Obre el menú principal

Resistència francesa

moviment francès contra les forces d'ocupació durant la II Guerra Mundial
(S'ha redirigit des de: Resistència Francesa)

La Resistència francesa (en francès: La Résistance) és el nom genèric del moviment que va lluitar contra el Govern de Vichy i l'ocupació nazi de França durant la Segona Guerra Mundial. Va començar amb petits grups d'homes que prengueren armes i van a arribar a ser alguns milers. Sabotejaven ponts i línies de ferrocarrils, organitzaven evasions de presoners i lluitaven contra la Gestapo.

Infotaula d'organitzacióResistència francesa
Sten gun France ww2-102.jpg
Dades bàsiques
Tipus entitat Grup d'Organització Armada i maquisard
Activitat
Organització i govern
Seu central 
Format per Brutus Network Tradueix
Afiliacions Resistència francesa
Modifica les dades a Wikidata

S'entén també per Resistència francesa el conjunt de moviments i organismes de resistència francesos davant l'ocupació nazi de França i al govern col·laboracionista de Vichy durant la Segona Guerra Mundial.

Comprèn d'una banda la Resistència exterior que s'organitza entorn del general De Gaulle a partir de juny de 1940 i que engloba les Forces Franceses Lliures (en francès: Forces françaises lliures, FFL), i d'altra banda als moviments de Resistència interior, coneguts com la Resistència (en francès: Résistance intérieure française o La Résistance), que van apareixent durant el període d'ocupació alemanya i que es federaran progressivament. La França Lliure de de Gaulle i el conjunt de la Resistència Interior Francesa s'uneixen el 1942 per conformar la França Combatent (en francès: France Combattante o Forces Françaises Combattantes), terme que a partir d'aquest moment substitueix oficialment al de França Lliure. El 1943, s'uneixen al Comitè Francès d'Alliberament Nacional instal·lat a Alger, per conformar l'Exèrcit Francès d'Alliberament que combatrà al costat dels Aliats fins a l'alliberament de tot el territori francès.

Contingut

Resistència interiorModifica

 
La Creu de Lorena, escollida pel General de Gaulle com el símbol de la Résistance.

És la forma amb què es denomina al conjunt de moviments i canals clandestins que van continuar la lluita contra l'Eix al territori francès després de l'armistici del 22 de juny de 1940, fins a l'alliberament el 1944. La lluita va consistir, d'una banda, en accions d'informació, sabotatge i operacions militars contra les tropes d'ocupació (majoritàriament alemanyes) i contra les forces del règim de Vichy. D'altra banda, es tractaven aspectes més aviat civils i no violents, com l'existència d'una àmplia premsa clandestina, la difusió de fullets, la producció de documentació falsa, l'organització de vagues i manifestacions, la posada en marxa de múltiples xarxes per al salvament tant de presoners de guerra evadits, de refractaris al STO (Servei de Treball Obligatori) i de jueus perseguits.

La Resistència va poder manifestar tant a la ciutat com al camp, sobretot-per aquest últim-arran del naixement del maquis a la primavera de 1943 (el nom maquis es refereix a un tipus de vegetació mediterrània, la màquia, un bosc frondós-particularment a Còrsega-i encara més a l'expressió corsa « prendre li maquis », que significa refugiar-se al bosc per fugir de les autoritats o bé d'una vendetta ). L'exèrcit de les ombres va reunir a homes de tots els horitzons, exposats a una terrorífica repressió per la RSHA, l'Abwehr, la Wehrmacht, així com la Milícia Francesa i la policia de l' Estat francès (règim de Vichy).

Encara que la Resistència activa i organitzada mai va representar més del 2 o 3% de la població francesa, no hagués pogut sobreviure ni desenvolupar-se sense innombrables complicitats populars, en particular en l'època dels maquis.

MembresModifica

Els resistents van ser homes i dones de totes les edats, encara que sovint joves, fins i tot molt joves. Els estudis apunten que, tot i que la Resistència va comptar amb autèntics personatges romàntics i bohemis, la gran majoria d'ells estaven casats, tenien un ofici i una vida de família. Entre aquests cabien universitaris, mestres, periodistes, enginyers, eclesiàstics, militars, adolescents de les classes mitjanes i superiors, tant com obrers, estenedors o artesans. Només una minoria vivia a temps complet en una total clandestinitat.

Totes les capes socials, totes les sensibilitats polítiques, filosòfiques i religioses estan representades en el si de la Resistència. Tanmateix, els jueus, els demòcrata-cristians, els socialistes i els comunistes són els que més omplien les seves files. Si bé la classe dels grans empresaris està molt poc present-malgrat excepcions destacables (Peugeot, Michelin) -, en canvi nombrosos elements tradicionalment conservadors, com els de l'Església, els militars o l'aristocràcia, participen de forma significativa en la lluita.

Una gran quantitat d'estrangers van combatre amb els resistents francesos: antifeixistes italians, antinazis alemanys i republicans espanyols refugiats a França, immigrants polonesos, ucraïnesos i armenis, jueus apàtrides. Francesos o estrangers, cal subratllar que a nivell representatiu, els jueus van destacar dins de la Resistència, en tots els nivells de responsabilitat i en totes les formes de combat subterrani. També s'hi van unir molts membres de les milícies confederals, cenetistes i republicans exiliats de la Guerra Civil espanyola.

Les diferents maneres de considerar la ResistènciaModifica

Historiador del compromís resistent, Olivier Wieviorka afirma que la Resistència pot organitzar-se segons una lògica de guerra, en la qual es lliguen les xarxes resistents amb la lluita dels exèrcits, o segons una lògica d'ocupació, en la qual participen només els moviments i les formes civils. Henri Michel, fundador del Comitè d'Història de la Segona Guerra mundial, definia la Resistència com "el conjunt dels combats en nom de la llibertat de la pàtria i de la dignitat humana" contra l'ocupant i els seus aliats.

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica