Viquipèdia

Seminari Conciliar de Barcelona

seminari destinat a la formació de sacerdots a Barcelona

El Seminari Conciliar de Barcelona és un seminari destinat a la formació de sacerdots, fundat per Joan Dimas Lloris, arquebisbe de Barcelona, el 19 de novembre de l'any 1593.[1][2] Actualment està situat al carrer Diputació, 231, al barri de l'Antiga Esquerra de l'Eixample de Barcelona, en un edifici en el qual també s'hi ubiquen la Facultat de Teologia de Catalunya, la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona, la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull,[3] l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona i el Museu Geològic del Seminari de Barcelona.[4] El 2014 el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, anuncià que la nova Facultat Antoni Gaudí s'ubicaria al mateix edifici.[5]

Infotaula d'organitzacióSeminari Conciliar de Barcelona

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusseminari Modifica el valor a Wikidata
Religiócatolicisme Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació20 novembre 1593
Fundadorarquebisbat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Gerent/directorSalvador Bacardit i Fígols (2020–) Modifica el valor a Wikidata
Seu social
Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Edifici del Seminari Conciliar de Barcelona
Imatge
Dades
TipusEdifici Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteElies Rogent i Amat Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònichistoricisme arquitectònic Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 23′ 18″ N, 2° 09′ 47″ E / 41.3883°N,2.1631°E / 41.3883; 2.1631
Bé integrant del patrimoni cultural català
Id. IPAC41274 Modifica el valor a Wikidata
Bé amb protecció urbanística
Id. Barcelona1480 Modifica el valor a Wikidata

HistòriaModifica

L'Església Catòlica va crear els seminaris a partir del Concili de Trento. En aplicació del Concili, s'emet un decret, amb data de 15 de juliol de 1563, que ordena "que en cada diócesis se instituyera un Seminario para la conveniente formación de los aspirantes al sacerdocio".[6] Així doncs, el Seminari Conciliar de Barcelona va ser creat per l'Arquebisbat de Barcelona en un primer edifici, situat al carrer Montalegre, on va funcionar entre 20 de novembre de 1593[7] i 1772.[1] No es va inaugurar, però, fins al 13 de setembre de 1598.[8] Entre 1650 i 1735 el Seminari restà tancat i sense activitat pròpia.[9]

El 7 d'abril de 1772[10] va ser traslladat a l'antic Col·legi dels Jesuïtes, al costat de l'Església de Betlem, a la Rambla, fins la Revolució del 1868,[11] quan fou confiscat per la Junta Revolucionària i s'hi instal·là un Institut de Secundària. Després d'uns quants intents de cohabitació infructuosos, el 1877 es va prendre la decisió de traslladar el Seminari a una seu provisional, concretament a la Casa Magarola, ubicada al carrer Tallers, fins al 1882.[12][13] Així, el 10 de març de 1877 el Seminari adquireix uns primers terrenys amb una superfície de més de 13.000m2, que es van ampliant progressivament fins a arribar a tota la superfície de la mansana delimitada pels actuals carrers Enric Granados, Diputació, Balmes i Consell de Cent.[11] Finalment el 30 d'octubre de 1877 es convoca el concurs de projectes per al nou edifici.[11]

Segons sembla, només es té constància d'un únic participant en el concurs; es tracta de l'arquitecte valencià Antonio de Ferrer. Més aviat sembla que s'acabà tractant un encàrrec directe que es féu a Elias Rogent i Amat, segons es desprèn de dues cartes enviades a Rogent: d'una banda, una primera carta enviada pel Vicari Capitural el dia 28 de setembre de 1878, i una segona carta, amb data de 5 d'octubre del mateix, enviada per l'aleshores rector del Seminari Mn. Salvador Casañas.[14] L'encàrrec directe sembla ser conseqüència del prestigi de Rogent, arquitecte també de l'edifici història de la Universitat de Barcelona.

La primera pedra del nou edifici es va col·locar el 4 de maig de l'any 1879, durant el pontificat del bisbe Urquinaona, i els treballs de fonamentació duraren fins l'1 d'octubre de 1880.[15] Els seminaristes hi van començar a viure el mes de febrer de 1882,[15] malgrat que instal·lacions bàsiques com per exemple l'església no s'havien finalitzat.[15] De fet, l'església no es cobreix fins al 1885.[15]

Elias Rogent mor l'any 1897, i l'arquitecte Bernardí Martorell i Puig rep l'encàrrec de fase final de la construcció de l'edifici, obres que s'executaren entre el juny de 1903 i el desembre de 1904.[16] Així, els elements i espais arquitectònics atribuïts a Martorell són tres; la reixa perimetral, el saló d'actes i diferents elements de la façana.[17] La inauguració oficial no fou fins al 4 de desembre de 1904.[1]

En la Setmana Tràgica de l'any 1909 el Seminari fou assaltat i incendiat parcialment. El 22 d'octubre de 1916 es va inaugurar el Museu Diocesà de Barcelona a la planta baixa del Seminari Conciliar, amb més de 600 obres que havien quedat fora de culte.[18]

Durant la guerra civil espanyola (1936-1939), l'edifici fou saquejat i va tenir diferents utilitats: seu de la Universitat Popular de les Joventuts Llibertàries, alberg de refugiats de guerra, hospital, camp de presoners i residència per als presos de diversos camps de treball de Barcelona. El rector del seminari, el beat Josep Maria Peris, així com diversos professors i seminaristes sofriren el martiri durant aquest període.[1] Durant la guerra es varen perdre un bon nombre d'objectes d'art del museu.[18]

