Quartet de corda núm. 7 (Xostakóvitx)

El Quartet de corda núm. 7 en fa sostingut menor, op. 108, va ser compost per Dmitri Xostakóvitx el 1960. Va ser estrenat pel Quartet Beethoven (Dmitri Tsiganov, Vassili Xirinski, Vadim Borissovski, Serguei Xirinski) el 15 de maig de 1960 a la Sala Glinka de Leningrad. El va dedicar a la seva primera esposa, Nina Varzar, recentment morta.[1]

Infotaula de composicióQuartet de corda núm. 7
Forma musicalcomposició per a quartet de corda Modifica el valor a Wikidata
Tonalitatfa sostingut menor Modifica el valor a Wikidata
CompositorDmitri Xostakóvitx Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 3885d794-e52c-4737-a523-1514aba0223a Modifica el valor a Wikidata

EstructuraModifica

L'obra té tres moviments amb una durada aproximada de 12 minuts:

  1. Allegretto
  2. Lento
  3. Allegro

Origen i contextModifica

Va arribar el desglaç i la Guerra Freda. La fortalesa de Xostakóvitx no tenia límits; les crisis eren més les que assotaven al seu entorn que a ell mateix. El país es podia estar podrint d'èxit davant el món (el gruix de la intel·lectualitat europea era per definició anticapitalista i, com a mínim, observava amb simpatia els resultats de la revolució russa); els artistes, en constant vigília davant el perniciós art oficialista, es cuidaven de no "desviar-se" o de fer-ho utilitzant un doble llenguatge. Xostakóvitx es va mantenir impassible i impertorbable, i, fins en els seus períodes de més aparent sequera creativa, va saber no "cremar-se".[2]

Xostakóvitx entra en aquest període de la seva vida, acabat d'estrenar el prodigiós Concert per a violoncel núm. 1, de 1959, dedicat al seu amic Mstislav Rostropóvitx, amb una altra composició no menys interessant però segurament més arriscada, el seu cicle de cançons Sàtires, escrit per l'esposa del violoncel·lista, la cèlebre soprano Galina Vixnévskaia. Però aquest any es farà sobretot gloriós per la composició del Quartet núm. 8, una obra mestra, com veurem després, que Xostakóvitx escriu tot just tres mesos després del setè del cicle.[2]

Anàlisi musicalModifica

És una peça estranya, des del punt de vista expressiu. En ella Xostakóvitx torna a unir els tres moviments (Allegretto-Lento-Allegro), com ja va fer en el Núm. 5. Dedicat a Nina Varzar, la seva primera esposa, probablement degut a això la seva forta introspecció expressiva. Aquesta, com l'anterior, és una peça poc valorada, però conté importants claus de l'últim Xostakóvitx. Alan George, viola del Quartet Fitzwilliam, contraposa aquest quartet a l'estil de Beethoven o Bartók observant com Xostakóvitx prefereix explotar les parts al tot, per obtenir aquest sentiment de desolada ironia típic del seu últim període. Així per exemple, en el segon moviment, només sis compassos estan escrits a quatre parts. El tercer és un vals dominat per una melodia que, al seu torn, és producte d'una rara metamorfosi de la brutal fugida inicial.[2]

ReferènciesModifica

  1. «Catàleg d'obres de Dmitri Xostakóvitx» (en anglès). Sikorski Musikverlage Hamburg. [Consulta: 3 gener 2021].
  2. 2,0 2,1 2,2 González Mira, Pedro. «Programa de mà» (en castellà). Fundación Juan March. [Consulta: 3 gener 2021].