Quaternari

Geological time spiral.png
Fanerozoic
Quaternari
Holocè (0,0117 Ma)
Plistocè (2,58 Ma)
Neogen
Pliocè (5,333 Ma)
Miocè (23,03 Ma)
Paleogen
Oligocè (33,9 Ma)
Eocè (56,0 Ma)
Paleocè (66,0 Ma)
Mesozoic
Cretaci (~ 145,0 Ma)
Juràssic (201,3 ± 0,2 Ma)
Triàsic (251,902 ± 0,024 Ma)
Paleozoic
Permià (298,9 ± 0,15 Ma)
Carbonífer (358,9 ± 0,4 Ma)
Devonià (419,2 ± 3,2 Ma)
Silurià (443,8 ± 1,5 Ma)
Ordovicià (485,4 ± 1,9 Ma)
Cambrià (541 ± 1,0 Ma)

El Quaternari és el període geològic que començà fa 2,58 milions d'anys i encara dura. Es tracta del segon període de l'era del Cenozoic. El seu nom fou encunyat per Jules Desnoyers ampliant la divisió del temps geològic en «Primari», «Secundari» i «Terciari» proposada pel geòleg italià Giovanni Arduino.[1]

Aquest període inclou les èpoques glacials més recents i els seus interglacials.

En una revisió recent de la classificació internacional dels períodes geològics, el Quaternari fou incorporat al Neogen. Aquest acte no fou ben rebut per alguns geòlegs. Finalment, el 2009 es decidí tornar a instaurar el Quaternari com un període geològic propi.

GeneralModifica

 
Un ecosistema del Quaternari (bosc mediterrani)

El terme «Quaternari» fou proposat per Jules Desnoyers el 1829 per a referir-se a uns sediments de la conca del Sena que semblaven més recents que les roques del Terciari. El Quaternari comença amb el final del Terciari i arriba fins al present. Cobreix, aproximadament, el temps que duraren les últimes glaciacions, fins al retrocés glacial de l'Holocè. Un ús alternatiu situa l'inici del Quaternari al principi de la glaciació del pol nord fa uns 3 milions d'anys, incloent-hi, doncs, porcions del Pliocè superior. Algunes persones no reconeixen el Quaternari i el consideren un tema informal inclòs en el Neogen, com es pot veure en l'edició del 2003 de la Taula Estratigràfica Internacional, publicada per la Comissió Internacional d'Estratigrafia.

Els 1,8-1,6 milions d'anys del Quaternari representen el temps en què han existit els humans. En un període tan curt, la deriva continental no ha passat de 100 km, quelcom de gairebé irrellevant per als paleontòlegs. Tanmateix, el registre geològic està més ben preservat que el de períodes més antics, i el mapa actual del món s'assembla molt al de principis d'aquest període. Els canvis geogràfics més importants d'aquesta època inclouen l'emergència del Bòsfor i l'Skagerrak durant els períodes glacials, que han convertit respectivament el mar Negre i el mar Bàltic en masses d'aigua dolça; i la seva posterior inundació pel nivell del mar novament ascendent. També inclou el descens periòdic del mar al canal de la Mànega, formant un pont entre Gran Bretanya i Europa i el congelament periòdic de l'estret de Bering, formant un pont entre Àsia i Nord-amèrica. Els Grans Llacs, així com altres grans llacs del Canadà, i la badia de Hudson també són el resultat de l'últim cicle glacial, i són llacs temporals. Amb cada edat glacial del Quaternari, apareixia un nou esquema de llacs i badies.

El clima era principalment un clima de glaciacions periòdiques, amb glaceres continentals que arribaven fins a 40° de latitud. Probablement, a causa de la durada relativament curta del període, no hi aparegueren gaires animals nous. Cap a finals del Plistocè, hi ha haver una gran extinció de grans mamífers a les zones boreals.

Moltes espècies, incloent-hi els dents de sabre, mamuts, mastodonts i gliptodonts, s'extingiren. D'altres, com els cavalls, els camells i els guepards, s'extingiren a Nord-amèrica, on havien aparegut, però aconseguiren prosperar en altres continents.

Edat glacialModifica

El 1821, un enginyer suís anomenat Ignaz Venetz va publicar un article en què suggeria la presència de restes del passatge d'una glacera a una distància considerable dels Alps. Aquesta idea fou inicialment discutida per un altre científic suís, Louis Agassiz, però quan va intentar demostrar-ne la falsedat, acabà acceptant la teoria del seu col·lega. Un any més tard, Agassiz va formular la hipòtesi d'un gran període glacial amb efectes de llarg abast. Aquesta idea el féu famós arreu del món.

Amb el temps, i gràcies al desenvolupament de la geologia, es va comprovar que hi havia diversos períodes d'avenç i retrocés de les glaceres, i que les temperatures a la Terra en el passat eren molt diferents a les actuals. De fet, els cicles de Milanković de Milutin Milanković estan basats en l'assumpció que les variacions en la radiació solar que arriba a la Terra són un factor fonamental en el clima terrestre.

Durant aquest període, enormes glaceres varen avançar i després retirar-se de gran part d'Amèrica del Nord i Europa, parts d'Amèrica del Sud i Àsia, i la totalitat de l'Antàrtida. Es formaren els Grans Llacs i mamífers de gran mida prosperaren en les parts de Nord-amèrica i Euràsia que no estaven cobertes de glaç. Aquests mamífers s'extingiren amb la fi de l'edat glacial, fa uns 10.000 anys. Els humans actuals aparegueren fa uns 100.000 anys.

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Quaternari
Subdivisions del període Quaternari
Sistema Sèrie Estatge Edat (Ma)
Quaternari Holocè 0–0,0117
Plistocè Tarantià (superior) 0,0117–0,126
Ionià (mitjà) 0,126–0,781
Calabrià (inferior) 0,781–1,806
Gelasià (Inferior) 1,806–2,588
Neogen Pliocè Piacenzià més antic
A Europa i Amèrica del Nord, l'Holocè se subdivideix en els estatges Preboreal, Boreal, Atlàntic, Sub-boreal, i Subatlàntic de l'escala de temps Blytt-Sernander. Hi ha moltes subdivisions regionals pel Plistocè superior, en general aquestes representen localment els períodes coneguts de fred (glacial) i calor (interglacial). L'últim període glacial acaba amb el fred sub-estatge del Dryas recent.