toledo respondrien possiblement a un intent del bisbe d'atraure's el favor del virrei napolità i que no se'ls pot reconèixer cap historicitat.[7][8]
Referències
modifica- ↑ Vast, H. Le siège et la prise de Constantinople par les Turcs, «Revue Historique», XIII (1880), p. 38; Vlasto, E. Les derniers jours de Constantinople, París 1883, p. 131; Schlumberger, G. Le siege la prise et le sac de Constantinople par les Turcs en 1453, París 1914, p. 102; Láscaris Comneno, E. Participación catalana en la defensa de Constantinopla durante el último asedio, «Cuadernos de Historia Jerónimo Zurita», 6-7 (1954), p. 135-139 (publicat també a «Argensola: Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses», 27 (1956), p. 159-167 i a IV Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Mallorca, 25 septiembre – 2 octubre 1955. Actas y comunicaciones, I, Palma: Diputación Provincial de Baleares, 1959, p. 229-235); id. España y la Caída de Constantinopla, «Oriente», V/2 (1955), p. 109-124; id. Los últimos defensores de Constantinopla, «Argensola: Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses», 42 (1960), p. 135-156 (text sense cap credibilitat sobre la base de textos apòcrifs); Runciman, S. The Fall of Constantinople 1453. Cambridge, University Press, 1965, p. 84, 93, 150.
- ↑ S. Cirac, Ἡ πτῶσις τῆς Κωνσταντινουπόλεως ἐν ἔτει 1453 καὶ οἱ Ἱσπανοί, a Στ. Κυριακιδου, Α. Ξυγγοπουλου, Π. Ζεπου (ed.), Πεπραγμένα του Θ’ Διεθνούς Βυζαντινολογικού Συνεδρίου Θεσσαλονίκη, 12-30 απριλίου 1953, II, Atenes 1956, p. 306.
- ↑ Bekkerus, I. (ed.). Georgius Phrantzes, Ioannes Cananus, Ioannes Anagnostes. Bonnae: Weber, 1838, p. 252.
- ↑ Bekkerus, I. (ed.). Georgius Phrantzes, Ioannes Cananus, Ioannes Anagnostes. Bonnae: Weber, 1838, p. 293.
- ↑ Marinescu, C. La politique orientale d'Alfonse V d'Aragon, roi de Naples (1416-1458) (en francès). Barcelona: IEC, 1994, p. 253, 254.
- ↑ J. B. Falier-Papadopoulos, Ἰωάννης Ζ´ ὁ Παλαιολόγος καὶ τὸ Χρονικὸν τοῦ Φραντζῆ, «Byzantinische Zeitschrift», 32 (1932), p. 257-262; ídem, Phrantzès est-il réellement l'auteur de grand chronique qui porte son nom?, a B. D. Filov (ed.), Actes du IVe Congrès international des études byzantines, I, Sofia 1935-1936, p. 177-189; idem, Über ‘Maius' und ‘Minus' des Georgios Phrantzes und über die Randnoten des angeblichen Pachomios, «Byzantinische Zeitschrift», 38 (1938), p. 323-331; idem, Bemerkungen zu dem cod. Hierosol. 38, «Byzantinische Zeitschrift», 38 (1938), p. 68-70; idem, Ἡ περὶ Ἁλώσεως τῆς Κωνσταντινουπόλεως Ἱστορία Λεονάρδου τοῦ Χίου, «Ἐπετηρὶς Ἑταιρείας Βυζαντινῶν Σπουδῶν», 15 (1939), p. 85-95; F. Dölger, Ein literarischer und diplomatischer Fälscher des 16. Jahrhunderts: Metropolit Makarios von Monembasia, a H. Schreiber (ed.), Otto Glaunig zum 60. Geburtstag, Festagabe aus Wissenschaft und Bibliothek, Leipzig 1936, p. 25-36 (reeditat F. Dölger, Byzantinische Diplomatik; 20 Aufsätze zum Urkundenwesen der Byzantiner, Ettal 1956, p. 371-383); S. Binon, L'histoire et la légende de deux chrysobulles d'Andronic II en fateur de Monembasie: Macaire ou Phrantzès?, «Echos d'Orient», 37 (1938), p. 274-311; R.-J. Loenertz, La date de la letre θ΄ de Manuel Paléologue et l'inauthenticité du ‘Chronicon Maius' des Georges Phrantzès, «Echos d'Orient», 39 (1940-1942), p. 91-99; idem, Autour du Chronicon Maius attribué à Georges Phrantzès, a Miscellanea Giovanni Mercati. Volume II, Letteratura medioevale, Ciutat del Vaticà 1946, p. 273-311; Ι. Κ. Χασιοτης, Μακάριος, Θεόδωρος και Νικηφόρος οι Μελισσηνοί (Μελισσουργοί) (16ος - 17ος αι.), Tessalònica 1966; idem, Ένα Ἰδιότυπο Εἰκονογραφημένο Κείμενο τοῦ Ἰωάννου Ἁγιομαύρα (1578), «Hellenika», 19 (1966), p. 108-113; M. Carroll, Notes on the Authorship of the ‘Siege’ Section of the Chronicon Maius of Pseudo-Phrantzes, Book III, «Byzantion», 41 (1971), p. 28-44; 42 (1972), p. 5-22; 43 (1973), p. 30-38; i 44 (1974), 17-22; M. Philippides, The Fall of Constantinople: Bishop Leonard and the Greek Accounts, «Greek, Roman and Byzantine Studies», 22 (1981), p. 287-300; idem, Σύγχρονες Ἔρευνες στὰ Κείμενα τοῦ Σφραντζῆ, «Παρνασσὸς», 25 (1983), p. 94-99; idem, An ‘Unknown' Source for Book III of the Chronicon Maius by Pseudo-Sphrantzes, «Byzantine Studies/Etudes byzantines», 10 (1984), p. 174-183; idem, The Name Sphrantzes in Ubertino Pusculo, «Ὀνόματα: Revue Onomastique», 13 (1989-1990), p. 208-211; idem, The Fall of Constantinople, 1453: Bishop Leonardo Giustiniani and his Italian Followers, «Viator», 29 (1998), p. 189-227; M. Philippides, W. K. Hanak, The Siege and the Fall, Farnham-Burlington, 2011, p. 139-191; R. Maisano, Il manoscritto Napoletano II E.25 e la storia della tradizione dello pseudo-Sfranze, «Ἰταλοελληνικά: Rivista di cultura greco-moderna», 2 (1989), p. 103-121; T. Ganchou, Le Mésazon Démétrius Paléologue Cantacuzène a-t-il figuré parmi les défenseurs du siège de Constantinople (29 Mai 1453)?, «Revue des études byzantines», 52 (1994), 245-272; ídem, Sur quelques erreurs relatives aux derniers défenseurs grecs de Constantinople en 1453, «Θησαυρίσματα», 25 (1995), p. 61-82.
- ↑ Philippides, M. The Siege and the Fall of Constantinople in 1453. Historiography, Topography, and Military Studies (en anglès). Farnham-Burlington: Ashgate, 2011, p. 157-158.
- ↑ Déroche, V. Constantinople 1453. Des Byzantins aux Ottomans (en francès). Toulouse: Anacharsis, 2016, p. 530 n. 56, 1182 n. 37.