Rossana Rossanda

periodista i comunista italiana

Rossana Rossanda (Pula, 23 d'abril de 1924 Roma, 20 de setembre de 2020) fou una periodista, cofundadora del diari Il manifesto, política comunista, diputada, escriptora i protagonista destacada de la política italiana de la segona meitat del segle XX.[1][2]

Infotaula de personaRossana Rossanda
Rossana Rossanda.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement23 abril 1924 Modifica el valor a Wikidata
Pula (Croàcia) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 setembre 2020 Modifica el valor a Wikidata (96 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri Monumental Verano Modifica el valor a Wikidata
Emblem of Italy.svg Diputada de la República d'Itàlia
16 maig 1963 – 4 juny 1968 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Ideologia políticaMarxisme Modifica el valor a Wikidata
ReligióAteisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Milà Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballMoviment obrer i estudis de gènere Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Roma
Milà Modifica el valor a Wikidata
OcupacióPeriodista, traductora, política, escriptora i assagista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorIl manifesto (en) Tradueix
Hoepli (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit d'Unitat Proletària (1974–)
Partit Comunista Italià (dècada del 1940–1969) Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsAntonio Banfi Modifica el valor a Wikidata
Família
ParellaK.S. Karol Modifica el valor a Wikidata
GermansMarina Rossanda Modifica el valor a Wikidata
Premis

BiografiaModifica

Rossana Rossanda va nàixer a una família de classe mitjana a Pola (avui Pula, Croàcia) el 1924, durant la consolidació inicial del règim feixista de Benito Mussolini. A la seva infantesa es traslladà repetidament, primer a Lido de Venècia i després a Milà.[3]

Alumna del filòsof italià Antonio Banfi (el fill d'Antonio Banfi, Rodolfo, seria el seu primer marit), essent molt jove va participar en la Resistència partisana, convertida en la partisana «Miranda» a l'edat de dinou anys, el 1943, quan l'Alemanya nazi va envair Itàlia. En els següents vint mesos, ella i els seus camarades s'uniren a la lluita de la Resistència, en la que el PCI era la força més gran. Rossana no participà en combats armats, però participà com a missatgera clandestina i correu de contraban.[3]

Quan acabà la Segona Guerra Mundial, es va afiliar al Partit Comunista Italià (PCI) el 1946. En poc temps, gràcies en part a la seva profunda cultura, fou nomenada per Palmiro Togliatti, responsable de política cultural del PCI. El 1963 fou escollida per primera vegada per a la Cambra dels Diputats italiana.[1]

El 1962 féu una visita fracassada per ajudar la resistència espanyola contra Franco, el 1967 va ser rebuda a Cuba personalment per Fidel Castro, i cada cop més prestava atenció tant al Vietnam com la Revolució Cultural a la Xina com a nous fars d'esperança per als comunistes.[3]

Il manifestoModifica

El 1968, va publicar un petit assaig, titulat L'anno degli studenti («L'any dels estudiants»), en el qual afirmava la seva adhesió al moviment de protesta juvenil que es desenvolupà precisament en aquell any. Contrària al socialisme real de la Unió Soviètica, al costat de Luigi Pintor, Valentino Parlato i Lucio Magri, va contribuir al naixement d'Il manifesto, que va ser tant un partit polític com un diari.[4] A pesar de l'opinió contrària d'Enrico Berlinguer, Rossanda va ser expulsada del PCI després del XII Congrés nacional celebrat a Bolonya el 1969.[5] El periòdic destacà per la seriositat dels seus articles sobre política internacional, com palesen les entrevistes amb personatges que van des de Gabriel García Márquez a Deng Xiaoping. El seu esperit, franc i no sectari, l'il·lustra bé el seu article sobre la visita al Xile de Salvador Allende el 1971:

« Vaig parlar amb detall amb Allende durant l'esmorzar al palau presidencial, on havia estat convidada amb Paul Sweezy i Michael Gutelman, als quals dues universitats de Santiago havien convidat per participar en un seminari sobre "societats transicionals". La nostra presència irrità els comunistes xilens, que abandonaren el seminari i ens atacaren d'una manera extraordinàriament crua al seu periòdic no oficial… Ens van anomenar "gringos ignorants" i renegats "pro-Beijing". Així que, quan el president ens convidà —tot i els seus sòlids vincles amb el Partit Comunista—, els donà una lliçó. Sabia que cap de nosaltres havia deixat al marge els seus dubtes o representat de manera equivocada les nostres posicions només pel fet de ser convidats. Uns minuts després d'asseure'ns a la taula em preguntà: "Hi ha alguna cosa en aquest país que us convenci, camarada?" »

El 1976, el partit Manifesto obtingué només el 0,8% dels vots i, a causa –en part– de la derrota electoral, es va unificar amb el Partit d'Unitat Proletària (PdUP), és a dir, amb els sectors del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP) i de l'MPL que no havien acceptat unir-se al PCI o al Partit Socialista italià (PSI) després de la derrota electoral de 1972, donant vida al PdUP pel Comunisme, del qual va ser cofundadora.

