Obre el menú principal

El Setge de Magnèsia fou un dels episodis de la Companyia Catalana d'Orient a l'Imperi Romà d'Orient, que tingué lloc quan els grecs es revoltaren contra els catalans en 1304.

Infotaula de conflicte militarSetge de Magnèsia
Gran Companyia Catalana
Setge de Magnèsia (Mediterrani oriental)
Setge de Magnèsia
Setge de Magnèsia
Setge de Magnèsia
Coord.: 38° 36′ 47″ N, 27° 35′ 33″ E / 38.61306°N,27.59250°E / 38.61306; 27.59250
Tipus setge
Data 1304
Coordenades 38° 36′ 47″ N, 27° 35′ 33″ E / 38.6131°N,27.5925°E / 38.6131; 27.5925
Lloc Magnèsia del Sipilos
Bàndols
Imperi Bizantí Imperi Bizantí
Comandants en cap
Demetrios Ataliota Roger de Flor
Modifica les dades a Wikidata

AntecedentsModifica

Roger, amb els almogàvers, alguns alans fidels i un grup bizantí, anà a defensar Filadelfia, a Anatòlia, amenaçada pels turcs; aquests foren derrotats a Àulax, i la ciutat restà alliberada. De camí cap a ponent, la host prengué algunes fortaleses i les ciutats de Nif, Nissa i Magnèsia,[1] però els èxits militars de la Companyia Catalana d'Orient vers els emirats turcs d'Anatòlia no compensen els excessos a què era sotmesa la població bizantina per part dels almogàvers i la població de Magnèsia es revolta contra la companyia.

El setgeModifica

Quan els homes de Roger de Flor retornaren a la ciutat els seus habitants es negaren a obrir-los les portes. La companyia inicià els preparatius per tal d'assetjar la ciutat que havia estat la seva pròpia base. Els bizantins, comandants per xor Miquel Paleòleg, fill de l'emperador bizantí Andrònic II Paleòleg, decidiren passar al contraatac contra el Segon Imperi Búlgar, que havia atacat els ports del Mar Negre, però foren derrotats a la Batalla de Skafida.[2] Davant d'aquesta derrota, l'emperador s'apressà a cridar a la companyia, que va acudir en la seva ajuda, aixecant el setge.[3]

ConseqüènciesModifica

Els grecs, pensant que la Companyia havia estat derrotada, s'apoderaren del botí de la Companyia. En acabar-se l'estiu del 1304, durant el setge de Magnèsia, el contingent dels alans, que s'havia reduït a la meitat doncs ja tan sols en quedaven 500, desertà.[4]

ReferènciesModifica

  1. «Roger de Flor». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Speer, Andreas. 1308: Eine Topographie historischer Gleichzeitigkeit (en alemany). Berlin: De Gruyter, 2010, p.817. ISBN 978-3-11-021874-9. 
  3. Rubió i Lluch, Antoni. Paquimeres i Muntaner. Institut d'Estudis Catalans, 1927, p. 44. 
  4. Agustí Alemany, Denis Sinor, Bertold Spuler, Hartwig Altenmüller. «Handbuch Der Orientalistik: Sources on Alans».

BibliografiaModifica