Personalisme
El personalisme és un corrent filosòfic d'inspiració cristiana que considera la unicitat de la persona humana al món de la natura.[1] Va desenvolupar-se als anys 1930 a França.
S'oposen a la tendència de reduir l'home només a un recurs humà o un instrument (instrumentalisme) present, tant en el capitalisme com en el totalitarisme. Un altre punt d'interès del personalisme és el paper atorgat a la subjectivitat humana (el fet d'ésser subjecte i no objecte) o consciència de si mateix, amb experiència en actes propis d'una persona i esdeveniments interns en «tot en l'ésser humà que és intern, pel que cada ésser humà és un testimoni del seu propi jo.» En aquest sentit, s'oposen a la hipòstasi del pensament, feta per Plató i Hegel, com que per ells, el pensament no «existeix» fora de la persona.[2]
Els autors més destacats són Emmanuel Mounier,[3] Emmanuel Lévinas, Jean Lacroix, Paul Ricoeur, Nikolai Berdiàiev i d'altres. A Catalunya Ramon Xirau i Subias (1924) és vist com un exponent d'aquest corrent.[4] Per extensió, s'ha considerat que l'obra de filòsofs anteriors al moviment, com René Descartes o Immanuel Kant tenia una inspiració personalista avant la lettre. A Europa, el moviment va ser una font d'inspiració important per a la democràcia cristiana, a la recerca d'una tercera via entre el socialisme i el liberalisme.[5]
El primer ús de personalisme, paraula creada per Friedrich Schleiermacher a la fi del segle xviii tenia un sentit totalment diferent i era utilitzat per oposar-se al panteisme i emfatitzar la creença en un Déu personal. En el sentit modern va ser reutilitzat per a la primera vegada per Charles Renouvier a la seva obra El Personalisme del 1904.[6]
El corrent personalista és promogut a Catalunya per l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya des del 2001, que atorga anualment el Reconeixement Emmanuel Mounier a aquelles persones que consideren significades en les qualitats més apreciades de la persona humana.[7]
Bibliografia modifica
- Bréhier, Émile; Gandillac, Maurice de, et alii. Història de la filosofia. Vol 31 dels Manuals de a UAB. Barcelona: Univ. Autònoma de Barcelona, 2002, p. 460. ISBN 9788449022975.
- Sergio Sánchez-Migallón, El personalismo ético de Dietrich Von Hildebrand, Editorial Rialp, Madrid 2003. ISBN 978-84-321-3426-5
- Esquirol, Josep Maria. Què és el personalisme? Introducció a la lectura d'Emmanuel Mounier. Barcelona: Portic. ISBN 9788473067584.
- Rougemont, Denis de. Joan Alfred Martínez i Seguí (traducció). Federalisme, personalisme, ecumenisme. La inspiració europea. Paiporta (València): Denes Editorial, 2011, p. 152. ISBN 9788492768424.
- Burgos, J.M., Karol Wojtyła (castellà), a: Fernández Labastida, F. – Mercado, J. A. (editores), Philosophica: Enciclopedia filosófica on line
Enllaços externs modifica
Referències modifica
- ↑ «Personalisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Cortés Morató, Jordi (ed.). «Personalisme (hist.)». FiloXarxa: Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos. [Consulta: 13 novembre 2014].
- ↑ Mounier, Emmanuel. El personalismo (en castellà (traducció de l'original francès de 1956)). 1a edició. Salamanca: Ediciones Sígueme, 2002. ISBN 84 3011 461 0.
- ↑ «Personalisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Paredes i Hernàndez, Joan. Les terceres vies de la democràcia econòmica. El personalisme d'Emmanuel Mounier i els cracs del 1929 i 2008. Madrid: Instituto Emmanuel Mournier, 2010, p. 129. ISBN 9788496611665.
- ↑ FiloXarxa.
- ↑ «González Faus, premi Emmanuel Mounier 2015». Catalunya Religió, 20-01-2015. [Consulta: 17 novembre 2023].