Qüestió de noms

Qüestió de noms és el títol d'un opuscle publicat per l'escriptor suecà Joan Fuster el 1962. Es tracta d'un assaig on es teoritza sobre el nom que hauria de tenir la totalitat territorial de la nació catalana, així com els diferents territoris que la integren.[1] Va ser publicat en Edicions d'Aportació Catalana, una petita editorial fundada amb el suport del mateix Fuster, dins la col·lecció Entre tots ho farem.

Infotaula de llibreQüestió de noms
Tipusobra Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
AutorJoan Fuster
LlenguaCatalà
PublicacióPaís Valencià, 1962
EditorialEdicions d'Aportació Catalana
Dades i xifres
TemaHistòria, política
GènereAssaig

Teoria dels nomsModifica

Per a Fuster, la construcció nacional dels Països Catalans girava al voltant d'una essència immutable i perpetuada en el temps i el territori des de l'any 1238, any de la conquesta del Regne de València per Jaume I: la llengua catalana. Aquesta, doncs, es convertia en l'element vertebrador que donava catalanitat a valencians i illencs.[2] Davant la temptació localista, Fuster propugna l'ús del terme Països Catalans, que considera més apte que el de Catalunya Gran o Gran Catalunya, i el qual, pel fet de tractar-se d'un plural, sostenia que salvava i acollia provisionalment les persistències dels particularismes tradicionals:[3]

« Més apta que la forma "Gran Catalunya" o "Catalunya Gran" és la de "Països de Llengua Catalana". I millor encara, la de "Països Catalans", que tant s'ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc, l'avantatge de la concisió i de la "normalitat". En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. »

Aquesta proposta volia representar un pas provisional previ a l'adopció generalitzada del nom Catalunya per designar la totalitat de la nació catalana, quan aquesta hagués aconseguit l'autogovern i hagués recuperat els drets històrics que li pertanyen. Calia, doncs, reservar el nom per a la totalitat de la nació i fer servir la denominació Principat de Catalunya per referir-se a la Catalunya estricta:[4]

« Potser –si més no és el meu punt de vista–, l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, "Catalunya estricta" justament. »

Fuster, malgrat tot, sempre va tenir present en la seva idea de la construcció nacional catalana, que no tot el territori dels Països Catalans era ni havia estat sempre catalanoparlant. L'interior del País Valencià i el Baix Segura es convertien així en un problema greu que calia solucionar. La idea de nació que defensava l'escriptor valencià passava inexorablement pel monolingüisme, i el castellanisme d'algunes comarques històricament valencianes no feia altra cosa que trencar la nació homogènia que defensava.[5]

ReferènciesModifica

  1. “Qüestió de noms”: 50 anys i Sant Tornem-hi per Josep Bargalló
  2. Alan Yates. A propòsit de Joan Fuster. Quaderns d'Orientació Valencianista, 2005, p.95. 
  3. Salvador Ortells Miralles. Joan Fuster, llibre a llibre: Diccionari bibliogràfic. Universitat de València, 2015. 
  4. Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolàs. Joan Fuster, figura de temps. Universitat de Barcelona, 2012, p.15-16. 
  5. Agnès Toda i Bonet. «Anàlisi de "Qüestió de noms" de Joan Fuster». A: Homenatge a Joseph Gulsoy, Volum 3, 2007, p.97-120. ISBN 9788484159735. 

Enllaços externsModifica