Riyad al-Sulh

polític libanès

Riyad as-Sulh o Riad el-Solh o Riad El Solh (àrab: رياض الصلح, Riyāḍ aṣ-Ṣulḥ) (Sidó, 1894Amman, 17 de juliol de 1951) va ser un polític libanès que va ser dues vegades primer ministre, sent el primer primer ministre del Líban després de la independència.[1][2]

Infotaula de personaRiyad al-Sulh
Riad-el-Solh.png
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(ar) رياض الصلح Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1894 Modifica el valor a Wikidata
Sidó (Líban) Modifica el valor a Wikidata
Mort17 juliol 1951 Modifica el valor a Wikidata (56/57 anys)
Amman (Jordània) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortHomicidi Modifica el valor a Wikidata
Primer ministre del Líban
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióSunnisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de París
La Sorbona
Collège Saint Joseph – Antoura (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópolític Modifica el valor a Wikidata
PartitComitè d’Unió i Progrés Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeFayza Al Jabiri (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
FillsLeila Al Solh (en) TradueixMona Al Solh (en) TradueixLamia Al Solh (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
PareReda Al Solh (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Signatura
توقيع رياض الصلح.svg Modifica el valor a Wikidata

Lloc webel-solh.com Modifica el valor a Wikidata
Riad el-Solh

BiografiaModifica

JoventutModifica

Riad el-Solh va néixer a Saida o Sidó el 1894.[1] La seva família era una destacada família sunnita de terratinents del sud del Líban, principalment a Sidó.[3][4] El seu pare va ser Rida el-Solh, un sub-governador reformista a Nabatiyeh i a Saida i un líder nacionalista àrab destacat.[5] Rida el-Solh va ser jutjat pels otomans el 1915 i va anar a l'exili, a Esmirna.[5] Després va servir com a governador otomà a Salonica.[5] També va treballar com a conseller d'interior de l'emir Faisal en el govern de Damasc.[6]

Riad el-Solh va estudiar dret i ciència política a la Sorbona.[1] Va passar la major part de la seva vida a Istanbul durant la seva joventut, ja que el seu pare va ser diputat en el Parlament otomà.[6]

TrajectòriaModifica

El-Solh va servir com a primer ministre del Líban dues vegades. El seu primer mandat va ser just després de l'arribada del Líban a la independència (25 de setembre de 1943 – 10 de gener de 1945).[7] El-Solh va ser escollit pel president Bishar al-Khouri com el seu primer Ministre.[8] El-Solh i al-Khouri van aconseguir implementar el Pacte Nacional (al-Mithaq al-Watani) el novembre de 1943 que establia un marc per donar cabuda a les diferents confessions del Líban.[9][10][11] El Pacte Nacional era un pacte de cavallers no escrit.[12] El Pacte establia que el president, primer ministre i president del Parlament al Líban havien de ser assignat als tres grans grups confessionals basats en el cens de 1932, és a dir, maronites cristians, musulmans sunnites i xiïtes, respectivament.[12] Durant el seu primer mandat, el-Solh també va servir com a ministre de subministraments i reserves a partir del 3 de juliol de 1944 fins al 9 de gener de 1945.[13]

El-Solh va ser altre cop primer ministre a partir del 14 de desembre de 1946 i fins al 14 de febrer de 1951,[14] sota la presidència de Bishar al-Khouri.[15] El-Solh va ser crític amb el rei Abdal·lah I de Jordània, i va tenir un paper important en la concessió de la benedicció per part del comitè polític de la Lliga Àrab al Govern de la Gran Palestina durant el seu segon mandat.[16]

AssassinatModifica

El-Solh va escapar d'un intent d'assassinat el març de 1950.[5][17] Va ser perpetrat per un membre del Partit Social Nacionalista Sirià.[5]

No obstant això, uns mesos després de deixar el càrrec d eprimer ministre, va ser abatut a tirs el 17 de juliol de 1951 a l'aeroport de Marka a Amman per membres del mateix Partit Social Nacionalista Sirià.[3][14] L'atac va ser perpetrat per tres homes armats, que el van matar en venjança per l'execució d'Antoun Saadeh, un dels líders i fundadors del partit.[18][19][20]

Vida personalModifica

El-Solh, estava casat amb Fayza al-Jabri, la germana del dues vegades primer ministre de Síria, Saadallah al-Djabiri.[21] Van tenir cinc filles i un fill, Rida, que va morir en la infància.[5] La seva filla gran, Aliya (1935-2007), va continuar el camí del seu pare en la lluita per un Líban lliure i segur. Aliya va propagar el ric patrimoni cultural del Líban a l'estranger fins a la seva mort a París.

Lamia el-Solh (nascuda el 1937) es va casar amb el príncep Mulay Abdallah del Marroc, oncle del rei Mohammed VI.[22] Els seus fills són Mulay Hicham, Moulay Ismail i una filla Lalla Zineb.

Mona Al Solh es va casar a l'Aràbia saudita amb el príncep Talal bin Abdulaziz.[23][24] Fou la mare dels prínceps Al-Waleed bin Talal i Khalid bin Talal i de la princesa Reema bint Talal.[23][25]

Bahija el-Solh es va casar a Said al-Assad, que fou ambaixador libanès a Suïssa i membre del parlament. Tingueren dos fills i dues filles.

