Obre el menú principal
Per a altres significats, vegeu «Sepultura (grup de música)».
Una sepultura amb un sarcòfag obert al seu interior. El sarcòfag s'usará com a receptacle del taüt on hi descansarà el difunt.

Una sepultura[1] és el lloc on s'enterra a una persona o animal després de la seva mort. Normalment s'agrupen en un cementiri i la seva ubicació és senyalada amb una làpida. Les sepultures són comuns en quasi totes les cultures humanes, amb diferències de ritus que depenen de les creences sobre la mort. En l'antiga cultura egípcia, hom sepultava els morts amb totes les seves possessions terrenals pensant que les necessitaria al més enllà.

EtimologiaModifica

El mot sepultura prové del llatí sepulcrum (sepulcre) i spelio (enterrar).[2] Per la seva banda la paraula tomba prové del grec antic tymbos (τύμβος), que significa túmul, munt de terra o, per extensió, tomba.[3]

Si bé ambdós mots són a priori sinònims, sepultura designa per metonímia tant el propi ritual funerari acompanyat de la inhumaciócom com el lloc d'inhumació pròpiament dit (ja sigui una fossa, nínxol, mausoleu...).

Arqueologia i tipologiaModifica

L'arqueologia distingeix dos tipus de tombes: individuals i col·lectives; les tombes col·letives poden presentar també dues tipologies: enterraments múltiples (diversos individus inhumats en el mateix moment) i enterraments col·lectius (els cossos s'hi han dipositat en diferents etapes). Per a l'arqueologia hi ha d'haver prou vestigis (ossos, aixovars, estructura creada per al ritu funerari) perquè es pugui detectar un gest funerari.[4]

HistòriaModifica

Les tombes individuals més antigues es remunten al Paleolític mitjà, amb tombes situades en el mateix sòl on es vivia; per la seva banda, les tombes sepulcrals (amb presència d'algun tipus de ritual associat a l'enterrament) més antigues es troben a l'Orient Pròxim i es remunten a uns 100.000 BP. Aquestes primeres tombes mosterianes es relacionen amb l’Homo neanderthalensis a Europa i amb els primers Homo sapiens les que trobem a l'Orient Pròxim (coves de Qafzeh, Es Skhul), que es troben aquestes principalment en coves i abrics naturals. Les restes d’ossos animals són les ofrenes associades als individus enterrats en aquest període (la interpretació de la "tomba de les flors" de Shanidar continua sent controvertida).[5]

Al Paleolític superior hi ha proves indiscutibles d'enterraments múltiples (al magdalenià i gravetià, els estudis arqueotanatològics (estudi dels diferents aspectes biològics, sociològics i culturals de la mort) demostren manipulacions en els cossos com ara recol·locació de les restes òssies en el lloc d'enterrament) i d'enterraments fora de les coves, acompanyats d'un ritual funerari estructurat (cossos en posició feta o estirats lateralment, esquitxats d'ocre, amb presència d'adorns amb petxites o dents d'animals).[6]

El neolític es caracteritza per la diversificació de les pràctiques funeràries. D'aquesta manera trobem tombes individuals o col·lectives, en fossa o en monticle, amb cossos inhumats directament a la terra o en taüts, en taulons ensamblats, en cementiris, camps funeraris o directament sota els hàbitats; el tractament dels cossos també es diversifica i a partir d'ara trobem que són enterrats, incinerats, desmembrats, dipositats en pous abandonats, etc. Els ritus funeraris d'inhumació per la seva banda s'esteorotipa: cos estirat sobre l'esquena, les cames estirades.[7] Paral·lelament es va desenvolupar en tot l'espai neolític un "culte als cranis" dels avantpassats instal·lats a les cases o en "espais dels morts". Els aixovars funeraris revelen a més diferències sexuals i de condició social.

Al neolític apareixen també els grans monuments megàlits. A Europa en tronem a partir del 5.000 a.C en una àrea que comprèn des del món atlàntic fins a la Mediterrània. Els dòlmens són l'exemple paradigmàtic d'aquesta pràctica, amb galeries fetes de grans pedres on s'hi enterraven individus d'un mateix grup.[8]

ReferènciesModifica

  1. «sepultura». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. «Sepultura» (en català). Grup Enciclopèdia Ctalana. [Consulta: 23 maig 2019].
  3. «Tomba» (en català). Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 23 maig 2019].
  4. Leclerc, Jean; Tarrête, Jacques. Sépulture (en francès). Presses Universitaires de France - PUF, 1988 (Dictionnaire de la Préhistoire). ISBN 9782130414599. 
  5. Vandermeersch, Bernard «Ce que nous apprennent les premières sépultures» (en francès). Comptes Rendus Palevol, 5, 1-2, 2006, pàg. 161-167.
  6. Tillier, Anne Marie. L’Homme et la Mort. L’émergence du geste funéraire durant la Préhistoire. CNRS Editions, 2009, p. 185. ISBN 978-2-271-06878-1. 
  7. VVAA. Rites de la mort en Alsace. De la préhistoire à la fin du xixe siècle (en francès). Estrasburg: Musée archéologique de Strasbourg, 2008. ISBN 978-2351250631. 
  8. «Els rituals a la prehistòria» (en català). blanquerna.url.edu. [Consulta: 23 maig 2019].

Vegeu tambéModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sepultura