Pseudorrincociònids

Els pseudorrincociònids (Pseudorhyncocyonidae) són una de les tres famílies que formen l'ordre extint dels leptíctides. Comprèn els gèneres Leptictidium, Fordonia, Diaphyodectes, Phakodon i Pseudorhyncocyon, que són endèmics d'Europa i dels quals s'han trobat fòssils a jaciments de França, Alemanya i el Regne Unit. Fou descrita per Sigé el 1974 amb la categoria de subfamília.[1]

Infotaula d'ésser viuPseudorrincociònids
Pseudorhyncocyonidae Modifica el valor a Wikidata
Leptictidium auderiense Tobien 1962.JPG
Fòssil de Leptictidium auderiense al Museu Nacional d'Història Natural (París)
Període
Estat de conservació
Fossils-icon.png Fòssil
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdreLeptictida
FamíliaPseudorhyncocyonidae Modifica el valor a Wikidata
Sigé, 1974
Gèneres

La família se subdivideix en dos clades: un que agrupa Leptictidium i Diaphyodectes, i un que inclou Pseudorhyncocyon, Fordonia i Phakodon.[2]

Els animals d'aquesta família eren euteris primitius i petits, amb unes dimensions màximes d'aproximadament noranta centímetres (Leptictidium tobieni). La seva dieta era omnívora i incloïa sargantanes, petits mamífers i insectes dels quals trencaven l'exoesquelet amb les dents.[3]

El gènere Leptictidium està molt més estudiat que el gènere Pseudorhyncocyon, a causa de la minsa quantitat de material fòssil trobat d'aquest últim. De fet, el primer exemplar trobat de Pseudorhyncocyon, que Filhol usà per definir el gènere i que Sigé definí com a P. cayluxi el 1978, acabà revelant-se com a Leptictidium ginsburgi després de l'anàlisi de Mathis (1989).[4] Un altre suposat exemplar de P. cayluxi fou redefinit, també per Mathis, com a Leptictidium sigei. A més, només s'han trobat unes quantes dents de Pseudorhyncocyon, mentre que al jaciment de Messel (Alemanya) s'hi han trobat nombrosos esquelets complets o gairebé complets de Leptictidium.

ReferènciesModifica

  1. Sigé, 1974, p. 45.
  2. Hooker, J. J «Origin and evolution of the Pseudorhyncocyonidae, a European Paleogene family of insectivorous placental mammals» (en anglès). Palaeontology, 56, 4, 2013, pàg. 807–835. DOI: 10.1111/pala.12018.
  3. Haines, Tim. «New Dawn». A: Walking with Beasts. Londres: BBC Books, 2001 [Consulta: 30 desembre 2007]. 
  4. Mathis, C. «Quelques insectivores primitifs nouveaux de l'Eocène supérieur du sud de la France» (en francès). Bulletin du Muséum national d'histoire naturelle de Paris, 11, 1989, pàg. 33-64.

BibliografiaModifica

  • Sigé, B. «Pseudorhyncocyon cayluxi Filhol, 1892, insectivore géant des Phosphorites du Quercy» (en francès). Palaeovertebrata, 6, 1–2, 1974, pàg. 33–46.