Obre el menú principal

Riyad al-Sulh o Riad al-Solh —en àrab رياض الصلح, Riyāḍ aṣ-Ṣulḥ— (Saida, 1894Amman, 17 de juliol de 1951) va ser un polític libanès que va ser dues vegades primer ministre, sent el primer primer ministre del Líban després de la independència.[1][2]

Infotaula de personaRiyad al-Sulh
Riad al Solh statue.jpg
Nom original (ar) رياض الصلح
Biografia
Naixement 1894
Sidó
Mort 17 juliol 1951 (56/57 anys)
Amman
  Primer ministre del Líban 

Religió Sunnisme
Educació Universitat de París
La Sorbona
Activitat
Ocupació Polític
Partit polític Committee of Union and Progress Tradueix
Família
Cònjuge Fayza Al Jabiri Tradueix
Fills Leila Al Solh Tradueix
Mona Al Solh Tradueix
Pare Q12213447 Tradueix

Lloc web Lloc web oficial
Modifica les dades a Wikidata
Riyad al-Sulh

Contingut

BiografiaModifica

JoventutModifica

Riyad al-Solh va néixer a Saida o Sidó el 1894.[1] La seva família era una destacada família sunnita de terratinents del sud del Líban, principalment a Sidó.[3][4] El seu pare va ser Rida al-Sulh, un reformista sub-governador a Nabatiyeh i a Saida i un líder nacionalista àrab destacat.[5] Rida al-Solh va ser jutjat pels otomans el 1915 i va anar a l'exili a Esmirna a l'Imperi Otomà.[5] Després va servir com a governador otomà a Salonica.[5] També va treballar com a conseller d'interior de l'emir Faisal en el govern de Damasc.[6]


Riyad al-Solh va estudiar dret i ciència política a la Sorbona.[1] Va passar la major part de la seva vida a Istanbul durant la seva joventut ja que el seu pare va ser diputat en el Parlament otomà.[6]

TrajectòriaModifica

Solh va servir com a primer ministre del Líban dues vegades. El seu primer mandat va ser just després de l'arribada del Líban a la independència (25 de setembre de 1943 – 10 de gener de 1945).[7] Al-Sulh va ser escollit pel president Bishar al-Khouri com el seu primer Ministre.[8] Sulh i Khouri van aconseguir implementar el Pacte Nacional (al-Mithaq al-Watani) el novembre de 1943 que establia un marc per donar cabuda a les diferents confessions del Líban.[9][10][11] El Pacte Nacional era un pacte de cavallers no escrit.[12] El Pacte establia que el president, primer ministre i president del Parlament al Líban havien de ser assignat als tres grans grups confessionals basats en el cens de 1932, és a dir, maronites cristians, musulmans sunnites i xiïtes, respectivament.[12] Durant el seu primer mandat, al-Sulh també va servir com a ministre de subministraments i reserves a partir del 3 de juliol de 1944 fins al 9 de gener de 1945.[13]

Al-Sulh va ser altre cop primer ministre a partir del 14 de desembre de 1946 i fins al 14 de febrer de 1951,[14] sota la presidència de Bishar al-Khouri.[15] Al-Sulh va ser crític amb el rei Abdal·lah I de Jordània, i va tenir un paper important en la concessió de la benedicció per part del comitè polític de la Lliga Àrab al Govern de la Gran Palestina durant el seu segon mandat.[16]

AssassinatModifica

Al-Sulh va escapar d'un intent d'assassinat el març de 1950.[5][17] Va ser perpetrat per un membre del Partit Social Nacionalista Sirià.[5]

No obstant això, uns mesos després de deixar el càrrec d eprimer ministre, va ser abatut a tirs el 17 de juliol de 1951 a l'aeroport de Marka a Amman per membres del mateix Partit Social Nacionalista Sirià.[3][14] L'atac va ser perpetrat per tres homes armats, que el van matar en venjança per l'execució d' Anton Saadeh, un dels líder i fundador del partit.[18][19][20]

Vida PersonalModifica

Al-Sulh, estava casat amb Fayza al-Jabri, la germana del dues vegades el primer ministre de Síria, Saadallah al-Jabiri.[21] Van tenir cinc filles i un fill, Rida, que va morir en la infància.[5] La seva filla gran, Aliya (1935-2007), va continuar el camí del seu pare en la lluita per un Líban lliure i segur.  Aliya va propagar el ric patrimoni cultural del Líban a l'estranger fins a la seva mort a París.

Lamia al-Sulh (nascuda el 1937) es va casar al ara difunt Príncep Mulay Abdallah del Marroc, oncle del rei Mohammed VI.[22] Els seus fills són Mulay Hicham, Moulay Ismail i una filla Lalla Zineb.

Mona Al Solh va estar casada a l' Aràbia saudita amb el Príncep Talal bin Abdulaziz.[23][24] Fou la mare del príncep Al-Waleed bin Talal, del príncep Khalid bin Talal i de la princesa Reema bint Talal.[23][25]

Bahija al-Sulh es va casar a Said al-Assad, que fou ambaixador libanès a Suïssa i membre del parlament. Tenien dos fills i dues filles.

La seva filla més jove, Leila al-Sulh Hamade, va ser nomenada com a una de les dues primeres dones ministres al govern d'Omar Karami.[26]

LlegatModifica

El llibre de Patrick Seale "La Lluita per la independència Àrab (2011) s'ocupa de la història de l' Orient mitjà, des dels darrers anys de l' Imperi Otomà fins a la dècada de 1950 i es centra en la influència de la carrera i de la personalitat d'al-Sulh.[6] Una plaça del centre de Beirut, la Riyad al-Solh Square, va ser anomenada en el seu honor.[27]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 «Riad al-Solh commemorated with launch of biography». The Daily Star, 06-03-2010 [Consulta: 12 juliol 2012].
  2. Muhammad Mugraby, The syndrome of one-time exceptions and the drive to establish the proposed Hariri court, Mediterranean Politics, special issue: The Politics of Violence, Truth and Reconciliation in the Arab Middle East, vol 13, issue 2, pags 171–194, Taylor and Francis, DOI 10.1080/13629390802127513, juliol de 2008
  3. 3,0 3,1 R. Hrair Dekmejian, Patterns of Political Leadership: Egypt, Israel, Lebanon, accés 21 d'octubre de 2012, ISBN 978-0-87395-291-0
  4. Lebanon's Predicament, 1987, Columbia University Press, New York, per Samir Khalafm, accés 31 agost 2013
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Kechichian, Joseph A. «Resolute fighter for freedom». Gulf News, 11-06-2009 [Consulta: 7 abril 2013].
  6. 6,0 6,1 6,2 Interview with Patrick Seale a The Global Dispatches
  7. Rulers of Lebanon a la Jewish Virtual Library
  8. Almula Türedi Lebanon: at the edge of another civil war, Perceptions, 2008, pags 21–36
  9. Leila Tarazi Fawaz, An Occasion for War: Civil Conflict in Lebanon and Damascus in 1860, University of California Press, ISBN 978-0-520-08782-8
  10. Philip G. Roede i Donald S. Rothchild Sustainable Peace: Power And Democracy After Civil Wars, 2005, Cornell University Press, ISBN 978-0-8014-8974-7
  11. Michael Hudson, Democracy and Social Mobilization in Lebanese Politics, Comparative Politics, gener de 1969, DOI 10.2307/421387
  12. 12,0 12,1 Vanessa E. Shields i Nicholas Baldwin Beyond Settlement: Making Peace Last After Civil Conflict, 2008, Associated University Presse, ISBN 978-0-8386-4183-5
  13. Former ministers, Ministry of Economy and Trade
  14. 14,0 14,1 Kamil Dib, "Warlords and Merchants, The Lebanese Business and Political Establishment", p. 89
  15. Political leaders of Lebanon
  16. Avi Shlaim, The Rise and Fall of the All-Palestine Government in Gaza, Journal of Palestine Studies, 1990, vol. 20, nº 1, pags 37–53, DOI 10.2307/2537321
  17. Are Knudsen, Acquiescence to assassinations in post-civil war Lebanon?, Mediterranean Politics, vol 15, nº 1, Taylor and Francis. DOI 10.1080/13629391003644611
  18. «Six major leaders killed in Lebanon since 1943». The Telegraph, 02-06-1987 [Consulta: 6 novembre 2012].
  19. N. Kliot, The collapse of the Lebanese state, Middle Eastern Studies, vol 23 nº 1, Taylor and Francis, DOI 10.1080/00263208708700688
  20. Tim Llewellyn, Spirit of the Phoenix: Beirut and the Story of Lebanon, I.B.Tauris, 2010, ISBN 978-1-84511-735-1
  21. The Middle East enters the twenty-first century, By Robert Owen Freedman, Baltimore University 2002, page 218.
  22. Morocco Foreign Policy And Government Guide, International Business Publications, ISBN 978-0-7397-6000-0
  23. 23,0 23,1 Henderson, Simon «The Billionaire Prince». Foreign Policy, 27-08-2010 [Consulta: 21 octubre 2012].
  24. Moubayed, Sami «Lebanon cabinet: A tightrope act». Lebanon Wire, 01-02-2011 [Consulta: 7 abril 2013].
  25. Mamoun Fandy, (Un)civil War of Words: Media and Politics in the Arab World, 2007, Greenwood Publishing Group, ISBN 978-0-275-99393-1
  26. Leila Al Solh, World Association of girl guides and girl scoutes
  27. «The Killing Will Continue Until,C*». Dar Al Hayat, 25-10-2012 [Consulta: 28 març 2013].