Sefardites

Comunitats jueves amb trets culturals hispànics
(S'ha redirigit des de: Sefardita)

Sefarad en hebreu modern es fa servir per a referir-se a Espanya, i sefardites (en hebreu: יהודים ספרדים) (transliterat: Yehudim Sefaradim) és el terme genèric per denominar els descendents dels jueus que van viure en la península Ibèrica fins a 1492, any en què foren expulsats.

Infotaula de grup humàSefardites
יהודים ספרדים
Yehudim Sefaradim
Torah Reading Sephardic custom.jpg
Tipusètnia Modifica el valor a Wikidata
Població total1.700.000
LlenguaLitúrgica: Hebreu sefardita

Tradicionalment: Ladino, judeoportuguès, catalànic, shoadit, i diverses altres

Actualment: normalment la llengua de qualsevol país on siguin incloent-hi l'hebreu modern d'Israel
ReligióJudaisme
Part dejueus Modifica el valor a Wikidata
Grups relacionatsJueus (asquenazites, mizrahim) i llatins (espanyols, portuguesos)
Geografia
EstatIsrael, França, Estats Units d'Amèrica, Argentina, Veneçuela, Espanya, Canadà, Uruguai, Itàlia, Turquia, Marroc, Bulgària, Croàcia i Eslovènia Modifica el valor a Wikidata
Regions amb poblacions significatives
Israel: 950.000[1]

Estats Units: 150.000[2]
Turquia: 20.000[3]
Països Baixos: 600
Nord d'Àfrica: nn
Europa (sobretot França): 600.000
Argentina: 88.000
Brasil: 67.000
Sud Àfrica: nn

Oceania: nm

Ara bé, tradicionalment s’ha englobat tota la Diàspora ibèrica en un sol grup, però la investigació historiogràfica moderna revela que aquell món pretesament homogeni en realitat estava dividit en dos grups clarament diferenciats: els sefardites —procedents dels països de la corona castellanolleonesa i de llengua castellana—; i els katalanim (originaris de la corona catalanoaragonesa, i de llengua judeocatalana).[4][5][6][7] Atès que les comunitats sefardites eren poblacionalment més grans que les katalanim, tot i conservar particularitats, amb el pas dels segles, aquestes darreres s'anaren diluint en les primeres.

Cal tenir en compte que els jueus parlaven de Sefarad referint-se a al-Àndalus i no pas a la península sencera, des dels Països Catalans fins a Portugal, passant per Castella i els regnes musulmans com el de Granada. Expulsats el 1492 pels reis Catòlics (Isabel i Ferran), els jueus de les Espanyes, els regnes de Castella i d'Aragó, es van establir al nord d'Àfrica, al sud de França i, sobretot, a l'antic Imperi Otomà, on van fundar comunitats i van conservar el seu patrimoni cultural. Durant l'edat mitjana, els hispanojueus foren reconeguts com els líders de la fe i la cultura jueves d'aquells segles. Un lideratge religiós, però sobretot cultural, que es perllongà durant diversos segles més enllà de l'expulsió.

Malgrat que, aplicant un plantilla política moderna -castellana- a l'edat mitjana, sovint es parla dels jueus de la corona d'Aragó com a jueus espanyols -sefardites-, aquests no ho eren ni s'hi sentien, atès que pertanyien a regnes diferents. De fet, les comunitats jueves de la Corona castellana i de la Corona d'Aragó es regien per normes diferents,[8] i a l'exili les tensions entre katalanim i sefardites eren comuns.[9]

Tot i ser poc estudiat i conegut, sembla que els jueus de Catalunya i Mallorca parlaven una llengua coneguda com a judeocatalà,[10]i es de suposar que al País Valencià també. Durant el segle llarg posterior a la Diàspora (segle XVI), els sefardites i els katalanim van viure i van evolucionar de forma separada, amb calls diferenciats, sinagogues separades i autoritats polítiques i religioses pròpies. Aquesta diferenciació seria especialment visible als ports de l'Imperi Otomà que van rebre la Diàspora de 1492: Istanbul (seu de la Sublim Porta); Esmirna; i, sobretot, Salònica.[9]

En el cas dels sefardites, és destacable el manteniment de la seva llengua, coneguda com a espanyol sefardita, judezmo, haquitia, judeoespanyol o ladino. El seu origen es troba en l'espanyol de finals del segle xv, però fou evolucionant amb el pas dels segles i va mantenir una gran vitalitat fins a l'Holocaust, que va representar l'extermini de molts dels seus parlants i va provocar el desplaçament de molts dels supervivents. En l'actualitat, diverses institucions d'Israel estan treballant per recuperar l'ús d'aquesta llengua.

L'1 de juny de 1990, les comunitats sefardites repartides pel món foren guardonades amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia.[11]

ReferènciesModifica

  1. [1]
  2. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2006-12-30. [Consulta: 3 gener 2007].
  3. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2007-04-08. [Consulta: 3 gener 2007].
  4. «Quan a l’Imperi otomà es parlava català». El Nacional, 2022.
  5. Miralles i Monserrat, Joan; Massot i Muntaner, Josep. Entorn de la història de la llengua. L'Abadia de Montserrat, 2001, p.90-91. ISBN 8484153096. 
  6. Pons, Marc, La diáspora judeocatalana: ¿sefardíes o katalanim? eSefarad. 2021. https://esefarad.com/?p=108306
  7. Bucaria, Nicolo «Sicilia antiqua : International Journal of Archaeology : XIII. Ebrei catalani nel Regno di Sicilia (XIII-XV sec :)». Fabrizio Serra Editore, 2016.
  8. Loeb, Isidore «Règlement des Juifs de Castille en 1432». Revue des études juives, 1886, pàg. Année 1886 13-26 pp. 187-216.
  9. 9,0 9,1 «Quan a l’Imperi otomà es parlava català». El Nacional, 2022.
  10. Miralles i Monserrat, Joan; Massot i Muntaner, Josep. Entorn de la història de la llengua. L'Abadia de Montserrat, 2001, p.90-91. ISBN 8484153096. 
  11. (castellà) Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia - Acta

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sefardites
  • González, Isidro. Los judíos y la Segunda República (en castellà). Madrid: Alianza Editorial, 2004. ISBN 84-206-4598-2. 

Vegeu tambéModifica