Obre el menú principal
Aquest article tracta sobre la planta. Si cerqueu el papa, vegeu «Papa Lli».

Lli (Linum usitatissimum), també anomenat bri, grana de llinosa, herba feridora, llin, linet, llinosa (del grec λίνον per indicar fil, i del llatí linium) és una planta herbàcia de la família de les linàcies, dins les plantes dicotiledònies, conreada principalment per la fibra en tèxtil o per obtenir-ne oli. Tot i que és popularment coneguda pel teixit que se n'extreu, té característiques medicinals molt importants.[1]

Infotaula d'ésser viuLli
Linum usitatissimum
Linum usitatissimum 001.JPG
Dades
Font de Lli (teixit), linseed Tradueix i fibra de lli
Planta
Tipus de fruit càpsula
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreMalpighiales
FamíliaLinaceae
GènereLinum
EspècieLinum usitatissimum
Linnaeus.
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

DescripcióModifica

Planta herbàcia anual de la família Linaceae originària del sud-est d'Àsia i sud d'Europa. És de mida variable (de 20 a 150 cm) amb la tija no ramificada que queda erecta, ja que és més o menys rígida, però lleugerament corbada. La tija conté fulles primes sèssils i lanceolades amb una coloració verdosa grisa, que estan disposades de forma alternada. El calze de la flor és dialisèpal, és format per cinc sèpals, i la corol·la és dialisèpala, formada per cinc pètals blaus, amb una simetria actinomorfa, hermafrodita, amb 3 estams. Pel que fa al fruit que produeixen és en càpsula de 5 a 9 mm de diàmetre, que conté diverses llavors. Aquestes llavors són allargades, ovoides, aplanades i de tegument llis i brillant, de color marró vermellós. Té l'arrel curta i fusiforme.

EcologiaModifica

Hi ha lli en gairebé tots els climes. El productor principal n'és Lituània, però el trobem també en estats com Anglaterra, França, Bèlgica, Països Baixos i Letònia. En estats com Egipte, Argentina, Uruguai, França, Rússia i Suïssa també n'hi ha, però en menor extensió. En referència a la distribució al Principat català, s'estén en zones d'agricultura i es cultiva principalment al nord del Tarragonès i a l'est del Barcelonès i en alguna zona central de Catalunya.

El Linum usitatissimum habita en sòls silicis secs i rics en residus orgànics.

 
Flor del lli

UsosModifica

Segons les varietats, es fa servir per a fibra o per a fer oli de la llavor (oli de llinosa). Per treure la fibra de les parts llenyoses anomenades riscla, les plantes havien d'enriuar-se en aigua corrent abans d'esgramar-se. La riscla pot utilitzar-se per a fer panys que serveixen en la indústria del moble i la construcció. Certs rius com el Leie i el Mandel tenien una qualitat d'aigua molt idònia per a l'enriuatge i van atreure la indústria tèxtil als seus marges. Avui, les tècniques s'han industrialitzat i l'enriuatge es fa fora dels rius.

Acció farmacològicaModifica

Propietats

Se li atribueixen propietats laxants i demulcents, ja que el mucílag, en contacte amb aigua, forma un gel viscós que incrementa el volum dels excrements i els fa més tous, a més de promoure el moviment peristàltic. També és un bon mucolític i antioxidant i pot disminuir el nivell de c-LDL i colesterol per efecte dels mucílags i àcids grassos instaurats, que disminueixen l'absorció intestinal del colesterol.

Té molta importància en els beneficis digestius per la gran aportació de fibra dietètica, soluble i insoluble: regulació del sistema digestiu, ja que ajuda al moviment intestinal, disminució del colesterol dolent en sang (ajuda al sistema cardiovascular), que com a conseqüència redueix el risc de contraure malalties cardiovasculars, ajuda en la formació de les membranes cel·lulars (gràcies a l'omega-3), disminució de la viscositat de la sang que afavoreix la circulació sanguínia i disminució del risc de càncer de mama i del càncer de pròstata (els lignans tenen antioxidants que fan d'hormones sense els seus efectes contraproduents).

