Plantilla:Article de nautica de la setmana 5
L'expedició imperial transantàrtica (1914–1917), més coneguda com a expedició Endurance, va ser l'última expedició important de l'edat heroica de l'exploració de l'Antàrtida. Dissenyada per Sir Ernest Shackleton, aspirava a ser la primera a travessar per terra el continent antàrtic. Després que el 1911 l'expedició Amundsen arribés al Pol Sud, Shackleton va dir que la travessia del continent era l'"únic gran objectiu principal dels viatges antàrtics". L'expedició no va aconseguir complir aquest propòsit, però és recordada com una història èpica d'heroisme i supervivència. Shackleton havia estat a l'Antàrtic entre el 1901 i el 1904 formant part de l'expedició Discovery del Capità Scott, i havia liderat l'expedició Nimrod entre 1907 i 1909. La nova expedició requeria, d'una banda, una tripulació principal que navegaria pel mar de Weddell i que desembarcaria a la costa aproximadament a la latitud 78°S, prop de la badia Vahsel, com a preparació per una marxa transcontinental en direcció al mar de Ross, tot travessant el Pol Sud. Paral·lelament, un grup de suport, l'equip del mar de Ross, viatjaria al costat oposat del continent, establiria un campament a l'estret McMurdo, i des d'allà prepararia una sèrie de dipòsits de subministrament al llarg de la barrera de gel de Ross, al peu de la glacera Beardmore. Aquests magatzems havien de ser essencials per a la supervivència de l'equip transcontinental, ja que no portarien prou provisions per fer tota la travessia. L'expedició disposava de dos vaixells: l'Endurance, que portaria l'equip de Shackleton pel mar de Weddell, i l'Aurora, a les ordres del capità Aeneas Mackintosh, que portaria l'equip del mar de Ross fins a l'estret McMurdo.