Rustúmida

(S'ha redirigit des de: Rustàmides)

La dinastia rustúmida o rustàmida fou una nissaga ibadita que va governar l'emirat de Tahart, actualment a Algèria, del 778 al 909.

Infotaula d'organitzacióRustúmida
Dades
Tipusdinastia i estat desaparegut modifica
Idioma oficialàrab modifica
Història
Creació767 (Gregorià) modifica
Dissolució969 (Gregorià) modifica
Reemplaçat perCalifat Fatimita modifica

Amb la gran revolta amaziga de Maysara el 740, gran part del Magreb va quedar fora de l'autoritat dels omeies. El cap ibadita Abu-l-Khattab al-Maafirí fou elegit imam pels ibadites i al començament del 758 es va apoderar de Trípoli de Líbia. Fou reconegut pels nafusa, els hawwara i altres tribus, amb el suport de les quals es va apoderar de tota la Tripolitana amb Trípoli com a capital. El juny/juliol del 758 les seves forces van ocupar Kayrawan, a Ifríqiya, que en aquell moment estava en mans de la tribu amaziga dels warfajjuma, que eren kharigites sufrites; el govern de la ciutat fou confiat a Abd-ar-Rahman ibn Rústum (o Rústam), el futur fundador de l'imamat ibadita a Tahart.

Abd-al-Rahman ibn Rústum era segurament un noble d'origen persa simpatitzant de les doctrines ibadites. El 752 era a Bàssora, la capital ibadita. Fou un dels cinc missioners enviats pel cap espiritual ibadita de Bàssora Abu-Ubayda at-Tamim amb l'orde de fundar un imamat al Magreb, i es va establir a Kayrawan on el 758 va assolir el govern. Els kharigites sufrites havien format estats a Sigilmasa, Tlemcen i Salé, i tot el Magreb havia escapat de les mans del nou califat abbàssida. El 761 Muhàmmad ibn al-Àixath al-Khuzaí, governador abbàssida d'Egipte, va vèncer a la batalla de Tawurgha, prop de la costa, a pocs dies de marxa a l'est de Trípoli (mai/juny), i l'imam Abu-l-Khattab va morir junt amb uns dotze mil homes. L'agost del 761 Ibn al-Àixath va recuperar Kayrawan i Ibn Rústum va fugir cap al Magreb central, arribant a la regió de Tahart on hi habitaven diverses tribus amazigues ibadites i va iniciar una nova lluita. El 768 va assetjar sense èxit Tubna, capital del Zab. Kayrawan estava sòlidament en mans abbàssides i Ibn Rústum va renunciar a la seva conquesta i va optar per fundar un regne propi a Tahart. El 763 Va fundar una nova ciutat de Tahart o Tihart (en endavant distingida com la Nova, mentre l'anterior era anomenada Tahart la Vella) a uns 9 km a l'oest de la moderna Tihert o Tiaret. Seria el 778 o 779 quan va rebre la investidura com imam.

Abd-ar-Rahman va seguir una política de pau amb els veïns (els governadors abbàssides d'Ifríqiya, els idríssides del Marroc (de Fes) i els midrarites de Sigilmasa). Va consolidar el seu estat amb el suport econòmic dels ibadites d'Orient i va impulsar el comerç al Sàhara. Degué morir el 788, després d'haver designat un consell per tal d'escollir el nou imam. Fou escollit el seu fill Abd-al-Wahhab ibn Abd-ar-Rahman, però una facció es va mostrar contrària i va sorgir la secta dels nukkarites. Els idríssides es van apoderar de Tlemcen (789) sense reacció. El 811 un conflicte entre els rustúmides i els amazics zenetes (que eren mutazalites wassilites) es va resoldre més aviat a favor de Tahart. Encara es va produir una nova escissió, els khalafiyya, quan Khàlaf ibn as-Samh, nét de l'imam Abu-l-Khattab, va succeir el seu pare as-Samh com a governador del Jabal Nafusa, sense l'aprovació de l'imam de Tahart (que temia el sorgiment d'una dinastia separada); Khàlaf es va proclamar independent i la situació es va enquistar sota al-Àflah ibn Abd-al-Wahhab, almenys fins al 836, quan Khàlaf fou derrotat decisivament, tot i que encara després els khalafiyya van mantenir les seves posicions doctrinals.

Al-Àflah ibn Abd-al-Wahhab va tenir un llarg regnat durant el qual l'imamat va arribar al seu zenit. Els seus successors ja van gaudir de menys poder i influència. Abu-Bakr ibn al-Àflah va haver de cedir el poder al seu germà Abu-l-Yaqdhan Muhàmmad que tenia el suport de les tribus àrabs, però fins al 882 no va aconseguir instal·lar-se a Tahart, practicant després una política de tolerància.

Va designar com a successor el seu fill Yússuf, cosa contrària a les normes; el seu oncle Yaqub ibn al-Àflah es va exiliar i es va instal·lar amb els amazics zuwagha, que eren del corrent khalafiyya. Va esclatar la guerra civil i Yússuf fou expulsat de Tahart i Yaqub proclamat imam, però pocs anys després Yússuf, amb el suport de les classes baixes, va recuperar el poder. Yússuf fou assassinat pel seu nebot i va pujar al tron Yakdhan ibn Muhàmmad, germà del difunt. Dos anys després era enderrocat per Abu-Abd-Al·lah aix-Xií, que actuava en nom del cap fatimita, que va entrar a Tahart sense resistència.

ImamsModifica

 
Genealogia.
  • Abd-ar-Rahman ibn Rústam ibn Bàhram (776-788)
  • Abd-al-Wahhab ibn Abd-ar-Rahman (788-824)
  • Al-Àflah ibn Abd-al-Wahhab (824-872)
  • Abu-Bakr ibn Àflah (872-874)
  • Abu-l-Yaqdhan Muhàmmad ibn al-Àflah (874-894)
  • Yússuf ibn Muhàmmad al-Hàkam (894-895)
  • Yaqub ibn al-Àflah (895-899)
  • Yúsuf ibn Muhàmmad al-Hàkam (899-907) (2a vegada)
  • Yaqdhan ibn Muhàmmad (907-909)

FontsModifica