Pla Carrington-Cutileiro
El pla Carrington–Cutileiro fa referència al pla de pau proposat per Lord Carrington i l'ambaixador portuguès José Cutileiro com a resultat de la conferència de pau de la CE que va tenir lloc el febrer de 1992 amb l'objectiu d'evitar una guerra definitiva a Bòsnia-Hercegovina. Va ser conegut també com a Acord de Lisboa (Lisabonski sporazum en serbocroat). Proposava que una distribució de poder en termes ètnics i una devolució del govern central a les diferents comunitats ètniques locals. Els diferents districtes de Bòsnia-Hercegovina serien classificats com a bosníacs/musulmans, serbis o croats d'acord amb el pla, encara que en alguns la majoria ètnica d'un grup pogués estar lluny de ser evident.
Tipus | pla ![]() | ||
---|---|---|---|
Data | febrer 1992 ![]() | ||
Estat | Bòsnia i Hercegovina ![]() | ||
Participant | |||
L'11 de març de 1992 l'Assemblea Nacional de la República Sèrbia va rebutjar el pla de manera unànime, proposant un mapa propi que reclamava gairebé 2/3 del territori de Bòsnia, amb ciutats partides a nivell ètnic i enclavaments aïllats, deixant a musulmans i croats en una porció de territori sense continuïtat en el centre del país. Cutileiro va rebutjar la proposta sèrbia i va revisar un altre esborrany que proposava tres unitats constituents que estaria «basades en els principis nacionals i tenint en compte diferents criteris: econòmics, geogràfics i d'altres tipus.»[1]
El 18 de març de 1992 les tres parts van arribar a un acord. Alija Izetbegović dels bosníacs, Radovan Karadžić dels serbis i Mate Boban dels croats. Però el 28 de març de 1992, després d'una trobada a Sarajevo amb l'ambaixador americà a Iugoslàvia, Warren Zimmermann, Izetbegović va desdir-se de la seva signatura i va oposar-se a la divisió proposada per a Bòsnia.
El desembre de 1995, José Cutileiro va lamentar en una carta a la revista The Economist el fracàs del pla, que posteriorment també va adjuntar en documents per al Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia. Traducció d'un extracte a continuació:[2][3]
Després de diferents rondes de negociació els nostres «principis per a uns futurs acords constitucionals per a Bòsnia-Hercegovina» van ser acordats per les tres parts (musulmans, serbis i croats) a Sarajevo el 17 de març de 1992 com a base per a futures negociacions. Aquests van continuar, incloent-hi mapes i altres fins a l'estiu, quan els musulmans van renegar de l'acord. Si no ho haguessin fet, la qüestió bosniana podia haver-se resolt més aviat, amb una pèrdua menor (majoritàriament musulmana) de vides i terres. Per ser justos, el president Izetbegović i els seus ajudants van ser encoratjats a tirar per terra aquell acord per tal de lluitar per un estat bosnià unitari per estrangers benintencionats que pensaven que en sabien més...
Vegeu també
modificaReferències
modifica- ↑ Glaurdić, Josip. The Hour of Europe: Western Powers and the Breakup of Yugoslavia. Londres: Yale University Press, 2011, p. 294. ISBN 030016629X.
- ↑ «Testimoni de l'ambaixador José Cutileiro» (en anglès). Arxivat de l'original el 2015-12-30. [Consulta: 8 març 2016].
- ↑ Raju G. C., Thomas. Yugoslavia Unraveled: Sovereignty, Self-Determination, Intervention. (en anglès). ISBN 978-0-7391-0517-7.