Obre el menú principal
Per a altres significats, vegeu «Santa Faç (desambiguació)».
Santo Rostro de la Catedral de Jaén.
Sant Rostre de Manoppello.

Santa Faç, Sant Rostre o Volto Santo són denominacions que diferents tradicions piadoses donen a diverses relíquies cristianes identificades amb el drap de la Verònica. La seva multiplicitat s'ha interpretat com la conseqüència que el drap amb el qual Verònica netejà el rostre de Crist en la via dolorosa cap al Calvari estava doblegada diverses vegades, i cadascuna va conservar una impressió miraculosa del que seria una Vera icona ("veritable imatge") d'aquest. És una de les relíquies més famoses del cristianisme. L'hi descriu per primera vegada en 1137.

En el context espanyol, l'expressió "Santa Faç" se sol emprar específicament per la Santa Faç d'Alacant, la relíquia conservada en el Monestir de la Santa Faç d'aquesta ciutat d'ençà el segle XV; mentre que la de "Sant Rostre" sol emprar-se específicament para la conservada en la catedral de Jaén des del segle xiv.

L'expressió italiana Volto Santo se sol emprar per designar al Santo Volto de Lucca, al Volto Santo de Sansepolcro[1] o al Volto Santo de Manoppello.[2] A més de Manoppello, hi ha també temples denominats chiesa del Santo Volto a Roma i Torí, i un institut religiós denominat Suore del Santo Volto (Germanes del Sant Rostre).[3] La Santa Faç de Gènova conservada a l'església de Sant Bartomeu dels Armenis[4] és tradicionalment identificada amb la Imatge d'Edessa, és a dir, també una vera icon, però d'origen diferent del drap de la Verònica.

A més d'aquestes, hi ha diverses esglésies on es conserven relíquies identificades com el Sant Rostre: la Basílica de Sant Pere de Roma, la Basílica del Sacré Cœur de París; i unes altres on es veneren imatges associades, com l'Ermita del Santo Rostro d'Honrubia (província de Conca, Espanya), alguna de les quals (especialment la del Hofburg de Viena) s'identifica com una de les sis meticuloses còpies realitzades en 1617 per Strozzi, secretari del papa Pau V.[5]

Altres vera iconModifica

Les vera icon (en llatí veritables imatges) serien les relíquies que es consideren veritables imatges de Crist. A més del drap de la Verónica, serien el Mandylion d'Edesa, el Sant sudari de Torí o el Sant Sudari d'Oviedo.

Episodi de la VerònicaModifica

Segons la tradició catòlica, durant la Passió de Crist, en el viacrucis, una dona es va llevar el seu vel per eixugar-hi la cara del Mesies. La imatge de la cara de Jesucrist va quedar impresa en el mocador de lli i aquest miraculosament es va conservar a través dels segles, convertint-se en un objecte de culte.

La dona més tard seria anomenada Verònica, l'etimologia mixtificada de la qual es fa derivar de la combinació entre el llatí verum (veritable) i el grec Eikôn (icona, imatge), "la veritable imatge"; encara que més probablement procedeix del grec Βερενίκη (Berenice), forma dialectal macedònia de Φερενίκη (Ferenice), "portadora de la victòria".

Aquest episodi, malgrat representar una de les estacions del Viacrucis, no es troba als Evangelis canònics. La cita més antiga d'aquest episodi data del segle II, en l'Evangeli apòcrif de Nicodem.

En la Via Dolorosa de Jerusalem hi ha una capella coneguda com a "Capella de la Santa Faç", a la qual es considera tradicionalment el lloc on es van produir els fets.