La filla més jove, Leila el-Solh Hamade, va ser nomenada com una de les dues primeres dones ministres al govern d'Omar Karami.[26]

LlegatModifica

El llibre de Patrick Seale La lluita per la independència àrab (2011), que tracta la història de l'Orient mitjà des dels darrers anys de l'Imperi Otomà fins a la dècada de 1950, se centra en la influència de la carrera i de la personalitat d'el-Solh.[6]

Una plaça del centre de Beirut, la Riad al-Solh Square, va ser anomenada en honor seu.[27]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 «Riad al-Solh commemorated with launch of biography». The Daily Star, 06-03-2010 [Consulta: 12 juliol 2012].[Enllaç no actiu]
  2. Muhammad Mugraby, The syndrome of one-time exceptions and the drive to establish the proposed Hariri court, Mediterranean Politics, special issue: The Politics of Violence, Truth and Reconciliation in the Arab Middle East, vol 13, issue 2, pags 171–194, Taylor and Francis, DOI 10.1080/13629390802127513, juliol de 2008
  3. 3,0 3,1 R. Hrair Dekmejian, Patterns of Political Leadership: Egypt, Israel, Lebanon, accés 21 d'octubre de 2012, ISBN 978-0-87395-291-0
  4. Lebanon's Predicament, 1987, Columbia University Press, New York, per Samir Khalafm, accés 31 agost 2013
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Kechichian, Joseph A. «Resolute fighter for freedom». Gulf News, 11-06-2009 [Consulta: 7 abril 2013].
  6. 6,0 6,1 6,2 Interview with Patrick Seale a The Global Dispatches
  7. Rulers of Lebanon a la Jewish Virtual Library
  8. Almula Türedi Lebanon: at the edge of another civil war Arxivat 2016-10-08 a Wayback Machine., Perceptions, 2008, pags 21–36
  9. Leila Tarazi Fawaz, An Occasion for War: Civil Conflict in Lebanon and Damascus in 1860, University of California Press, ISBN 978-0-520-08782-8
  10. Philip G. Roede i Donald S. Rothchild Sustainable Peace: Power And Democracy After Civil Wars, 2005, Cornell University Press, ISBN 978-0-8014-8974-7
  11. Michael Hudson, Democracy and Social Mobilization in Lebanese Politics, Comparative Politics, gener de 1969, DOI 10.2307/421387
  12. 12,0 12,1 Vanessa E. Shields i Nicholas Baldwin Beyond Settlement: Making Peace Last After Civil Conflict, 2008, Associated University Presse, ISBN 978-0-8386-4183-5
  13. «Former ministers, Ministry of Economy and Trade». Arxivat de l'original el 2013-02-21. [Consulta: 25 juliol 2016].
  14. 14,0 14,1 Kamil Dib, "Warlords and Merchants, The Lebanese Business and Political Establishment", p. 89
  15. «Political leaders of Lebanon». Arxivat de l'original el 2003-06-08. [Consulta: 25 juliol 2016].
  16. Avi Shlaim, The Rise and Fall of the All-Palestine Government in Gaza, Journal of Palestine Studies, 1990, vol. 20, nº 1, pags 37–53, DOI 10.2307/2537321
  17. Are Knudsen, Acquiescence to assassinations in post-civil war Lebanon?, Mediterranean Politics, vol 15, nº 1, Taylor and Francis. DOI 10.1080/13629391003644611
  18. «Six major leaders killed in Lebanon since 1943». The Telegraph, 02-06-1987 [Consulta: 6 novembre 2012].
  19. N. Kliot, The collapse of the Lebanese state, Middle Eastern Studies, vol 23 nº 1, Taylor and Francis, DOI 10.1080/00263208708700688
  20. Tim Llewellyn, Spirit of the Phoenix: Beirut and the Story of Lebanon, I.B.Tauris, 2010, ISBN 978-1-84511-735-1
  21. The Middle East enters the twenty-first century, By Robert Owen Freedman, Baltimore University 2002, page 218.
  22. Morocco Foreign Policy And Government Guide, International Business Publications, Arxivat 2016-11-27 a Wayback Machine. ISBN 978-0-7397-6000-0
  23. 23,0 23,1 Henderson, Simon «The Billionaire Prince». Foreign Policy, 27-08-2010 [Consulta: 21 octubre 2012]. Arxivat 13 October 2012[Date mismatch] a Wayback Machine.
  24. Moubayed, Sami «Lebanon cabinet: A tightrope act». Lebanon Wire, 01-02-2011 [Consulta: 7 abril 2013].
  25. Mamoun Fandy, (Un)civil War of Words: Media and Politics in the Arab World, 2007, Greenwood Publishing Group, ISBN 978-0-275-99393-1
  26. Leila Al Solh, World Association of girl guides and girl scoutes[Enllaç no actiu]
  27. «The Killing Will Continue Until,C*». Dar Al Hayat, 25-10-2012 [Consulta: 28 març 2013].