Polipropilè
El polipropilè o polipropilé[1] (PP) és un polímer termoplàstic, parcialment cristal·lí, que s'obté de la polimerització del propè. Pertany al grup de les poliolefines.[2]
 | |
| Substància química | polímer, poliolefina i polímer de vinil  |
|---|---|
| Nom curt | PP i ПП |
| Descobridor o inventor | J. Paul Hogan |
| Estructura química | |
 | |
| Propietat | |
| Densitat | 0,925 g/cm³ |
| Punt de fusió | 145 °C |
Té gran resistència contra diversos solvents químics, alcalís i àcids.
Usos modifica
Es fa servir en una àmplia varietat d'aplicacions[2] que inclouen tot tipus d'embalatges per aliments, teixits, pel·lícules transparents, equips de laboratori, components de caldereria química, mànegues i tubs. També s'utilitza en els implants de mama.
Tipus modifica
PP homopolímer modifica
S'anomena homopolímer[3] al PP obtingut de la polimerització de propil pur. Segons la seva tacticitat, s'identifiquen tres tipus:
- PP atàctic. Material de propilè que polimeritza deixant els metils laterals espacialment en desordre. Aquest polímer té una “enganxositat” tal que permet adherir-se en superfícies tot i amb presència de pols, per la qual cosa s'utilitza com una goma en papers adheribles, o com a base per als adhesius en fos.
- PP isotàctic. La distribució regular dels grups metil l'atorguen una alta cristal·linitat entre el 70 i 85%, una gran resistència mecànica i una gran tenacitat. Aquest tipus és el més utilitzat avui en dia amb injecció de peces (tapes de rosca, joguines, contenidors…) i en extrusió de pel·lícula plana per a fabricar rafia o com a paper d'envotura, substitut del cel·lofan.
- PP sindiotàctic. Molt poc cristal·lí, té els grups metil acomodats en forma alterna, la qual cosa el fa ser més elàstic que el PP isotàctic però també menys resistent.
PP copolímer modifica
En afegir entre un 5 i un 30% d'etilè en la polimerització s'obté un copolímer[4] que posseeix major resistència a l'impacte que el PP homopolímer. Poden ser de dos tipus:
- Copolímer estadístic. L'etilè i el propilè s'introdueixen a la vegada en un mateix reactor, resultant cadenes de polímer en les quals els dos monòmers s'alternen de manera aleatòria.
- Copolímer en blocs. En aquest cas primer es polimeritza el propilè en un reactor i després en un altre reactor, s'hi afegeix etilè que polimeritza sobre el PP ja format, obtenint-se així cadenes amb blocs homogenis de PP i PE. La resistència a l'impacte d'aquests copolímers és molt alta, per la qual cosa se'ls coneix com a PP impacte o PP xoc.
Quan el percentatge d'etilè supera un cert valor, el material passa a comportar-se com un elastòmer, amb propietats molt diferents del PP convencional. Aquest producte se l'anomena cautxú etilè-propilè (EPR, de l'anglès Ethylene-Propylene Rubber).
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Polipropilè |
- ↑ Polipropilé segons la pronúncia occidental i polipropilè segons la pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu el Llibre d'estil
- ↑ 2,0 2,1 «Polipropilè». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Polipropilè». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Polipropilè». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.