Principis actius

El Linum usitatissimum conté diversos components que fan que sigui una planta molt activa. D'una part conté mucílags, que és una fibra soluble de naturalesa viscosa, produïts per les llavors. També presenta àcids importants com l'àcid clorogènic, oleic, linoleic, α-linoleic, palmiti. D'altra banda té glucòsids de tipus cianogenètics, la linamarina i la loloaustalina. Per últim també conté fibra en forma d'omega 3, omega 6 i omega 9.

Usos medicinals

S'utilitza per a tractar el restrenyiment; tot i que és més lenta que altres plantes laxants, no irrita l'epiteli intestinal; i per a tractar irritacions de l'aparell digestiu. També és utilitzada per a eliminar les secrecions de l'aparell respiratori durant els refredats. Gràcies a la gran quantitat d'àcids grassos que conté, també s'utilitza per a reduir el colesterol i, per tant, reduir el risc d'angina de pit. Pel que fa a la part externa, s'utilitzen les propietats demulcents per a suavitzar superfícies i curar irritacions (cremades, cops, llagues...).

Toxicitat

No és recomanable ingerir grans quantitats de la planta, i cal que hagi sigut escalfada per tal de destruir l'enzim llinasa o que s'hagi extret industrialment amb dissolvents. En alguns casos, l'oli de lli també pot ser irritant per a la pell: provoca una reacció al·lèrgica que desencadena una urticària si està ranci o és molt antic; per això és recomanable que s'utilitzi immediatament un cop mòlt.

En preparats medicinals casolans, no s'han d'ingerir quan hi ha problemes d'esòfag, intestí i pílor, ja que pot retardar d'absorció d'altres medicaments (insulina, per exemple). És tòxica si no s'eliminen els enzims que alliberen l'àcid cianhídric, tòxic per al cos. La inamarina, per acció de l'enzim llinosa, produeix glucòcids cianogenètics (compost cianhídric amb sucres), molt tòxics. És tòxica si s'ingereix una gran quantitat de la planta, a causa de la ingesta d'aquests gucòcids, però no està demostrat. Tòxic per a les aus, i en porcí i boví en grans quantitats. Els símptomes principals d'intoxicació són halitosi, marejos, asfíxia i vòmits. En casos més greus, es dona un augment del ritme cardíac, parada respiratòria i mort.

Cultiu i indústriaModifica

 
Tissatge del lli a Rússia, el 1910

El lli s'ha cultivat industrialment per a l'extracció de fibres i oli. L'oli és utilitzat per a la fabricació de pintures i vernissos, ja que crea una capa protectora contra els factors ambientals adversos, a més té un assecat ràpid.

De la tija del lli s'obté fil, del qual es fan teixits. El fil de lli s'obté deixant descompondre la planta per tal que se separin les fibres i després de diversos processos obtenim el fil amb el qual es fa un teixit semblant al cotó, però més fi, més fresc i absorbent, i més fort. Val a dir que el lli va tenir molta importància a l'Imperi egipci, ja que les mòmies s'enrotllaven amb aquest teixit en enterrar-les. Actualment, però, el descobriment de les fibres sintètiques i el predomini del cultiu de cotó han fet que el lli sigui un teixit poc utilitzat per a la confecció de roba.

Pel que fa al cultiu, depenent de la latitud on es troba, es cultiva en diferents èpoques. A Europa se sembra a la primavera, i a Sud-amèrica i països on l'hivern és benigne se sembra durant la tardor. Per ser una planta que necessita abundants nutrients per a créixer, el cultiu se n'ha de fer cada sis o vuit anys, i es pot alternar amb el de blat, patata, trèvol... La recol·lecció es duu a terme abans que la tija hagi arribat a la maduresa.

ReferènciesModifica

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.37. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 3 desembre 2014]. 

Enllaços externsModifica