Després de la guerra l'edifici fou ràpidament restaurat i els seminaristes hi retornaren. Els objectes d'art salvats van ser suficients per permetre la reobertura del museu el 30 de maig de 1960, el qual seria posteriorment traslladat a la Pia Almoina de Barcelona, on obrí les portes l'any 1991.[18] El 6 de juny de 1969 set sacerdots catalans, Esquirol, Sánchez, Fornáriz, Vilaró, Calders, Boronat i un caputxí van iniciar una vaga de fan a l'infermeria del Seminari, en suport a l'acció dels sacerdots bascos que van iniciar una vaga de fam el 30 de maig d'aquell mateix a les oficines del Bisbat de Bilbao, i fan públic el document "El sentit d'un gest".[19]

A partir de 1970, els seminaristes anaren a viure a residències de diferents indrets de Barcelona, quedant només les institucions acadèmiques a l'edifici del carrer Diputació. El 1984 s'inicià un procés de rehabilitació per acollir a la comunitat de seminaristes i professors, que s'hi instal·laren de nou totalment l'any 1999, distribuïts en tres residències.[1]

EdificiModifica

L'any 2000 es va portar a terme la rehabilitació dels jardins, fins llavors d'ús privat, i es van obrir al públic. Mentre que el 2002 es va substituir el mur original del 1888 per una reixa metàl·lica.[20]

RectorologiModifica

Article principal: Llista de rectors del Seminari Conciliar de Barcelona

BibliografiaModifica

  • IV Campaña pro-seminario 1943 : amado diocesano: te pedimos para nuestros dos seminarios ... (en castellà). Barcelona: Obispado de Barcelona, 1943. OCLC 1078154658. 
  • Palau y Térmens, Antoni. Estatutos del Seminario Conciliar de la ciudad de Barcelona: bajo la invocación de Nuestra Señora de Monte-Alegre (en castellà). Barcelona: Imprenta de Pablo Riera, 1858. OCLC 961223773. 
  • Reig i Casanova, Enric. Reglamento del Seminario Conciliar de Barcelona : Bajo la advocación de Ntra. Sra. de Monte-alegre (en castellà). Barcelona: Eugenio Subirana, 1917. OCLC 1043420433. 
  • Un Seminario mártir : notas biográficas e históricas : el Seminario Conciliar de Barcelona durante el período rojo (en castellà). Barcelona: Seminario Conciliar, 1940. OCLC 807823122. 
  • Valladares y Mesía, Gavino de. Constituciones del Seminario Episcopal de Barcelona (en castellà). Barcelona: por Francisco Suriá y Burgada, 1784. OCLC 806437394. 

ReferènciesModifica

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Seminari Conciliar de Barcelona. Història». Arxivat de l'original el 2010-05-31. [Consulta: 24 setembre 2010].
  2. ↑ Valladares y Mesía, Gavino de. Constituciones del Seminario Episcopal de Barcelona (en castellà). Barcelona: por Francisco Suriá y Burgada, 1784, p. 2. 
  3. ↑ «Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull». Arxivat de l'original el 2012-01-19. [Consulta: 24 setembre 2010].
  4. ↑ [enllaç sense format] http://enti.cat/
  5. ↑ ACN «L'Arquebisbat de Barcelona impulsa la Facultat Antoni Gaudí d'Història de l'Església, Arqueologia i Arts Cristianes». Vilaweb, 17-07-2014 [Consulta: 17 juliol 2014]. Arxivat 26 de juliol 2014 a Wayback Machine.
  6. ↑ Un Seminario mártir : notas biográficas e históricas, el Seminario Conciliar de Barcelona durante el período rojo (en castellà). Barcelona: Seminario Conciliar, 1940, p. 14. 
  7. ↑ Subirà i Blasi, 1993, p. 28
  8. ↑ Subirà i Blasi, 1993, p. 29
  9. ↑ Subirà i Blasi (1993), p. 33-34
  10. ↑ Subirà i Blasi, Enric. El Seminari de Barcelona, (1593-1917):aportació per a una anàlisi de la influència de la formació del clergat en el desenvolupament del pensament catòlic a Catalunya. Pròleg de Casimir Martí. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993. (Scripta et documenta ; 49). ISBN 8478264701 OCLC 803511442
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Molet i Petit, Joan. «El Seminari Conciliar de Barcelona i els mètodes de composició arquitectònica del segle XIX». A: Elias Rogent i Barcelona: arquitectura, patrimoni i restauració. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2019, p. 105. ISBN 9788491681496. 
  12. ↑ «Casa Fàbrica Magarola». Barcelona entre muralles. [Consulta: 30 juny 2022].
  13. ↑ Artigues i Vidal, Jaume; Mas i Palahí, Francesc. El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856. Primera edició. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2019, p. 268. ISBN 9788491562160. 
  14. ↑ Molet i Petit (2019), p. 107
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 Molet i Petit (2019), p. 113
  16. ↑ Borrell Escudé, Mariola. «Bernardí Martorell i Puig. Autor del saló d'actes, la reixa i la façana del Seminari Conciliar de Barcelona». A: Elias Rogent i Barcelona: arquitectura, patrimoni i restauració. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2019, p. 121-122. ISBN 9788491681496. 
  17. ↑ Borrell Escudé (2019), p. 123
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 «Història del Museu Diocesà de Barcelona». Arxivat de l'original el 2011-07-22. [Consulta: 28 desembre 2010].
  19. ↑ «Sacerdots bascos i catalans fan la vaga de fam». Combat per la coordinació de les forces polítiques de Catalunya, 1, juny del 1969, pàg. 6. Arxivat 2021-05-25 a Wayback Machine.
  20. ↑ Sierra, Lluís «Los jardines del Seminario serán rehabilitados y abiertos al público» (en castellà). La Vanguardia, 14-01-2000, pàg. 4.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Seminari Conciliar de Barcelona
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Seminari_Conciliar_de_Barcelona&oldid=31395105»