Pere Mañach
Pere Mañach (Barcelona, 1870 - Barcelona, 1 de juny de 1940), també conegut com a Pere Manyach, va ser el primer marxant de Pablo Picasso i mecenes de les obres de disseny de Josep Maria Jujol.[1]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1870  Barcelona |
| Mort | 1r juny 1940 (69/70 anys) Barcelona |
| Causa de mort | Causes naturals |
| Activitat | |
| Ocupació | marxant d'art, coreògraf |
| Família | |
| Pare | Salvador Mañach i Trias |
Biografia modifica
Era l'hereu d'una família d'industrials barcelonins, amb ideals anarquistes que de jove es va instal·lar a París atret pel moviment cultural del moment.[2] Amb una gran intuïció per detectar nous talents de la pintura jove, va donar suport a joves artistes catalans.[3]
Mañach va ajudar Picasso a introduir-se en el mercat d'art parisenc i es va convertir en el seu primer marxant. Picasso es va instal·lar a casa de Mañach a més de compartir un taller al núm. 130 del bulevard Clichy de París. Fruit d'aquesta convivència i de l'historial anarquista de Mañach, Picasso va ser objecte d'unes investigacions per part de la policia francesa.[4]
Picasso va pintar el 1901 un retrat a l'oli de Mañach, en què el mostra vestit de torero i va titular l'obra Petrus Manach. Aquest quadre va exposar-se a les galeries Vollard de París i actualment forma part de la col·lecció de la National Gallery of Art dels Estats Units, a Washington.[2]
Picasso va trencar la seva relació professional el 1902, si bé Mañach va preparar a París una exposició de pintures i pasteles a la galeria Berthe Weill, de l'1 al 15 d'abril, amb obres de Picasso i Lemaire, i una altra el juny a la mateixa galeria amb obres de Picasso i Matisse. Picasso va tornar a París amb Sebastià Junyent i va mostrar per primer cop les seva pintura blau a una exposició col·lectiva organitzada també per Mañach a la galeria Berthe Weill entre el 15 de novembre i el 15 de desembre.
Amb la mort del seu pare, Mañach assumeix la direcció d'un pròsper negoci familiar dedicat a la fabricació de panys de seguretat, caixes de cabals i articles de serralleria.
Però Mañach no va deixar d'estar en contacte amb l'art modern i, el 1911, decideix crear la seva Botiga Mañach, al núm. 57 del carrer de Ferran de Barcelona. Es tractava d'una botiga d'objectes decoratius i va confiar a Jujol la decoració, el mobiliari i bona part dels objectes que s'hi venien. Gaudí, amic personal de Mañach, li havia presentat Jujol, que en aquells moments despuntava com a ajudant seu a la casa Milà dissenyant les escultures en forja dels balcons i el guix dels sostres del pis principal.
A partir d'aquell encàrrec, s'establí una relació entre Mañach i Jujol que portaria Jujol a construir-li, el 1916, els Tallers Mañach al núm. 39 de la riera de Sant Miquel de Barcelona. El taller, on es construïen caixes de cabals, disposava d'un original sistema d'il·luminació natural als sostres que evitava la llum directa a l'àrea de treball. Estava fet en maó i al sostres hi havia un sistema de tirants i de pinacles per subjectar la volta. Jujol va fer proves amb l'angle de la volta, que va caure durant la seva construcció i va haver de ser refeta. La major part del taller es conserva en l'actualitat, convertit en el pati d'una escola.
Jujol va fet també els mobles del menjador, del dormitori i d'una sala musiquer del pis on, el 1919 Mañach va instal·lar-se amb la seva esposa, Josefa Ocho, en casar-se.[2]
Pere Mañach, que era una de les persones que varen acompanyar Gaudí les hores abans de la seva mort, va suggerir als joves arquitectes presents la idea de crear una escola gaudiniana, en la qual es reunís tota la documentació possible i materials d'estudi relatius a Gaudí.[5]
Referències modifica
- ↑ Crespo, Martí. «El bohemi barceloní que va impedir a Picasso de ser ciutadà francès». Vilaweb, 14-12-2021. [Consulta: 24 febrer 2023].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Fondevila Guinart, Mariàngels «Jujol al MNAC. Conjunts per a Pere Mañach» (pdf). Butlletí MNAC, 9, 2008, pàg. 161-169 [Consulta: 25 febrer 2023].
- ↑ Vollard, Ambroise. Ediciones Destino. Memorias de un vendedor de cuadros, 1983. ISBN 8423312534.
- ↑ Pierre Daix, Armand Israël. Acatos. Pablo Picasso: dossiers de la préfecture de police, 1901-1940 (en francès), 2003. ISBN 2940332231.
- ↑ Férrin, Ana María. «Gaudi: el último aliento - 4ª parte» (en castellà). Gaudí & Barcelona Club. [Consulta: 25 febrer 2023].