Nyandú menut

(S'ha redirigit des de: Pterocnemia)

El nyandú menut, nyandú de Darwin[1] o nyandú de la Patagònia[2] (Rhea pennata) és un gran ocell no volador, el menor de les dues espècies del seu gènere. Habita la zona de l'Altiplà i de la Patagònia, a Sud-amèrica.

Infotaula d'ésser viuNyandú menut
Rhea pennata Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nombre de cries17,3 Modifica el valor a Wikidata
Període d'incubació de l'ou40 dies Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN22678081 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreRheiformes
FamíliaRheidae
GènereRhea
EspècieRhea pennata Modifica el valor a Wikidata
d'Orbigny, 1834
Nomenclatura
Sinònims
  • Rhea darwinii
  • Rhea macrorhyncha
  • Pterocnemia pennata
  • Pterocnemia darwinii
Subespècies
  • R. pennata garleppi
  • R. pennata tarapacensis
  • R. pennata pennata
Distribució

Modifica el valor a Wikidata

Morfologia modifica

  • Fan 90 – 100 cm d'altura, amb un pes de 15 - 25 kg.[3]
  • Amb aspecte similar a un estruç més petit i amb ales més llargues proporcionalment.
  • Color general marró gris, amb la major part de les plomes del dors i les ales amb la punta blanca.
  • Coll llarg cobert de petites plomes grises i cua no distingible.
  • Bec ample i aplanat. Ulls bruns. Peus amb tres dits i potes gris groguenc.[4]
  • Les races septentrionals tenen una grandària i aspecte semblant, si bé són més brunoses per sobre i amb menys plomes de punta blanca.[5]

Llistat de subespècies modifica

Tradicionalment se n'han descrit tres subespècies:

Alguns autors però, han considerat que aquesta espècie són en realitat dues i que els dos tàxons de l'Altiplà deurien ser considerats una espècie diferent del de la planura meridional de la següent manera:[9]

  • Nyandú de la Patagònia (Rhea pennata).
  • Nyandú de la puna (Rhea tarapacensis).
    • Rhea tarapacensis tarapacensis
    • Rhea tarapacensis garleppi

També s'ha ubicat aquesta espècie al gènere monospecífic Pterocnemia.[10] Estudis genètics recents mostren una gran semblança entre aquesta espècie i el nyandú comú que no justificaria la classificació en dos gèneres diferents.[11]

Reproducció modifica

Fora de la temporada de cria, el nyandú de la Patagònia és molt sociable, formant grups de 5 a 30 individus d'ambdós sexes i edat variable,[3] però quan coven, els mascles es tornen molt agressius. Les femelles ponen els ous fora del niu, i és el mascle el que introdueix la major part, però alguns queden fora, es podreixen i atrauen les mosques, que més tard, mascle i pollets menjaran. La niuada és de 5 – 55 ous, de color groc verdós.[3]

Distribució i hàbitat modifica

Habiten zones de praderia, matoll i encara aiguamolls en dues zones diferents d'Amèrica del Sud, l'Altiplà Andí del Perú, Bolivia i el nord de l'Argentina i Xile, i la Patagònia del sud de Xile i l'Argentina.

Referències modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nyandú menut
  1. «Nyandú menut». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 10/03/2023(català)
  2. «Nyandú menut». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. 3,0 3,1 3,2 S.J.J.F. Davies, Grzimek's Animal Life Enciclopedia. 2a edició, Editor Michael Hutchins. Gale Group.2003. Volum 8 Birds I, Tinamous and Ratites to Hoatzins, pàg.69-74. ISBN 0 7876 5784 0
  4. El nyandú de la Patagònia a Aves de Chile Rev. 22-01-2011
  5. Aves de Chile 1999-2018
  6. 6,0 6,1 6,2 Clements, J (2007)
  7. BirdLife International (2008a)
  8. Alvaro Jaramillo, Peter Burke and David Beadle. Birds of Chile. Publ. Christopher Helm, 2003. ISBN 0-7136-4688-8
  9. Josep del Hoyo i J. Nigel. Illustrated checklist of the birds of the world. Vol.1, Non passerines. Lynx Edicions, 2014. ISBN 978-84-96553-94-1
  10. El nyandú de la Patagònia a ITIS Standard Report Rev. 22-01-2011
  11. F Delsuc1, M Superina, G Ferraris, M-K Tilak i EJP Douzery. 2007. Molecular evidence for hybridisation between the two living species of South American ratites: potential conservation implications. Conservation Genetics 8 (2007) 503-507