Història del llençModifica

Segons una tradició que ja existia al segle viii, Verònica va viatjar a Roma a presentar el drap a l'emperador romà Tiberi, ja que el vel posseïa propietats miraculoses, com llevar la set, guarir la ceguesa o fins i tot ressuscitar morts. Existeix el convenciment que el llenç estava present en l'antiga basílica de Sant Pere durant el papat de Joan VII (705-8), ja que durant el seu pontificat es va consagrar una capella denominada de Sancta Maria in Veronica. No obstant això els mosaics dels quals es té notícia d'aquesta capella no es refereixen a la història de Verònica. A més, escriptors contemporanis no fan referència a la Verònica durant aquest període. És més segura la referència al llenç romà en 1011, quan s'adona de l'existència d'un escrivà identificat com a conservador del drap.[6]

Altres proves de l'existència del drap daten de 1199, quan dos pelegrins anomenats Gerald de Barri i Gervasi de Tilbury van fer-ne referència en dues ocasions diferents de visites a Roma. Poc després, en 1207, el drap va adquirir notorietat quan es va portar en processó pública per part del Papa Innocenci III, qui va concedir indulgències a qui resés davant d'ell. Aquesta processó, entre la Basílica de Sant Pere i l'Hospital de l'Esperit Sant, va esdevenir una celebració anual. Per una d'aquestes ocasions, la de l'any 1300, el Papa Bonifaci VIII va rebre la inspiració de proclamar el primer Jubileu. Durant aquest any jubilar, el drap es va exposar públicament convertint-se en una de les Mirabilia Urbis ("meravelles de la ciutat") per als pelegrins que visitessin Roma. Durant els dos segles següents el llenç va ser venerat com una de les més importants relíquies cristianes.

Alguns autors consideren que durant el saqueig de Roma de 1527 el vel va ser destruït: Messer Unbano va escriure a la Duquessa d'Urbino que el llenç va ser robat i va passar per les tavernes de Roma.[7] No obstant això, altres autors atesten la seva presència continuada al Vaticà i un testimoni del saqueig assegura que el llenç no va ser trobat pels assaltants.[8]

Molts artistes de l'època van fer reproduccions de llenç, la qual cosa suggeria la seva supervivència, i en 1616 Pau V va prohibir fer més reproduccions tret que s'adeqüessin al cànon de l'existent en la Basílica de Sant Pere. En 1629 el Papa Urbà VIII no sols va prohibir fer noves reproduccions, sinó que va ordenar la destrucció de les existents. El seu edicte va declarar que qualsevol que tingués accés a una d'aquestes còpies havia de portar-la al Vaticà sota pena d'excomunió.

Després d'això, el llenç va desaparèixer de l'exposició pública i la seva història no queda reflectida. Com no hi ha evidències concloents que el deixessin la Basílica de Sant Pere, hi ha la possibilitat que hi romangui una part.

Tradicionalment, les relíquies eren trossejades amb la finalitat de poder estendre la seva veneració a llocs diferents de la Cristiandat. No ha d'excloure's, per tant, la possibilitat que les diferents relíquies existents al món siguin parts del drap del qual es té testimoniatge en el jubileu de 1300.

BibliografiaModifica

  • Cueto Muñoz, Raúl. Mandylion. (Pentian, 2014). Novel·la on es descriu la presència del Sant Rostre a la ciutat de Jaén.
  • Ian Wilson, Holy Faces, Secret Places, Corgi, ISBN 0-552-13590-9

ReferènciesModifica

  1. Giuliana Maggini, Il Volto Santo di Sansepolcro. Concretezza e mistero di un’icona, Edizioni della Cattedrale, Sansepolcro, 2009. Font citada a Volto Santo di Sansepolcro
  2. Paul Badde, La seconda Sindone, Newton Compton, Roma, 2007, ISBN 978-88-541-0917-9. Font citada a Volto Santo di Manoppello
  3. Nadia Pazzini Paglieri; Rinangelo Paglieri, Chiese in Liguria, Genova, Sagep Editrice, 1990. ISBN 88-7058-361-9. Font citada a Chiesa di San Bartolomeo degli Armeni
  4. Ian Wilson, Holy Faces, Secret Places,Corgi, ISBN 0-552-13590-9
  5. Ian Wilson, Holy Faces, Secret Places, page 175.
  6. Ian Wilson, Holy Faces, Secret Places, page 112.
  7. Ian Wilson, Holy Faces, Secret Places, page 113

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Faç