Obre el menú principal
Frontispici de Fanny und Julia (1801), de Sophie de La Roche

El sentimentalisme és un corrent de pensament que prioritza els sentiments per damunt de la intel·lectualització i que va desenvolupar-se al segle XVIII com a reacció al racionalisme de la il·lustració. A la literatura va ser el moviment precursor del romanticisme, influint fortament en François-René de Chateaubriand, per exemple. Al teatre va correspondre amb el melodrama.[1]

Aquest corrent filosòfic s'oposà a l'intel·lectualisme i el voluntarisme. Va conviure amb el pietisme, que també va tenir especial importància a Alemanya. Al seu origen hi havia sobretot textos de tema religiós, destacant per exemple els textos que acompanyaven els oratoris de Johann Sebastian Bach. A poc a poc va anar introduint altres temes, sovint moralitzants, per acabar descartant els eclesiàstics i religiosos, motiu pel qual aquest moviment ha estat qualificat de pietisme secularitzat. Un teòric del sentimentalisme va ser Jean-Baptiste Dubos.

Correspon a un moviment literari que intensifica i afecta l'expressió dels sentiments i que va estar força influenciat per Jean-Jacques Rousseau. Va tenir especial importància a la poesia alemanya i la novel·la britànica. Entre els poetes alemanys destaquen Friedrich Gottlieb Klopstock (1724-1803), Christian Fürchtegott Gellert (1715-1769), Johann Timotheus Hermes (1738-1821) i Sophie de La Roche (1730-1807). En novel·la destaquen Pamela (1740) de Samuel Richardson i Sentit i sensibilitat de Jane Austen.

ReferènciesModifica

  1. Gustavo Quiroz, Hacia una teoría de la significación: El caso del melodrama, Universidad Nacional Autónoma de México, 1980 (castellà)