San Julián de los Prados

San Julián de los Prados, també coneguda com a Santullano, és una església preromànica de principis del segle IX que es troba a Oviedo (Principat d'Astúries), estant una de les principals mostres de l'art asturià. L'església està dedicada als sants màrtirs Julià i Basilisa.

Infotaula d'edifici
San Julián de los Prados
Santullano.jpg
EpònimJulià i Basilissa Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusEsglésia
Part deMonuments d'Oviedo i del Regne d'Astúries Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteTioda Modifica el valor a Wikidata
Creaciósegle IX Modifica el valor a Wikidata
Data de finalitzacióSegle IX
Dedicat aJulià i Basilissa Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicart asturià
Materialpedra
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaAstúries
ProvínciaAstúries
ConceyuOviedo Modifica el valor a Wikidata
 43° 22′ 04″ N, 5° 50′ 14″ O / 43.36769°N,5.83725°O / 43.36769; -5.83725
Lloc component de Patrimoni de la Humanitat
Data1998
Bé d'Interès Cultural
Data8 juny 1917
IdentificadorRI-51-0000149
Activitat
DiòcesiArquebisbat d'Oviedo Modifica el valor a Wikidata

Va ser declarada Bé d'interès cultural al juny de 1917 i patrimoni de la Humanitat el 2 de desembre de 1998.

ArquitecturaModifica

La seva data exacta de construcció no ha arribat als nostres dies, però se sap que la seva construcció va ser ordenada per Alfons II d'Astúries. Es troba referències a aquest fet a la Crònica d'Alfons III, a les dues versions existents, tant la Rotense com a la Sebastianense:

« Alfons II va edificar també, al nord-oest, distant del palau quasi un estadi, una església en memòria de Sant Julià màrtir, amb dos altars posats a ambdós costats, d'admirable decoració (versió Sebastianense) »

. El temple està dedicat als sants màrtirs egipcis Julià i Basilisa i es va fer sobre el segle ix.

És un temple espaiós que presenta clarament definits els caràcters propis d'aquest estil. Té planta basilical de tres naus, separades per pilars quadrats que sostenen arcs de mig punt i presenta un creuer amb un remarcat alçat. L'iconòstasi, que separa la part reservada al clericat, de la resta del temple, presenta una remarcable similitud amb un arc de triomf. Destaca d'aquest temple la seva grandiositat i la seva originalitat que s'aparta de models visigòtics. Però sens dubte, el que més atreu d'aquest temple és la seva decoració pictòrica, amb pintures al fresc (estucs, amb més propietat) en tres cossos superposats, no icòniques, amb decoració arquitectònica, de clar influx romà. Es tractaria més aviat d'un temple monàstic i no palatí, encara que es reservava per al rei una tribuna al creuer. De les tres entrades al temple avui dia dues estan tapiades.

DecoracióModifica

 
Interior del temple

La decoració escultòrica que ha perdurat fins als nostres dies es redueix als capitells de marbre en què descansen els arcs de mig punt. Existeixen també dues lloses de marbre llaurades amb figures geomètriques de forma hexagonal i motius florals que avui dia es troben a la capella central.

La decoració pictòrica és l'element de més gran importància que té l'església. Es tracta sense dubtes de la més important tant en extensió, conservació, com varietat d'icones representades de la seva època a tota Europa occidental.[1][2]

En aquestes pintures al fresc s'aplica una tècnica de tradició romana (la capa d'estuc amb motius decoratius deriven de la tècnica romana). El programa iconogràfic es troba a la nau central i el creuer.

  1. En primer lloc, el basament de les pintures on s'aprecia una obra de decoració imitant marbre i marqueteria.
  2. Al registre central hi ha pintures en perspectiva amb la representació de l'interior de petits edificis.
  3. Al nivell més elevat veiem reproduccions de palaus que s'alternen amb les finestres. Al mur oriental i occidental es representa una creu adornada amb pedres precioses, perles i penjant d'ella una alfa i una omega que simbolitza el poder de Déu com a principi i final de tot.
  4. A la part superior es troben[els permòdols i al mur occidental i oriental hi ha uns recipients «paraflors», que procedeixen d'una tradició primitiva.

Hi ha un concepte no icònic de la pintura en el que no hi ha representacions figurades i la decoració correspon al gust del comitent o mecenes.

Gómez Moreno va relacionar aquest aspecte no icònic amb el rebuig de la Península a les representacions figurades, ja que a partir del IV Concili d'Elvira, la Península es va declarà aniconista.

ReferènciesModifica

  1. Només es pot comparar en extensió amb l'església de Sant Joan de Müstair, església d'origen carolingi situada als Cantó dels Grisons, les pintures dels quals daten prop de l'any 800 de la nostra era. A Alemanya, a l'illa de Reichenau, també hi ha l'església de Sant Jordi d'Oberzell. En aquesta església la pintura també té una extensió similar però està datades del segle X.
  2. García de Castro Valdés, César. «Santa María de Arzabal». A: Arte Prerrománico de Asturias (en castellà). Oviedo: Ediciones Nobel, 2004. ISBN 84-8459-181-6. 

BibliografiaModifica

  • Arias Páramo, Lorenzo. San Julián de los Prados. Arte prerrománico asturiano (en castellà). Gijón: Trea Ediciones, 1997. ISBN 978-84-89427-74-7. 
  • Arias Páramo, Lorenzo. Iglesia de San Julián de los Prados. Dibujos Planimétricos (en castellà). Fundación Museo Evaristo Valle, 1991. ISBN 978-84-604-0881-9. 

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: San Julián de los Prados