La saiga d'estepa o, simplement, saiga[2] (Saiga tatarica) és una espècie de mamífer artiodàctil de la família dels bòvids. Tenia una distribució extensíssima durant el Plistocè, quan vivia des de Gran Bretanya fins a Beríngia.[3] Fins i tot en temps més recents, habitava una extensa zona de l'estepa des del peu dels Carpats i el Caucas a Jungària i Mongòlia. Actualment es troben només en poques zones de Calmúquia (Rússia), el Kazakhstan i Mongòlia occidental. És molt curiosa a causa la seva trompa i les banyes en forma de caragol que recorden entre una cabra i un elefant.

Infotaula d'ésser viuSaiga d'estepa
Saiga tatarica Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Període de gestació139 dies Modifica el valor a Wikidata
Font debanya de saiga Modifica el valor a Wikidata
Hàbitatprada Modifica el valor a Wikidata
Període
Estat de conservació
Gairebé amenaçada
UICN19832 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
ClasseMammalia
OrdreArtiodactyla
FamíliaBovidae
TribuSaigini
GènereSaiga
EspècieSaiga tatarica Modifica el valor a Wikidata
(L., 1766)
Nomenclatura
Ortografia originalSiaga tatarica Modifica el valor a Wikidata
Sinònims
  • Antilope saiga
  • Antilope scithica
  • Capra sayga
  • Capra tatarica
  • Cemas coins
  • Ibex imberbis
ProtònimCapra tatarica Modifica el valor a Wikidata
Distribució

Modifica el valor a Wikidata

Característiques físiques

modifica
 
Vista de prop del rostre d'una saiga.

Normalment fan de 0,6-0,8 metres a les espatlles i pesen entre 36 i 63 kg. Viuen de 6 a 10 anys. Els mascles són més grossos que les femelles i són els únics que porten banyes. En la medicina tradicional xinesa s'aprecien les banyes de la saiga i això posa també en perill als animals per caça furtiva. Un tret característic és el seu nas poc corrent extremadament gran i flexible. Se suposa que aquest nas ajuda a escalfar l'aire fred de l'hivern i filtra la pols a l'estiu.

Hàbitat i comportament

modifica

Les saigues viuen en grans ramats que pasturen en les estepes dels semideserts. Mengen qualsevol espècie de planta incloent-hi algunes que són verinoses per a altres animals. Poden desplaçar-se a través de llargues distàncies i nedar pels rius.

La temporada d'aparellament comença al novembre amb lluites per posseir les femelles, el mascle que guanya fa un grup de 5 a 50 femelles.

Distribució

modifica

Durant la darrera glaciació hi havia saigues de la Gran Bretanya fins al Yukon. A principi del segle xviii encara n'hi havia al litoral de la Mar negra, els Carpats i fins a Mongòlia.

Després d'un ràpid declivi, cap a la dècada de 1920 quasi va quedar totalment exterminada. Es va recuperar i cap 1950 n'hi havia uns dos milions a la Unió Soviètica. Actualment ha tornat a descendir i només en queden unes 50.000.

Desplaçament

modifica

Quan es desplacen ràpidament les saigues ho fan amb l'anomenat pas o trot d'ambladura, mantenint el cap horitzontal i el coll estirat. Amblar és trotar movent les dues potes de cada costat a la vegada. Es tracta d'una mena de marxa molt eficient que manté el centre de gravetat de l'animal gairebé horitzontal, sense salts (i, per tant, amb poca pèrdua d'energia).[4][5]

Curiositat

modifica

Les banyes dels mascles són gairebé verticals i mostren anells translúcids.

Referències

modifica
  1. Entrada «Saiga tatarica» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 26 juny 2024].
  2. «saiga d'estepa». Diccionari dels mamífers del món. Fundació Barcelona Zoo i TERMCAT, 2023. [Consulta: 26 juny 2024].
  3. Vaughan, Ryan i Czaplewski, 2015, «Zoogeography».
  4. V.J. Taylor; N. Dunstone The Exploitation of Mammal Populations. Springer Science & Business Media, 6 desembre 2012, p. 117–. ISBN 978-94-009-1525-1. 
  5. Andreĭ Grigórievitx Bànnikov. Biology of the Saiga: (Biologiya Saigaka).. Israel Program for Scientific Translations [available from the U.S. Department of Commerce, Clearinghouse for Federal Scientific and Technical Information, Springfield, Va.], 1967. 

Bibliografia

modifica

Enllaços externs

modifica