Per a altres significats, vegeu «Petroni (desambiguació)».

Petroni (20-66), probablement Gai Petroni Àrbitre (en llatí Caius Petronius Arbiter), va ser un escriptor romà del segle i. Plini i Plutarc l'anomenen Titus Petronius. Formava part de la gens Petrònia, una antiga família romana d'origen plebeu.

Infotaula de personaPetroni
Petronius Arbiter by Bodart 1707.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(la) Petronius Arbiter Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(la) Titus Petronius Niger Modifica el valor a Wikidata
c. 27 dC Modifica el valor a Wikidata
Massilia (Antiga Roma) Modifica el valor a Wikidata
Mort66 dC Modifica el valor a Wikidata (38/39 anys)
Cumes (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortSuïcidi Modifica el valor a Wikidata (Dessagnament Modifica el valor a Wikidata)
Senador romà
Governador romà
Cònsol de l'Imperi Romà
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Activitat
OcupacióEscriptor, polític, militar, poeta i filòsof Modifica el valor a Wikidata
PeríodeImperi Romà Modifica el valor a Wikidata
Nom de plomaarbiter elegantiae Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables

IMDB: nm0678112 Allocine: 91230
Musicbrainz: 0ed98fac-7d22-4cda-baeb-f2beaf161860 Modifica els identificadors a Wikidata

En temps de Neró era un dels habituals acompanyants de l'emperador en les festes nocturnes. Passava els dies dormint i les nits de festa, però no feia despeses vulgars ni era un company avorrit. Acompanyava les seves extravagàncies amb un tarannà refinat i amb ell la luxúria va ser objecte d'un estudi seriós. La facilitat descuidada i elegant que caracteritzava les seves accions i les seves paraules el van posar davant dels altres pel que fa al comportament públic i l'admiració dels rics. Va ser molt conegut de tothom, que admiraven la forma enginyosa i polida de donar-se a conèixer.

Va ser nomenat governador (procònsol) de Bitínia i elevat després al consolat i va realitzar els seus deures amb discreció. Quan va acabar d'exercir les magistratures va tornar a acompanyar l'emperador en la gresca i era considerat el director en cap dels plaers imperials. És possible, però, que l'autor de sàtires i el polític siguin Petronis diferents.

Tigel·lí el va acusar d'estar implicat en la conspiració de Flavi Esceví. Van fer confessar un esclau seu amb grans tortures i van detenir tots els membres de la casa de Petroni. Va considerar que ja no se'n sortiria i, per tant, que calia morir com havia viscut: es va tallar les venes però de tant en tant aturava l'hemorràgia embenant-se les ferides per posar-se a parlar amb els seus amics, no de temes transcendents com potser podia obligar la situació, sinó de les xafarderies i les notícies lleugeres del dia. Va donar recompenses a alguns esclaus i a d'altres els va fer matar. Va dormir un temps i fins i tot es va passejar pels carrers de Cumes, que és on passaven aquests fets. finalment la pèrdua de sang el va matar (66). Es diu que en els darrers moments va enviar una carta precintada a l'emperador i li va tirar en cara la seva tirania. Va trencar un vas ceràmic de molt de valor per evitar que caigués en mans de Neró.

Va ser famós per la seva obra Satiricó (Satyricon), una obra molt singular, una novel·la en prosa que intercala nombroses poesies, tal com havia fet Varró a les Sàtires Menipees. L'obra ens ha arribat molt mutilada. En el manuscrit més antic, i les primeres edicions porta per títol Petronii Arbitri Satyricon. Tal com existeix actualment, l'obra es compon d'una sèrie de fragments, i la continuïtat s'interromp molt sovint amb espais en blanc. El què en queda és una petita part de l'original que tot sencer, estava format almenys per setze llibres, i probablement per molts més. És una espècie de romanç còmic, en el qual les aventures d'un cert Encolpius i dels seus companys al sud d'Itàlia, principalment a Nàpols o els seus voltants, són un instrument per exposar la poca importància que tenien els assumptes relacionats amb la literatura i l'art, i per posar en ridícul la bogeria, el luxe i la deshonestedat de totes les classes socials de l'època. Una gran varietat de personatges connectats majoritàriament amb els rangs inferiors de la vida, prenen part en l'acció amb gran vivacitat i sentit dramàtic, i totes les pàgines desborden d'enginy irònic i d'humor. Però els vicis dels personatges es mostren amb tanta fidelitat que de vegades pot molestar l'obscenitat de les descripcions.[1]

Referències literàriesModifica

Petroni ha esdevingut un personatge de ficció en moltes obres que reflecteixen l'època de Neró, com Quo Vadis o Carretera a Damasc, per exemple. Hi apareix com a conseller irònic, que mai no es refia plenament del seu líder. El seu discurs cínic està en la línia del Satiricó. Marcel Schwob li dedicà un capítol (Petroni, novel·lista) a les seves Vides imaginàries (1896).

ReferènciesModifica

  1. Smith, William (ed.). Dictionary of greek and roman biography and mythology. Vol. III. Londres: John Murray, 1876, p. 215-218. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Petroni