Després d'haver estat directora del periòdic Il Manifesto, Rossanda va abandonar la política activa per a dedicar-se principalment al periodisme i a la literatura, no abandonant, tanmateix, el debat polític i la reflexió sobre el moviment obrer i el feminisme a Itàlia.[6]

El 2006, publicà la seva autobiografia: La Ragazza del secolo scorso («La noia del segle passat»), que se situà segona en la 59a edició del Premi Strega, el màxim guardó literari que es pot guanyar a Itàlia. L'any 2008 entrà a formar part del Consell Editorial de la revista Sin Permiso, una revista digital de política internacional que té una periodicitat setmanal. Rossana Rossanda hi analitzava l'actualitat política del seu país i del món sencer.[7] Comunista fins al final, insistí que l'esquerra havia de defensar la seva pròpia identitat i prendre partit sense fissures amb els explotats i oprimits.[3]

Obra punlicadaModifica

Entre les seves obres destaquen:

  • Note su alcuni aspetti teorici e politici del dibattito sul controllo operaio, in Rivista storica del socialismo, 1959.
  • L'anno degli studenti, Bari, De Donato, 1968.
  • Il marxismo di Mao Tse-tung e la dialettica, con Charles Bettelheim, Milano, Feltrinelli, 1974.
  • Le altre. Conversazioni a Radiotre sui rapporti tra donne e politica, liberta, fraternita, uguaglianza, democrazia, fascismo, resistenza, stato, partito, rivoluzione, femminismo, Milano, Bompiani, 1979; Milano, Feltrinelli, 1989. ISBN 88-07-81063-8.
  • Un viaggio inutile o della politica come educazione sentimentale, Milano, Bompiani, 1981; Milano, Il saggiatore, 1996. ISBN 88-428-0326-X; Torino, Einaudi, 2008. ISBN 978-88-06-19298-3.
  • Anche per me. Donna, persona, memoria dal 1973 al 1986, Milano, Feltrinelli, 1987. ISBN 88-07-08037-0.
  • L'armonia senza parole, in Un tocco da maestro, Roma, Manifestolibri, 1991. ISBN 88-7285-011-8.
  • Se la felicità.... Per una critica al capitalismo a partire dall'essere donna. Roma, 21 marzo 1992, con Alessandra Bocchetti e Christa Wolf, Roma, Centro culturale Virginia Woolf, Gruppo B, 1992.
  • Brigate rosse. Una storia italiana, con Carla Mosca, Milano, Anabasi, 1994. ISBN 88-417-2007-7. Il libro è tratto da una serie di interviste a Moretti, realizzate in carcere dalle due giornaliste nel luglio e agosto 1993.
  • Appuntamenti di fine secolo, con Pietro Ingrao, Roma, Manifestolibri, 1995. ISBN 88-7285-089-4.
  • La vita breve. Morte, resurrezione, immortalità, con Filippo Gentiloni, Parma, Pratiche, 1996. ISBN 88-7380-261-3.
  • Note a margine, Torino, Bollati Boringhieri, 1996. ISBN 88-339-0958-1.
  • I comunisti e l'Urss, in Sul libro nero del comunismo. Una discussione nella sinistra, Roma, Manifestolibri, 1998. ISBN 88-7285-158-0.
  • A centocinquant'anni dal «Manifesto del Partito Comunista», in Il Manifesto del Partito comunista 150 anni dopo, a cura di, Roma, Manifestolibri, 2000. ISBN 88-7285-236-6.
  • La ragazza del secolo scorso, Torino, Einaudi, 2005. ISBN 88-06-14375-1.
  • La perdita, con Manuela Fraire, Torino, Bollati Boringhieri, 2008. ISBN 978-88-339-1875-4.
  • Un viaggio inutile, Torino, Einaudi SuperET, 2008. ISBN 978-88-061-9298-3.
  • Il film del secolo, con Mariuccia Ciotta e Roberto Silvestri, Milano, Bompiani, 2013. ISBN 978-88-452-6821-2.
  • Quando si pensava in grande. Tracce di un secolo. Colloqui con venti testimoni del Novecento, Torino, Einaudi Stile Libero, 2013. ISBN 978-88-062-1081-6.
  • Questo corpo che mi abita, Torino, Bollati Boringhieri, 2018 .

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «Rossana Rossanda: La camarada de Milán». New Left Review núm 49 (Reproduït a La espina roja), març-abril 2008.
  2. «La vida y el ejemplo de Rossana Rossanda (1924-2020). Entrevista» (en castellà). Sin Permiso, 27-09-2020. [Consulta: 28 setembre 2020].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Broder, David. «Rossana Rossanda (1924-2020)». Catarsi Magazín, 28-09-2020.
  4. Arias, Juan «Crisis en el diario comunista italiano 'Il Manifesto'». El País, 14-06-1990.
  5. Caprara, Massimo. Quando le botteghe erano oscure. Il saggiatore, 1997, p. 234 pàgines. 
  6. Rossanda, Rossana. La ragazze del secolo scorso. Torí: Einaudi, 2005. 
  7. Di Francesco, Tommaso «Rossana Rossanda: "No hem de simplificar el nou cas italià"». Il Manifesto, 05-04-2018.

Vegeu tambéModifica